El futur d'Ucraïna és a les urnes dels Estats Units

BarcelonaEl rum-rum del plenari 2024 de l’Assemblea General de l’ONU es barrejarà dimarts que ve amb els flaixos que encara arriben de Kursk i amb l’espetec de drons ucraïnesos a la rodalia de Moscou, tot plegat barrejant-se amb la reticència aliada de permetre a Ucraïna llançar míssils de llarg abast contra objectius en territori rus. Tot això mentre la veu de Putin ressona amenaçant amb un conflicte generalitzat i admetent per primer cop que Rússia es troba en “estat de guerra” –ja no és una operació militar especial– i que l’1 de desembre l’exèrcit rus tindrà 180.000 efectius més, fins al milió i mig d’efectius. Una maniobra de reclutament de conseqüències encara imprevisibles en la societat russa.

A mesura que s’acosten les eleccions als Estats Units, el Kremlin atia la tensió, i la guerra ha entrat en una escalada des de la qual es podrien començar a albirar gestos i posicionaments previs a un armistici, el format del qual dependrà del que diguin el 5 de novembre els vots dels estatunidencs.

Segons els resultats que obtinguin Donald Trump i Kamala Harris es bascularà cap a un armistici més fràgil, més de circumstàncies, o cap a un de més sòlid i de futur. Amb més o menys garanties de ser la base d’una pau duradora. El temps i els ritmes que viurem els pròxims mesos determinaran l'avenir històric. No és segur que si Kamala Harris és proclamada presidenta electa pugui dedicar-se tot seguit a la pau a Ucraïna. Podria passar que entre el 6 de novembre del 2024, l’endemà de les urnes, i el 20 de gener del 2025, presa de possessió presidencial, un Trump perdedor no admeti els resultats i cedeixi a la temptació de muntar un enrenou al carrer semblant a l’assalt al Capitoli de gener del 2021. 

Una hipotètica administració de Kamala Harris representaria un reforç als aliats occidentals i al suport a Ucraïna, i intensificaria la política de dissuasió envers Rússia. Això vol dir temps, no representa un armistici immediat, però Putin acabaria notant la pressió i podria acabar acceptant el diàleg: retirar-se potser no de Crimea però sí del Donbass, donar a Ucraïna garanties de fronteres i acceptar l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN. 

En canvi, el també hipotètic retorn de Donald Trump a la Casa Blanca representa vertigen, immediatisme. Trump sempre ha deixat clar que no pensa en el futur d’Ucraïna, i que ni l’importa ni l’interessa. Això vol dir menystenir l’OTAN, establir una entesa amb Putin i l’escenificació d’un armistici i una negociació que culminarien amb l’amputació del territori ucraïnès –Crimea i el Donbass— i la imposició a Kíiv d’un estatut de neutralitat que emmascararia una altra satel·lització d’Ucraïna. 

Anant una mica més enllà, el que passi el 5 de novembre als Estats Units pot condicionar i potser també determinar no només el format del final de la guerra sinó les conseqüències polítiques i econòmiques del país que se’n surti i del que s’hagi d’arronsar. Una Ucraïna alliberada de Putin seria un país devastat, amb una contracció de més del 50% del PIB, que necessitaria ajuda econòmica equivalent al Pla Marshall desplegat a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Però tindria l’oportunitat de construir les estructures democràtiques que sempre ha deixat a mig fer. De la mateixa manera que la retirada d’Ucraïna i les concessions representarien per a Rússia una humiliació que acabaria fent trontollar el règim i lideratge de Putin. Totes aquestes possibilitats s’estan prefigurant aquests dies, i algunes han d’acabar emergint nítides i amb força al final de l’escalada.