Excombatents israelians i palestins, units contra el "vessament de sang" a Gaza

Ramal·lah (Cisjordània)Chen Alon i Sulaiman Khatib són amics. El primer, israelià, va formar part de l'exèrcit d'Israel durant 15 anys i va participar en accions militars a Gaza i Cisjordània. El segon, palestí, va passar 10 anys a la presó per militar a l'Organització per a l'Alliberament de Palestina i per haver ferit dos soldats amb un ganivet. Fa més de dues dècades, Alon i Khatib van canviar les armes per les paraules i, després d'un temps d'activisme per separat, el 2006 van fundar l'organització Combatants For Peace, en la qual antics soldats i milicians lluiten per a la reconciliació entre israelians i palestins. El 2017 i 2018 van ser candidats al Premi Nobel de la Pau. Ara, en plena guerra a Gaza, es ratifiquen en els seus ideals i reclamen acabar amb el "vessament de sang" a la Franja, en paraules de Khatib. "És la principal necessitat ara mateix", diu.

Alon i Khatib insisteixen a fer l'entrevista plegats. I com que la trobada és a casa del segon, a Ramal·lah, Alon es veu obligat a connectar-se per videotrucada. Les restriccions de moviment que Israel imposa sobre Gaza i Cisjordània dificulten una reunió en persona. L'última vegada que van seure plegats va ser abans de la guerra. Només és un petit efecte d'una guerra que ja s'ha cobrat la vida de més de 10.000 palestins i 1.400 israelians. "No exagero si dic que és el moment més crucial que hem experimentat mai –afirma Alon–. Una de les característiques que té l'actual conflicte és la polarització. I, enmig d'això, nosaltres continuem dient que no som propalestins o proisraelians. Som projustícia, propau, prodiàleg i prodrets humans", afegeix.

Tots dos insisteixen que, en aquest moment, cal aportar un "missatge diferent" que promogui la no-violència i l'entesa. Però no des d'un "món idíl·lic de pau i amor", sinó des del convenciment que "no hi ha solució militar possible, que ambdós pobles estan aquí per quedar-se" i que cal superar els discursos nacionals i tribals i trobar espai per al perdó", diu Khatib.

També, afegeix l'activista, calen propostes plausibles: des d'un intercanvi de presoners i segrestats entre Israel i Hamàs, a un canvi de dinàmica que passi per "humanitzar" l'enemic. "No parlem des de la lluna. Tots dos sabem el que és la lluita armada. Sabem que la violència només genera més violència i que el canvi és possible. Cal pau i justícia per a tothom", afirma Alon.

En aquest sentit, Khatib i Alon insisteixen a reivindicar tant els morts en mans de Hamàs, com les víctimes dels bombardejos israelians. Una actitud que avui és revolucionària i subversiva a Israel, Palestina i l'estranger. "Ni Hamàs ni Israel estan compromesos amb cap llei moral. Tot és dirigit per la ràbia, la revenja i la deshumanització. Hi ha molta gent que no ho entén, fins i tot a les nostres famílies, però no podem deixar de dir-ho", sosté Khatib. Per la seva banda, Alon diu que, com a israelià, "si simplement parles dels nadons o nens morts a Gaza, automàticament et converteixes en un enemic o algú que està traint la seva nació –però afegeix–: No em sento sol, perquè quan dic que em preocupa la gent innocent de Gaza, el Sulaiman diu el mateix dels israelians".

Un canvi basat en l'empatia

Chen Alon va créixer pensant que el sionisme havia salvat la vida a la seva família, i que un estat d'Israel fort era l'únic camí per defensar-se dels enemics del poble jueu. El seu avi va ser l'únic membre de la família que va sobreviure a l'Holocaust, per haver emigrat a Palestina a principis del segle XX, i durant la seva infància, Alon va admirar els esforços del seu pare, soldat a les guerres del 1967 i el 1973, per protegir Israel de les nacions àrabs veïnes. Quan va entrar a l'exèrcit, Alon va participar en operacions contra presumptes terroristes palestins. També menors d'edat. "No em costava arrestar nens, perquè per a mi eren petits terroristes. Però quan va néixer la meva filla, tot va canviar. Mentre patia perquè estigués bé i dormís a la nit, em vaig adonar que ja no podia envair les cases de palestins i despertar nens enmig de la nit. Què els diferenciava de la meva filla? Jo sabia perfectament que en aquelles accions militars no hi havia més interès que atemorir els palestins", explica.

Per a Khatib, el moment de canvi va arribar a la presó. Durant la dècada que va passar engarjolat, va experimentar la brutalitat dels carcellers israelians, diu, però també va tenir temps de formar-se. Per la seva cel·la van passar llibres sobre Mandela, Gandhi i Luther King, que li van mostrar que la lluita per la llibertat de Palestina podia ser no-violenta. També va estudiar la història del poble d'Israel. Conèixer els horrors de l'Holocaust el va fer empatitzar amb els jueus. "És una cosa que també m'ajuda avui. El 7 d'octubre va despertar un trauma col·lectiu pels jueus. I la resposta israeliana ha fet recordar als palestins la Nakba. Molt del que passa ara és una resposta a un trauma", diu. En sortir de la presó, amb 25 anys, va decidir dedicar la seva vida a buscar nous camins de pau, sense renunciar a posar fi a l'ocupació. "Fins i tot ara soc optimista perquè penso que potser es podrà transformar aquesta terrible situació, i que a partir d'ara compartirem l'amor comú que sentim per aquesta terra", afirma.