Erdogan, de líder carismàtic a president amb mà de ferro
El mandatari turc arriba a les seves terceres eleccions presidencials amb les enquestes en contra, que apunten a una victòria de Kiliçdaroglu
IstanbulAny 1994, Turquia: un home alt, islamista moderat, amb bona oratòria, veu greu, un marcat caràcter retòric i ganes de canviar Istanbul s'imposa a les eleccions locals. Recep Tayyip Erdogan feia temps que ho intentava i, com a bon fill de capità de vaixell, cap onada l'aturava. Era constant, crític, i no li queien els anells per haver de fer campanya –sent musulmà– a les tavernes d'una caòtica ciutat. Aquell home que va aconseguir èxit electoral i, fins i tot, unir un país sencer arriba ara a les eleccions amb l'electorat totalment polaritzat. Mentre les prediccions més conservadores auguren que l'actual president quedarà un o dos punts per darrere del principal opositor, Kemal Kiliçdaroglu, d'altres auguren que perdrà aquest mateix diumenge, sense necessitat de sotmetre's a una segona volta. Què ha passat en aquests trenta anys que Erdogan s'ha mogut per l'esfera política turca?
Aquells frenètics anys 90 el van catapultar com a alcalde d'una de les ciutats més importants del món i el van donar a conèixer gràcies a la lluita que mantenia contra les elits del moment. A Occident era un revolucionari vist amb bons ulls, però dins el país ja feia la guitza als poderosos. “Només va recitar un poema islamista i el van tancar a la presó”, explica a l'ARA Hakki Öcal, professor de periodisme i bon coneixedor de la trajectòria del líder turc. “La dinàmica política des dels anys 40 era que hi havia una elit i després, la gent del carrer. I Erdogan representava aquesta última”, afirma.
Feminisme? Un dels múltiples llibres que parlen d'Erdogan, El naixement d'un líder, revela que l'actual president, aquells dies, va dir que “per conquerir Turquia primer s'han de conquerir les cuines de les cases”. Doncs tocava conquerir-les. Perquè, segons ell, qui porta les regnes sempre són elles i ho fan des de la cuina. Islamisme? Sempre, però moderat i sota la llibertat individual. “I si no ens saluden quan diguem selamaleyküm (salutació religiosa), doncs direm merhaba (salutació neutra)”, relata La democràcia és un tramvia, d'Andrés Mourenza i Ilya Topper. Perquè Erdogan va aparèixer amb ganes de construir i unir, en un país on la divisió i l'odi eren constants.
El seu pas per la presó l'any 1999 –molt denunciat per ONGs i agrupacions civils que més tard ell mateix ha perseguit– el va canviar i, possiblement, catapultar al gran escenari. I per a les eleccions generals del 2002, ara ja fa 21 anys, va aconseguir fer el salt a la més alta esfera política, a primer ministre. “Sí, era populista. Però també va voler canviar l'economia i la societat”, explica Öcal. De fet, certes coses van canviar i la més gran de totes, en l'àmbit polític, potser va ser passar d'un sistema parlamentari a un sistema presidencial: ara tot passa pel president, és a dir, per ell. Però no ha estat l'únic canvi.
Independència
En la seva lluita personal per fer de Turquia un país plenament independent va voler independència energètica: ara ja té les seves troballes de gas i petroli, molt qüestionades pels experts. Volia independència en defensa: tot i ser un gran importador d'armament, ja no necessita comprar certs aparells aeris gràcies als drons Bayraktar, l'enveja de molts països i que tant mal li estan fent a Vladímir Putin a la guerra d'Ucraïna. I també volia independència econòmica, fet pel qual ja ha rebutjat anteriorment ajuda del Fons Monetari Internacional i ha intentat desenvolupar una indústria per deixar de dependre de les importacions, sense èxit.
I mentre Erdogan fa de Turquia un país més independent, ha volgut imposar la seva doctrina i ha prohibit que se li porti la contrària: clamar contra ell pot conduir-te a la presó. De fet, milers de persones esperen al banc dels acusats, no només per assenyalar-lo des del carrer, sinó també per fer-ho des de les xarxes socials o des dels mitjans de comunicació.
Promeses electorals
L'any del centenari, Erdogan i els seus treuen pit de la transformació de Turquia. Per això, el palau presidencial llueix fins a 1.200 tisores que el president ha utilitzat durant anys per tallar les cintes a les inauguracions que ha oficialitzat: l'escenificació d'un govern que per a uns s'ha dedicat a la construcció i per als crítics, al clientelisme. Perquè els projectes i les grans construccions són la pedra angular del govern de l'AKP i el centre de la campanya d'Erdogan per atraure vots. D'altra banda, les troballes de gas anunciades pocs dies abans que Turquia vagi a les urnes han provocat un fet inèdit: “El consum de gas natural a les cases durant un mes i el consum de cuina i aigua calenta durant un any serà gratuït”, va anunciar Erdogan entre aplaudiments fa poques setmanes.
I no només això: el president va anunciar que les reserves de gas natural trobades al mar Negre l'any passat cobriran aproximadament el 30% de la necessitat anual del país quan la terminal arribi a la màxima capacitat, que es preveu que sigui, com a mínim, el 2028. Totes les promeses d'última hora de l'actual president van acompanyades d'unes enquestes que el deixarien fora del palau.