El gas, l'arma geopolítica que posa Europa contra les cordes

Brussel·lesA la comissària d'Energia, Kadri Simson, li està passant alguna cosa similar al que fa tres anys que li passa a la seva companya en la cartera de Salut, Stella Kyriakides. Tots dos són departaments considerats de segona fila en la jerarquia d'importància dins la Comissió Europea (per això els ocupen països amb poc pes estratègic com Estònia en el cas de la primera o Xipre de la segona); però estan tenint molta més feina –i presència– de la que podien esperar. En les últimes jornades a Brussel·les els contactes en el flanc energètic s'han intensificat a mesura que el conflicte amb Ucraïna escalava i que Putin anava fent més explícit el xantatge de tallar l'aixeta del gas a Europa. L'escassetat d'aquest combustible és global i ve de lluny (per això ja ho noten a les seves butxaques), però Rússia hi té un paper clau i no està dubtant en fer-lo servir com a arma geopolítica, conscient que posa una Europa amb poques alternatives contra les cordes.

Europa té una dependència estructural del gas rus des de fa anys. Un 40% del gas consumit al Vell Continent prové del veí euroasiàtic i en un context d'escassetat global (les reserves estan en mínims), Putin no ha dubtat en amenaçar amb tancar l'aixeta i reduir de facto el subministrament a Europa (Gazprom està exportant a nivells menors des del 2015). I si el gas és més car, es produeix un efecte dòmino en la resta de preus per la manera com es calcula el cost majorista de l'electricitat a Europa. És així com arribem a una escalada del 5,1% de l'índex de preus del consum (IPC) aquest gener.

Europa no pot substituir el gas rus amb un únic proveïdor

A mitjà i llarg termini, la Unió Europea té clar que ha de deixar de necessitar aquest combustible per generar electricitat i que l'única manera que té de fer-ho són les renovables. És a dir, que amb la transició cap a una economia descarbonitzada, Europa no només busca aturar l'emergència climàtica sinó que també aspira a deslligar-se dels vincles amb Rússia i el consegüent poder que li dona a Putin tenir la clau per permetre o evitar que Europa passi fred a l'hivern. A curt termini, però, les alternatives són escasses.

"Europa no té alternativa al gas rus", deia l'analista del BCS Global Markets a Bloomberg aquesta setmana. "S'hauria de desviar la meitat del gas liquat que consumeix l'Àsia per substituir Gazprom. Això significaria una escassetat d'energia massiva a tot Àsia. És a dir, que s'exportaria la crisi energètica d'Europa a un altre continent", afegia. Segons les últimes dades d'Eurostat del 2019, Rússia és el primer proveïdor de gas de la UE (41%), seguida de Noruega (16%), Algèria (8%) i Qatar (5,2%).

Durant les últimes setmanes, Brussel·les ha mogut fils perquè països com Qatar, l'Azerbaidjan o els mateixos Estats Units li proporcionin gas o gas liquat. Però, com analitzen els experts del think tank Bruegel, ni Qatar ni l'Azerbaidjan poden substituir completament el subministrament rus sense perjudicar altres regions. De fet, en una conversa telefònica entre la comissària Simson i el ministre d'Energia de Qatar, Saad al-Kaabi, dimarts passat, Al-Kaabi advertia que, si bé és un soci fiable, la seva prioritat és complir amb els contractes que el país té compromesos actualment. I més i tot. El ministre d'Exteriors, Mohamed bin Abderrahamn al-Thani, deia a la cadena Al Jazeera que el seu país no entrarà en la "polarització política": "No és just lligar el problema de l'energia d'Europa amb l'actual escalada a Ucraïna, perquè el problema energètic ja existia abans".

Així doncs, segons els experts de Brugel, mentre el gas no sigui substituïble per una altra font energètica, Europa no tindria més remei que restringir i reduir-ne el consum. I això és el que li dona a Putin un poder increïble de negociació, fins i tot de xantatge.

Defensar-se atacant

Compte, però, ja que la Unió Europea també ha començat a fer servir aquesta carta en la batalla geopolítica amb Rússia. Que Moscou proporcioni el 41% del gas europeu també vol dir al seu torn que els interessos de Rússia al Vell Continent són molt importants. De fet, Europa és el seu principal soci comercial i comprador d'aquest combustible que arriba a les llars i fàbriques europees a través de diversos gasoductes. Un dels principals és a Ucraïna, però també n'hi ha d'altres construïts i per construir. Aquí entra en joc el famós i polèmic projecte Nord Stream 2, el gasoducte que havia de connectar directament Rússia amb Alemanya a través del mar Bàltic. Fins a l'últim moment, ni Berlín ni Brussel·les s'atrevien a posar en joc aquesta infraestructura, però amb l'escalada de tensió de les últimes jornades i les estèrils converses diplomàtiques amb el Kremlin, la Unió ja diu clarament que si hi ha invasió a Ucraïna no hi haurà Nord Stream 2.