El futur de l’autogovern kurd a Síria, en mans dels Estats Units

BarcelonaEls trets de celebració a Damasc contrasten amb les ràfegues d’autodefensa a les trinxeres del Kurdistan sirià. També contrasten les columnes de refugiats sirians que tornen d’un llarg exili amb els milers de desplaçats kurdosirians expulsats de casa seva avui mateix. Tot i la caiguda del règim de Bashar al-Assad, els kurds de Síria són els més conscients que la guerra encara no s’ha acabat. Aquest dimecres, l'aliança liderada pels kurds anunciava que havia acordat un alto el foc a la ciutat de Manbech, al nord de Síria, gràcies a la mediació dels Estats Units. Però els combats continuaven en altres localitats.

Des de l'inici del conflicte sirià, el març del 2011, bona part dels kurds ha defensat una tercera via al marge del règim i l’oposició, que aposti per un model de govern descentralitzat reconeixedor de les diferents minories ètniques i religioses del país. Des de l’esclat de les hostilitats, el lideratge polític kurd ha mostrat desconfiança amb un estat arabista dirigit pels Assad, amb dècades de repressió contra aquest poble mil·lenari, i també amb una oposició que té una agenda arabitzadora i en què tenen un gran pes les posicions islamistes.

Per aquest motiu el 2012 van prendre les armes i van adoptar una posició d’autodefensa a les regions del nord de Síria, on viuen prop de tres milions de kurds. Durant aquests anys també han desplegat un autogovern, l’Administració Autònoma al Nord i Nord-est de Síria (ANEES), que ha tractat de defensar els interessos dels diferents pobles de la regió i de posar en valor el paper de la dona.

Aquesta aposta dels kurds l'han vist amb molt recel els diferents actors regionals, cosa que els ha portat a enfrontar-se amb el règim, els diferents grups rebels i l’Estat Islàmic. Ara, amb el govern d’Al-Assad fora de l'equació i amb una Turquia sempre disposada a aixafar qualsevol aspiració kurda, només una posició ferma dels Estats Units pot garantir la supervivència de l’autogovern kurd i la seva inclusió com a actor legítim en la transició política siriana que ara comença. 

Escàs suport internacional 

La feble aliança dels kurdosirians amb Washington va començar a finals del 2014 en la lluita contra l’Estat Islàmic. Mentre el Daeix assassinava ciutadans innocents als carrers de Barcelona i París, els kurds combatien els jihadistes amb el suport aeri dels EUA. En la desfeta del califat el 2019 van tenir un paper clau les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), una aliança de milícies àrabs i kurdes creada el 2015, a la qual Washington ha facilitat formació i armament, però amb la condició que actués, principalment, en la lluita contra el Daeix.

Per aquest motiu els EUA, que compten amb un reduït nombre d’efectius militars sobre el terreny, no s’han implicat en la defensa dels seus suposats aliats quan han estat els rebels sirians amb el suport de Turquia qui els ha atacat. Les ofensives militars contra les regions de majoria kurda d’Afrín el 2018 i Ras al-Ain el 2019 en són dos clars exemples. 

Els kurds esperaven que les simpaties despertades a nivell internacional pels milicians en la seva lluita contra els jihadistes es traduirien en aliances fermes amb Occident, que els presentaria com un actor legítim en les converses de pau o en la transició política que ara arrenca. Però Turquia, membre de l’OTAN i amb la clau de pas de l’aixeta migratòria, sempre ha dissuadit qualsevol intent de les potències estrangeres de legitimar l’autogovern kurdosirià, ja que el veu com una extensió del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que Ankara, la Unió Europea i Washington consideren terrorista. En aquest context, pocs estaments internacionals més enllà el Parlament català han reconegut oficialment l’ANEES.

Inferioritat militar

Conscients de la seva feblesa política i militar en el context sirià, els kurds han teixit aliances als territoris de majoria àrab sunnita que en el seu dia van conquerir al Daeix. La creació de consells civils i militars en zones com Raqqa i Deir ez-Zor han esdevingut claus en la governança –no sempre fàcil– i en el desenvolupament del full de ruta ideològic d’Abdullah Öcalan –president del PKK, empresonat a Turquia–, en què l’empoderament de la dona en els diferents àmbits socials és clau. 

En el context de l'ofensiva llampec que ha acabat derrocant el règim d'Al-Assad, l'Exèrcit Nacional Sirià (ENS), amb el suport aeri d’Ankara, acaba d’ocupar la regió de Manbij i està bombardejant Kobane, tot i l’advertència dels EUA que respondrien a qualsevol atac a les FDS a l’est de l’Eufrates. A excepció dels barris kurds d’Alep, les FDS pràcticament ja no tenen presència militar a l’oest del riu, a causa de l’empenta dels rebels proturcs. 

Lluny de les altes muntanyes del Kurdistan on lluita la guerrilla kurda, les FDS no tenen cap possibilitat de plantar cara a la potència destructiva dels avions i drons turcs a les extensíssimes planes del nord de Síria. Cal veure si Washington pressiona Ankara perquè s’aturi o ja emprèn la més que possible retirada suggerida fa poc pel president electe, Donald Trump, abandonant així els kurds a la seva sort.