Fervor per agrair al Gauchito Gil el triomf de Messi al Mundial

Buenos AiresLa relació de misticisme que manté el poble argentí amb el futbol es tradueix en accions d’índole diversa: en l'últim Mundial, les cábalas (rituals per donar sort) han pres un espai rellevant en el relat de l’afició i també de la selecció, incloent-hi equip i cos tècnic. Des de persones que vestien la mateixa roba cada cop que jugava l’Argentina fins a veure els partits a la mateixa casa o bar, beure mate en un ordre concret, no menjar carn el dia abans del partit, o, fins i tot, compartir les jornades de Mundial amb una exparella per tal que a l’equip li vagi bé.

S'ha sabut que l'equip tenia un ninot del personatge de terror Chucky al vestidor, i que tres dels jugadors seguien la seva cábala particular: fer un volt junts pel camp, mastegant llaminadures i xerrant, una estona abans de cada partit.

La samarreta del davanter

A l’inici del torneig, Roberto Ayala, mà dreta del seleccionador Lionel Scaloni, va enviar una samarreta del davanter Julián Álvarez a la petita ciutat de Mercedes, província de Corrientes, com a ofrena per al Gauchito Gil. Antonio Mamerto Gil Núñez era un gaucho del segle XIX que va ser executat i es va convertir en un dels sants pagans més arrelats a la cultura popular argentina. Se li diu “pagà” perquè no està reconegut per l’Església, tot i que té milers de devots arreu del país que, cada 8 de gener, es congreguen al petit santuari que hi ha a la carretera que arriba a Mercedes, uns 800 km al nord de Buenos Aires.

Se'n diu gaucho dels homes de camp que habitaven les extenses planes de Rio de la Plata, muntaven a cavall i tenien cura de la vida rural. Gil va ser un gaucho rebel i justicier: va desertar de l’exèrcit durant la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870) argumentant que era un enfrontament entre germans, robava als rics per donar als pobres, venjava els humiliats i curava els malalts. Per aquests motius, va ser arrestat, penjat cap per avall d’un arbre, i degollat. Molt estimat pel poble, de seguida es va convertir en un sant de la gent humil, del camp, un santo de las pampas, li diuen.

Aquest el cap de setmana passat, 300.000 persones d’arreu del país van peregrinar al santuari del Gauchito Gil per agrair-li els favors concedits i demanar-li alguna cosa. A la trobada d’enguany hi havia un nou perfil de promeseros –les persones que fan promeses al sant–: aquells que s’havien compromès a visitar-lo si ajudava la selecció argentina a guanyar el Mundial. La majoria vestia samarretes de Messi. “No soc devota del Gauchito, però després de la derrota contra l'Aràbia Saudita necessitava fer una promesa, aferrar-me a alguna cosa, per saber que tot aniria bé –explica la Florencia Denoya, de 31 anys, de Rosario–. Li vaig prometre que, si sortíem campions, vindria a veure’l, i a cada partit li demanava un cop de mà”.

"Messi uneix famílies senceres"

Els germans Fernando, Carlos i Nicolás Roja venien d’Esquina, a 250 km. Explicaven orgullosos que el seu poble havia vist néixer "don Diego" i "la Tota", pare i mare de Maradona, i que "el Diego" hi havia passat vacances familiars. Devots del Gauchito, el visiten cada 8 de gener, però aquest any els acompanyaven altres membres de la família, que complien amb la promesa del Mundial viatjant des de Buenos Aires. Els tres germans havien provocat una reunió familiar i se’n sentien satisfets: “Messi és el nostre punt d’unió –deia el Carlos–. Els meus germans són del Boca, jo del River, i acostumem a discutir quan parlem de futbol. Però quan juga Messi, ens abracem i plorem junts; és igual de quin club siguis: Messi uneix famílies senceres”.

Durant el cap de setmana, els vuit quilòmetres que separen Mercedes del santuari van acollir els fidels del Gauchito: a la vora de la carretera es van instal·lar tendes de campanya, cotxes i autobusos, paradetes de menjar i de venda d’espelmes, samarretes de Messi i tota mena de talismans del sant venerat. Els assistents feien fins a sis hores de cua sota el sol, a 37 graus de temperatura, i es passaven, en cadena, espelmes que es fonien mentre cadascú pronunciava una oració en veu baixa. Davant de la imatge del sant, que reposava dins d’una vitrina, els fidels deixaven ofrenes: ampolles de vi, paquets de cigarretes, flors, peces de roba o fotografies d’algun familiar malalt. Entre la multitud, de tant en tant algú cridava “Viva el Gaucho!” i múltiples veus corejaven, a l’uníson, “Viva!”. A dalt d'improvisats escenaris se sentia i es ballava el chamamé, ritme típic de la zona.

Fe i crisi

“Tant de bo estiguéssim sempre tan units”, sospira el devot César Rivero, mentre contrasta l'alegria dels cinc milions de persones que van sortir a celebrar la victòria del Mundial als carrers de Buenos Aires amb el fet que “la gent està patint perquè no arriba a final de mes”. Amb prop d'un 100% d’inflació i un índex de pobresa del 40%, l’Argentina arrenca l’any amb previsions d’un estancament de l’economia, augment de l’atur i greus problemes d’inseguretat.

La desafecció política és palpable: les eleccions presidencials de l’octubre que ve no compten, per ara, amb gran entusiasme ni expectativa popular. La Petty, de seixanta anys i també devota del Gauchito, està convençuda que la unió del poble ha de passar, també, per la fe: “El Mundial va tenir un component de fe sense precedents; tothom va encendre espelmes i va fer promeses, i als penals de la final, qui no havia resat mai, de cop va fer-ho. No era religió, era unió en la fe: el Mundial es va guanyar gràcies a la fe de l’Argentina”.