El ròver Perseverance aterrarà al Planeta Vermell
El nou robot dela NASA, el més gran i complex fins ara, buscarà restes de vida al planeta Vermell
Els set minuts de terror han passat i el Perseverance ha aterrat sobre Mart. Quan s'ha sentit finalment l'ovació a la sala de control de la NASA, de fet, ja portava allà 11 minuts, els que triguen en arribar a la Terra les imatges que envia la nau des de Mart.
La maniobra d’entrada a l’atmosfera marciana –a 200 milions de kilòmnetres de la Terra i amb una densitat molt baixa– d’una nau de més d’una tona de pes que hi arribava a 20.000 quilòmetres per hora, és realment una proesa tecnològica. "És una seqüència molt precisa de moviments i no hi ha marge per a l'error", explica a l’ARA José Antonio Rodríguez Manfredi, del Centre d’Astrobiologia del CSIC, vinculat a la NASA.
El Perseverance és el robot més gran, més pesat i més complex que mai ha trepitjat el planeta. Tots els que ho han fet fins ara han estat naus dels Estats Units. L'antiga Unió Soviètica va ser la primera que va intentar fer aterrar una nau a Mart l'any 1971 però hi va perdre el contacte pocs segons després que aterrés. Missions més recents de l'Agència Espacial Europea (ESA) i Rússia també han acabat en fracàs, tot i que anys després que el Beagle europeu es donés per perdut el 2003 es va saber que no s'havia estavellat sinó que simplement no va desplegar les seves plaques solars i no es va poder comunicar.
I és que l'aterratge en una atmosfera tan poc densa com la marciana és una tasca tecnològicament molt complicada, en la qual de moment només la NASA ha tingut èxit. Va ser la primera a aconseguir-ho el 1976 amb la nau Viking, i després n'han vingut encara set més. Si al maig la Xina té èxit, es convertirà en el segon país del món que aconsegueix explorar la superfície marciana amb un robot.
La missió xinesa seria la primera d'una incipient (i meteòrica) indústria espacial al gegant asiàtic. Però l'aterratge d'avui del Perseverance és, en canvi, la culminació dels últims vint anys d'exploració de la NASA a Mart, centrats en l'estratègia de "seguir l'aigua". És la missió tecnològicament més avançada de totes, que aterra a la zona de Mart més prometedora per trobar-hi restes de vida. El cràter Jezero, on ha de posar-se el Perseverance aquest vespre, està situat on fa més de 3.000 milions d’anys hi havia el delta d'un riu que desembocava en un cos d’aigua tan gran com el llac Tahoe (cinc cops el llac de Banyoles). L'objectiu del Perseverance és trobar-hi restes de microorganismes que hi poden haver viscut en el passat.
Un altre objectiu de la missió és preparar el terreny per enviar astronautes a Mart, per a la qual cosa el Perseverance incorpora un aparell que intentarà treure oxigen del CO2 que compon majoritàriament l'atmosfera del planeta. I encara un lluïment tecnològic més: l'Ingenuity, el primer helicòpter que farà un vol sobre la superfície de Mart, si tot va bé.
Atents a la Xina
Si la Xina té èxit al maig, la seva nau aterrarà sobre la planícia Utopia, a mig camí entre la zona d'aterratge del Perseverance i el pol nord de Mart. No és pas segur que ho aconsegueixi: un terç dels intents d'aterrar a Mart que s'han fet fins ara han acabat en fracàs. Però si ho fa, la Xina exhibirà una capacitat tecnològica potent capaç de competir amb la nord-americana: la seva primera missió a Mart haurà aconseguit no només orbitar el planeta sinó també aterrar-hi, tot de cop. La seva nau espacial Tianwen-1 ja està orbitant sobre Mart des de dimecres de la setmana passada, 10 de febrer. Dos dies després d'arribar-hi, divendres, Pequín va fer públiques les imatges d'aquella entrada en l'òrbita marciana, un retard comunicatiu que contrasta amb el desplegament de mitjans que la NASA posa sempre en marxa per retransmetre, en directe i al detall, cadascun dels seus moviments a l'espai.
Dues potències molt diferents que competeixen ara també a l'espai, malgrat que els anys d'avantatge ofereixen encara als Estats Units una situació totalment preeminent. Però el govern de Xi Jinping trepitja l'accelerador en la cursa espacial i ha aconseguit moltes fites històriques en els últims anys, com ara ser el primer país que aterra a la cara oculta de la Lluna o que hi fa néixer una llavor. "La Xina té el potencial per establir instal·lacions a la Lluna i potser fins i tot per enviar humans a Mart. Si serà o no la Xina el primer a fer alguna de les dues coses és més una qüestió de la prioritat que els Estats Units i la Xina atorguin a aquests projectes", explica a l'ARA Bruce McClintock, el cap de RAND Space Enterprise Initiative, el centre de recerca sobre l'espai del think tank nord-americà RAND.
El nou govern de Joe Biden ha confirmat la continuïtat del programa Artemis impulsat per Donald Trump, que pretén fer arribar per primer cop una dona a la Lluna l'any 2024. Tot i així, el nou president ha advertit que prioritzarà la recerca climàtica de la NASA, especialment important en el combat contra l'emergència climàtica que la nova Casa Blanca ha posat al centre de les seves prioritats –convertint-la fins i tot en prioritat de seguretat nacional–. "Encara no està clar si l'administració Biden posarà el mateix nivell d'èmfasi en l'exploració de Mart", afegeix McClintock. Una qüestió de prestigi polític, en cas que la Xina li trepitgi moltes primeres vegades més en la cursa espacial, podria moure Biden cap a Mart, però a l'espai també hi ha "base raonable per a l'extracció de recursos de la Lluna, asteroides o Mart, encara que encara queda molt de camí per fer que els costos i la tecnologia sustentin aquesta motivació econòmica", diu l'expert.
Amb tot, McClintock no creu que es pugui parlar d'una nova cursa espacial com la de la Guerra Freda entre els EUA i l'URSS, sinó que estem davant d'una "nova era espacial caracteritzada per una activitat espacial que és global, diversa i s'estén ràpidament com a resultat d'unes barreres d'entrada substantivament més baixes". La prova d'això, diu, és precisament també l'arribada dels Emirats Àrabs Units a Mart: la setmana passada la nau Al Amal (esperança) va entrar en l'òrbita marciana i va esdevenir així la primera nau interplanetària d'un país àrab.
Per al científic del CSIC José Antonio Rodríguez Manfredi, en canvi, sí que “vivim una segona carrera espacial”, una que ja no té dos únics competidors –ni tan sols els EUA i la Xina–, sinó que també hi entren l’Índia, el Japó, els EAU i, fins i tot, les empreses privades, com SpaceX o Boeing. Per a l’investigador, és una nova era apassionant que “obre una finestra d’oportunitats tremenda”.