“El genocidi de Ruanda m’habita cada instant”

ParísL’Adélaïde Mukantabana tenia 32 anys quan va arribar a França amb dos dels seus nadons en braços. El 1994 va fugir de Ruanda, el seu país natal, on gairebé tota la seva família va morir assassinada al genocidi dels tutsis a mans dels hutus. “Tinc la impressió que vaig tenir un cop de sort en aquesta desgràcia. El metge del nostre poble ens va evacuar fins a Burundi i, d’alla, vaig fer cap a França”, relata a l’ARA aquesta supervivent. Unes 800.000 persones en cent dies. “Als meus dos fills grans els van matar amb els seus avis”, explica abans d’engolir saliva. “Si haguessin volgut aturar el genocidi -es lamenta l’Adélaïde entre el remordiment i el retret-, els meus fills grans i la meva família encara viurien. Tots ells eren de Butare, un poble al sud del país.

L’informe que el president Emmanuel Macron va encomanar a un grapat d’historiadors fa dos anys ha conclòs que França va tenir “responsabilitats aclaparadores” en el genocidi, tot i que no arriba a considerar-la còmplice. I la comunitat ruandesa a França creu que aquest informe d’un miler de pàgines és “una etapa important”, com apunten a l’associació Ibuka. Però molts pensen que arriba tard.

“Tantes mentides que fan mal”

Des de fa 27 anys la nostra memòria és clandestina. Aquí a França és com si no tinguéssim dret a pensar en els nostres. No hi ha hagut un reconeixement d’aquest genocidi. A més a més, s’han dit tantes mentides que m’han fet tant de mal...!”, es lamenta l’Adélaïde. Una d’aquestes falsedats és haver parlat de més d’un genocidi, com va fer el llavors president François Mitterrand a la cimera franco-africana de Biarritz el novembre del 1994 i que va alimentar la tesi que també va existir un genocidi contra els hutus per part dels rebels del Front Patriòtic Ruandès (FPR). En aquesta línia, la refugiada denuncia l’abús del llenguatge: “Hem de parlar del genocidi dels tutsis i no pas del genocidi ruandès”, puntualitza.

La dona creu que l’informe és parcial. “Un historiador no pot, en cap cas, pronunciar-se sobre la complicitat [del govern francès], és la feina d’un jutge”, es queixa. “M’ha sorprès que s’anticipin. M’agradaria que haguessin sigut neutres, ja que la complicitat s’ha de provar”.

Només tres homes, Pascal Simbikangwa, Octavien Ngenzi i Tito Barahira, tots tres ruandesos, han estat jutjats i condemnats a França, país al qual sovint s’acusa de ser un santuari per als genocides hutus i els seus còmplices des del juliol del 1994, moment en què molts van aprofitar l’operació militar Turquoise per fondre’s entre els milions de refugiats que van travessar la frontera del Zaire [antic nom de la República Democràtica del Congo] per fugir del país. Segons l’informe de la comissió presidida per l’historiador Vincent Duclert, el govern francès i l’Elisi haurien donat ordres als militars perquè no fessin res per detenir-los. “Les detencions dels autors dels crims no entren dins el mandat que l’ONU ha confiat a França [a través de Turquoise], tot i que pretén col·laborar amb les Nacions Unides en aquest punt”, es pot llegir a la pàgina 551. “S’ha de passar la patata calenta a d’altres”, va aconsellar en una de les reunions de crisi Dominique de Villepin, director del gabinet del llavors ministre d’Afers Estrangers, Alain Juppé.

Darrere d’aquestes tres condemnes hi ha la feina del Col·lectiu de les Parts Civils per Ruanda, una associació que es dedica a denunciar davant la justícia els presumptes genocides que resideixen en territori francès, un centenar segons les investigacions de l’entitat. “Si no ens haguéssim constituït en part civil, no hi hauria cap condemna per genocidi a França”, assegura Alain Gauthier, cofundador del col·lectiu juntament amb la seva esposa, Dafroza. Aquesta parella de jubilats, ell francès i ella ruandesa, porten anys seguint la pista dels botxins que viuen a França.

És gràcies al seu aferrissament que han aconseguit obrir casos judicials com el de la viuda del mateix expresident Juvénal Habyarimana, Agathe, a qui molts acusen d’haver estat al nucli dur dels extremistes hutus que haurien planificat i orquestrat el genocidi. La dona, de gairebé 80 anys, viu als afores de París des que les autoritats franceses van treure-la de Ruanda al final del genocidi per ordres del mateix Mitterrand.

Lluita contra la impunitat

Però no només es tracta de lluitar contra la impunitat i de jutjar els presumptes genocides. L’Adélaïde també demana “que es condemni els responsables francesos”. Només després de fer-se justícia es podrà “emprendre un camí de reparació” perquè la ferida del genocidi pugui cicatritzar malgrat que mai desapareixerà de la pell dels tutsis. “El genocidi m’habita a cada instant, però he intentat curar-me amb l’escriptura”, confessa l’Adélaïde, que fa uns anys va escriure L’innommable Agahomamunwa: un récit du génocide des Tutsi (Edicions L’Harmattan, 2016), un llibre autobiogràfic que l’ha ajudat a reconstruir-se i tirar endavant, malgrat que, assegura, sempre estarà de dol.