L'Erasmus trontolla al Regne Unit amb el Brexit

LondresEgoisme, miopia i manca de generositat; inconsciència i despreocupació o manca d'interès. Tots aquests factors es van combinar en el moment en què els britànics van decidir sortir de la Unió Europea, ja fa més de tres anys i mig. Els primers tres, atribuïts als votants de més edat; els segons, als més joves. El resultat és que l'herència dels avis i besavis de la Generació Z –els nascuts a partir de mitjans dels anys 90 del segle XX– ha estat la pitjor, o una de les pitjors juntament amb el canvi climàtic: el Brexit.

Les dades estadístiques no admeten dubtes. La divisió entre quedar-se a la UE i sortir-ne no només va ser regional –entre el nord d'Anglaterra i Londres o entre Escòcia i el conjunt d'Anglaterra–. Va dividir molt la tendència de vot de la piràmide de població, segons diferents estudis demoscòpics. El 64% dels majors de 65 anys van votar a favor del Brexit. En canvi, més del 70% dels menors de 25 van optar per quedar-se a la Unió Europea (UE). És cert, però, que els més grans de 65 anys van exercir el seu dret a vot en més mesura que no pas els menors de 25. La proporció va ser de 3 a 1. Els joves paguen pels seus pecats.

I seran els més joves els que patiran més les conseqüències del Brexit. El professor Richard Bronk, de la London School of Economics, ho va dir. En la compareixença que va fer davant del comitè parlamentari del Brexit de la Cambra dels Comuns el novembre del 2016, va posar l'accent en la formació laboral: "La capacitat dels joves de treballar lliurement en qualsevol país europeu en una primera etapa de la seva carrera professional els ajuda a adquirir una experiència específica, per exemple, en enginyeria o arts, de què d’altra manera no disposarien". Això ara se'n va en orris.

Un col·lega de Bronk, el professor Nicholas Barr, recordava perquè la decisió sobre el Brexit era tan rellevant en una carta pública escrita el març del 2016: "No es tracta del passat de la generació gran, sinó del futur dels nostres fills i nets. Per això votaré remain", deia. Un mes després del referèndum, denunciava amargament: "Els pares, els oncles i els avis [dels integrants de la Generació Z] els han pres el dret a la llibertat de moviments a una gent que ja s'està ofegant a causa dels deutes dels seus predecessors".

La fi del programa Erasmus?

Si la UE ha tingut impacte positiu –o algun impacte– entre els més joves ha estat, en bona mesura, gràcies al programa de beques Erasmus, establert el 1987. Dades oficials relatives al nombre d'universitaris britànics que se'n van beneficiar el 2017 –l'últim any de què hi ha xifres disponibles– indiquen que el 53% dels que van estudiar a l'estranger van obtenir una ajuda d'aquest programa: en total, 16.561. D'altra banda, 31.727 euronacionals van arribar al Regne Unit amb diners de la Unió.

I, malgrat els beneficis evidents del programa pel que fa a una teòrica integració o millor comprensió intraeuropea, el 8 de gener la Cambra dels Comuns va rebutjar per 344 a 254 vots una esmena proposada pels liberaldemòcrates perquè el govern Johnson negociés, com a part del tractat de divorci amb la UE, la continuïtat de ple dret dins del programa Erasmus.

La derrota de l'esmena no significa necessàriament que el Regne Unit n'abandoni la participació. Però el fet que l'Erasmus s'hagi de renovar a partir del setembre del 2021 –en teoria ja amb nous pressupostos comunitaris i amb un increment de la dotació de 30.000 milions d'euros– fa difícil pensar, si més no d'entrada, que Londres s'hi sumi.

En bona part, però, dependrà de la futura negociació de l'acord comercial que, a partir de l'1 de febrer, hauran d'obrir Londres i Brussel·les. El que és clar és que un programa alternatiu estrictament britànic difícilment assolirà els mateixos beneficis que l'Erasmus, com sostenia un informe de la Cambra dels Lords de fa dos anys: "L'abandonament de l'Erasmus afectaria de manera desproporcionada persones de procedència desfavorida i amb problemes mèdics o de discapacitat".

Però encara es perd molt més des del punt de vista emocional. És el parer d'Hugo Engel, estudiant de la London School of Economics: "No vull que, malgrat el Brexit, els meus amics europeus pensin que la decisió de sortir de la UE va ser un vot contra ells. Com estudiant britànic i londinenc, tinc ganes d'ensenyar als altres que som una ciutat tolerant i que la diversitat és un dels nostres punts forts". Una veritat no gens aplicable a altres llocs del país.