Espanyols, veneçolans i nord-americans: travessar mig món per defensar Ucraïna

BarcelonaEls afores de Kíiv són una "ratera". "Ens llacen quatre míssils per minut", explica Wahari Urbina, veneçolà que lluita amb Ucraïna. En Wahari sol estar en un forat a terra, al costat d'en Carlos (nom fictici), un marine nord-americà. Una trinxera a menys d'un quilòmetre de les tropes russes. És bosc emblanquinat per la neu i cremat pel foc enemic. Ho fan tot allà, menjar –una olla al foc– i dormir –a vegades en el mateix forat–. És el joc del gat i la rata. "Els russos avancen per les zones urbanes perquè saben que no volem danyar els civils", diu en Wahari. De moment, no ha tingut un soldat rus prou a prop per disparar-li i saber que l'ha abatut. Això sí, no sap les baixes que causa tot el que dispara. Ells responen "amb foc quan hi ha foc": "Són els russos que decideixen atacar". Expliquen que fa un fred gèlid i sort en tenen del menjar que els porten els veïns. Però sempre responen el mateix: "Estem entrenats per això".

Lluiten en una guerra que no és seva, però tenen els seus motius per fer-ho. El d'en Wahari, tornar a Veneçuela. Fa tres anys va arribar a Espanya. Ara en té 27. Era guàrdia marina de l'exèrcit veneçolà, però va tenir problemes –no els pot explicar– i va haver de fugir. També la seva filla de sis anys i la seva dona. "He viscut una migració, i lluito perquè no els passi el mateix als ucraïnesos". També lluita perquè la democràcia "guanyi a Ucraïna" i algun dia també "torni" al seu país. "Perquè la meva filla hi pugui viure". Es va dirigir a l'ambaixada d'Ucraïna a Madrid i al cap de poc ja li havien posat un cotxe que el va portar fins a la frontera. Allà també hi era en Carlos, que venia de Florida tot i que és d'origen colombià. Té 23 anys i en fa un que ha acabat el contracte amb els marines dels EUA.

A Lviv hi ha un centre de reclutament. Hi ha "tot tipus de gent i de tot el món". Allà et pregunten què pots aportar i signes un contracte que t'obliga a estar-hi fins que acabi la guerra. "Al tenir tres fills no em podia arriscar a una guerra de tres anys", diu en Jaime (nom fictici), que va viatjar des d'Espanya fins a Lviv gràcies a l'ambaixada i amb l'objectiu d'allistar-se tot i que no té experiència militar. Només volia estar sis mesos al front i tornar, però el contracte no li garantia la tornada. Llavors va decidir no anar més enllà de Lviv.

La sorpresa d'en Jaime també va arribar quan no va veure enlloc la xifra de 3.000 euros que, segons alguns mitjans, els pagaven per fer la guerra. En Wahari i en Carlos tampoc han vist ni un duro. I mira que, un cop l'exèrcit va saber que eren militars experts, els van enviar a fer "missions especialitzades". No a qualsevol lloc: a Kíiv. Allà han firmat un contracte que no els vincula temporalment.

L'objectiu d'en Francisco Floro era firmar aquest contracte. Ell és espanyol i també va contactar amb l'ambaixada ucraïnesa. Ha fet el viatge pel seu compte, sortint de Barcelona amb avió. A la frontera es va trobar amb un amic francès. "Vaig prendre la decisió d'estar amb ell", explica, i això ha provocat un abrupte canvi de plans: en lloc d'allistar-se a Lviv van agafar un tren fins a Kíiv i ara estan amb els "georgians": "Una part de l'exèrcit on també hi ha milicians". En uns dies aniran al front. Ell, de fet, ja té experiències compartides amb milicians, ja que ha estat al Kurdistan sirià lluitant al costat dels yazidites, contra l'Estat Islàmic. Un cop arribi al front lluitarà al costat d'en Wahari i en Carlos. Té pensat escriure'n un llibre.

En Francisco explica que per anar a lluitar hi ha dues vies: la de l'ambaixada, "més lenta però més segura", i la de sumar-se a una milícia. Un grup que no amaga la intenció de sumar nous membres és el batalló Azov, que forma part de la Guàrdia Nacional. Amb presència neonazi, les seves crides a allistar-se arriben fins a grups de Telegram espanyols on hi havia el mateix Floro. Al grup també hi havia en Jonathan (nom fictici), que havia optat per la via de l'ambaixada però tenia molts dubtes legals. Tal és la insistència d'Ucraïna, que fins i tot un diplomàtic li ha fet una videotrucada per dir-li que tot era legal. Però, ho és? El ministeri d'Interior i el de Defensa no tenen una resposta clara i diversos penalistes consultats per l'ARA no ho veuen delictiu. El diplomàtic ucraïnès que li va trucar, també consultat per aquest diari, no ha volgut fer valoracions.

Armats fins a les dents

El primer que diuen en Wahari i en Carlos quan despengen el telèfon és que Kíiv no està ocupada pels russos i que la ciutat està "blindada". "Està fortificada i plena d'armes". Tenen AT-4 (una arma sueca antitancs), Javelin (un míssil portàtil britànic), franctiradors i les metralletes que porten sempre a sobre: Kalàixnikov, AK-47 i AK-74, totes d'origen soviètic. Només els falten més tancs. Els ha sorprès l'edat dels russos, ja que molts "tenen 18 anys i tenen molta por". "Els russos han perdut molts homes", apunta en Wahari, que afegeix que molts civils també han perdut la vida. Narren que entre les files regna l'optimisme. "Aquesta guerra la guanyarem 100%", diu en Wahari.

Però, com en tota guerra, han viscut morts en directe i "molts ferits de bala". Tot i així, destaquen la resistència dels soldats ucraïnesos: "N'hi ha de 50 anys que lluiten com un de 20". D'aquí unes hores tornaran a ser davant del front i avisen que no podran contestar cap missatge. Els russos els detecten pels mòbils i, l'últim dia, un míssil els va caure ben a prop precisament per aquest motiu: algú s'havia deixat l'smartphone connectat a internet.