Espanya, l'últim país de la UE a repatriar les vídues i orfes de jihadistes de l'Estat Islàmic

BarcelonaEl govern espanyol ha decidit finalment repatriar dues dones i 13 menors espanyols, vídues i orfes de presumptes jihadistes del Daeix (acrònim d'Estat Islàmic), que estaven presos en campaments de jihadistes al nord de Síria. Es tracta de Iolanda Martínez (37) i Luna Fernández (34), totes dues de Madrid, els seus fills i quatre menors més orfes d'una altra parella espanyola. Tots ells van arribar dilluns a la mitjanit a la base militar de Torrejón de Ardoz: les dones han estat detingudes i demà hauran de comparèixer a l'Audiència Nacional, i els menors han quedat al càrrec dels serveis socials de la Comunitat de Madrid. Espanya s'havia quedat pràcticament sola a la UE en la negativa a repatriar les seves nacionals vídues i orfes de l'Estat Islàmic, tal com estableix el dret internacional i com ja han fet països com Alemanya, Bèlgica, Suècia, Holanda, Finlàndia, Itàlia, Irlanda o Noruega. Una altra espanyola, Lubna Miludi, de Ceuta, es troba amb el seu fill de 7 anys al camp d'Al-Hawl, i encara no ha pogut ser repatriada.

El Daeix va ser un fenomen totalment nou i la seva descomposició ha deixat dilemes també nous. Les vídues i orfes dels seus combatents també són víctimes de la violència i el jou jihadista. En el cas de les criatures, la seva condició de víctimes és evident, i també el seu dret a estar amb les seves mares. I en el cas de les dones, és molt difícil establir amb precisió com van arribar al proclamat califat i quin paper hi van jugar. En un reportatge d'El País del 2019 al camp de refugiats d'Al-Hawl, on estaven retingudes, les dones van assegurar que havien anat a Síria enganyades pels seus marits, que no havien jugat cap paper en l'organització jihadista i que si no havien abandonat el califat quan van poder, va ser perquè haurien hagut de deixar els seus fills. Un dels fills de Martínez, de 15 anys, està detingut en una presó siriana.

Per Lurdes Vidal, especialista en món àrab, "és una situació molt complicada, perquè hi ha una doble condició de víctimes i botxins, però queda molt clar que segons el dret internacional les havien de repatriar a totes, encara que costa determinar quin rol van tenir allà sense una investigació a fons sobre el terreny. S'ha de fer el procediment judicial i alhora abordar una situació de trauma: van marxar amb els seus marits i tornen vídues i carregades de canalla".

Llimbs: legal i humanitari

Des de la desfeta territorial del Daeix, quan va perdre els bastions de Raqqa i Baguz, desenes de milers de famílies que havien respost a la crida d'Abu Bakr al Baghdadi de poblar el seu promès califat van quedar escampades en una terra de ningú entre Síria i l'Iraq. Les milícies kurdes armades pels Estats Units es van haver de fer càrrec de la seguretat: els homes i joves van ser tancats en presons i les dones i criatures retingudes en camps de refugiats que s'han comparat amb Guantánamo per les seves terribles condicions de vida i sobretot perquè eren territoris sense llei. "Els kurds van assumir la feina bruta d'encarregar-se de tota aquesta gent i quan es va produir la retirada nord-americana ja van advertir que no se'n podien fer càrrec. Eren uns llimbs legals on els drets dels detinguts, la majoria dones i criatures, no comptaven i també uns llimbs socials i humanitaris. I continua sent una situació molt insostenible", recorda Vidal.

Alba Sotorra, cineasta i autora del documental El retorn. La vida després de l'ISIS, va viure de prop la realitat del camp de refugiats d'Al-Hawl. "Els riscos de no repatriar són majors que els de fer-ho, perquè si cap govern els vol, no els queda cap altre estat que l'Estat Islàmic, i sobretot les criatures són totalment vulnerables a ser captades per aquests o altres grups jihadistes". També defensa que "des del punt de vista dels drets humans, tothom té dret a un judici legal i aquestes dones han estat durant molts anys tancades i sense accés a la justícia, a cap teràpia. Sotorra recorda que "els camps estan en situació deplorable, amb tendes de campanya molt petites i on fa molt de fred a l'hivern i molta calor a l'estiu, on s'escalfen amb estufes de gas que provoquen incendis constants i amb malalties per la insalubritat, com el còlera, que són letals per a les criatures. A més, les dones que s'han penedit poden ser atacades per les cèl·lules dorments".

Washington i Londres neguen la repatriació

En aquest sentit, recorda la situació de les protagonistes del film, Shamima Begum i Hoda Muthana, a qui els seus respectius països, el Regne Unit i els Estats Units, no només no han repatriat, sinó que els han retirat la ciutadania i han quedat apàtrides. A la pel·lícula també es veu el paper de voluntàries kurdes que, malgrat haver patit en carn pròpia la violència jihadista amb la mort dels seus familiars, ara "han entès que per trencar el cercle de violència els cal allargar la mà i deixar de banda l'odi".

La pregunta clau ara és quin serà el futur d'aquestes dones i criatures. Sobretot dels menors, que no han conegut res més que el califat i la vida als nous Guantánamos. Sotorra recorda que a Alemanya, les dones que ella va seguir van ser traslladades a ciutats que no eren les seves "per tornar a començar de zero", i els seus fills van ser escolaritzats. "A Holanda, en canvi, han estat empresonades i les criatures internades en centres de menors. I crec que el model alemany és el que pot resoldre i prevenir problemes".