Enduts per la guerra

BarcelonaTot just fa un mes el govern rus anunciava que, d’acord amb la mediació de Qatar, quaranta-vuit nens i nenes separats de les seves famílies a causa de la guerra tornarien a casa. Vint-i-nou anirien a Ucraïna i dinou a Rússia. He volgut començar aquest article recordant que fa just un mes d’aquesta notícia perquè a hores d’ara, que se sàpiga, no hi ha hagut entre Ucraïna i Rússia el desitjat intercanvi. Sí, intercanvi de nens i nenes com qui parla d’intercanviar presos de guerra o ostatges.

Intercanvi, un mot que crec que no hauria d’aparèixer en papers oficials quan es parla de menors afavorits per una acció humanitària. I, ves per on, els papers no esmenten el mot ostatge quan és el que han estat --i possiblement encara són—aquestes criatures ucraïneses i russes, de les quals Rússia no n’ha tornat a parlar tot i que Ucraïna l’empeny a fer-ho. I és que al Kremlin no li és gens còmode valorar xifres que segons Kíiv no s’haurien de comptar per desenes sinó per milers. Serien uns 20.000 menors ucraïnesos el que van ser trets de casa i portats a Rússia arran de l’atac de febrer del 2022. Fins ara, via Qatar, se n’haurien repatriat uns quatre-cents. Encara en queden, doncs, molts lluny de casa.

Abans he escrit: portats a Rússia. Però de poc no m’ha sortit posar-hi el que de debò pensava: deportats. Un mot que s’acosta més a la realitat, però que aplicat en un context infantil sacseja l’escriptura i també la consciència. Deportats, segrestats, allunyats, absents del seu món i de la seva vida. En molts casos lliurats a mecanismes d’adopció controlats per Rússia, segons un informe de l’agència nord-americana Associated Press. Funcionaris assegurant que calia que aquells nens i nenes ucraïnesos fossin lliurats a famílies russes perquè no eren desitjats ni estimats pels seus pares. Una suposició transformada en argument de protecció per part de Rússia.

La formulació d’una diguem-ne obligació moral russa envers els desemparats. Obligació moral que es barreja amb un altre argument provinent dels pitjors temps soviètics: no posar en dubte que aquests nens i nenes són fills de l’Estat. És el que van descobrir al cap dels anys aquells Nens de la Guerra --dits també Nens de Rússia-- portats a l’URSS durant la Guerra Civil espanyola. Ben a la vora de tots aquests menors és impossible no albirar la incertesa del destí de milers d’adults, joves ucraïnesos i russos, desapareguts, dels quals es tardarà a saber que se n’ha fet (o no se sabrà mai). Precisament fa just un mes, Ucraïna anunciava que tenia identificats uns 37.000 dels seus ciutadans, civils i militars, donats per desapareguts. I que podrien ser molts més.

El drama també afecta Rússia. Milers de famílies demanen al ministeri de Defensa informació sobre els seus fills dels quals no en saben res, i s’organitzen a les xarxes socials per trobar-los. Les xifres de desapareguts que dona l’administració russa són poc detallades, i es percep una certa voluntat d’ocultació com explica un informe publicat pel setmanari britànic The Economist. Els experts assenyalen que els soldats russos desapareguts podrien ser uns 25.000. Una xifra davant la qual el govern de Putin intenta apaivagar pares i mares oferint-los una “compensació”: uns 12 milions de rubles, uns 130.000 euros. Al Kremlin li queda encara tot un arsenal terminològic, i econòmic, per emmascarar la veritat.