Parinoush Saniee: "La gent de l'Iran ja no té res a perdre"

Escriptora iraniana

3 min
L’escriptora iraniana Parinoush Saniee

BarcelonaParinoush Saniee (Teheran, 1949) va deixar les seves investigacions estadístiques per dedicar-se a escriure novel·les, que estan censurades a l’Iran. “Fa 16 anys que vaig demanar permís a les autoritats iranianes per publicar. Mai me l’han concedit, però ja no m’importa”, diu. L’autora iraniana més traduïda ha visitat Barcelona per presentar el seu llibre Los que se van y los que se quedan (Alianza).

El llibre parla d’una família trencada per la revolució del 1979. La història del seu poble és també una història d’exilis.

— Gairebé totes les famílies de l’Iran tenen algú que viu fora del país. L’emigració s’ha produït en diferents èpoques, de diferents maneres i amb diferents destins. Ho vaig voler representar amb la història d’una mare que té sis fills: tres a l’Iran i tres que han marxat del país. Un dia els reuneix a tots a Turquia, després de trenta anys sense veure’s. El primer dia es retroben, el segon s’expliquen com els ha anat la vida, i el tercer, com que ja no tenen res més a dir-se, comencen a parlar de política i es culpen els uns als altres: els que han marxat critiquen els que s’han quedat perquè no són capaços de fer caure el règim i els que s’han quedat els responen que no volen enviar a morir els seus fills. Quan ja no poden ni veure’s encara tenen una cosa en comú: la mare, que simbolitza la pàtria. Els diu que els estima a tots i es reconcilien.

No té por que les crítiques al règim de les dones iranianes siguin utilitzades per fer créixer la islamofòbia a Europa i als Estats Units?

— La islamofòbia l’ha creat Occident, que és qui va finançar grups fanàtics per crear un cinturó verd al voltant de l’antiga URSS. Després, no sé com, aquests grups se’ls van escapar de les mans. Això també ha afectat la societat iraniana: quan es parlava d’un canvi de règim molta gent tenia por que en el seu lloc arribés un grup com els talibans, i el govern no parava de presentar-se com un escut per evitar que el fanatisme arribés a l’Iran. Però ara ja ningú es creu aquestes històries.

Tenim molts estereotips sobre la societat iraniana, i encara més sobre les dones. Aquí es creu que són submises.

— Les dones a l’Iran estan fent la seva pròpia lluita feminista. Els joves que avui veiem als carrers són la conseqüència de la lluita de les mares iranianes per educar els seus fills. Després de la revolució islàmica del 1979, quan es va imposar el hijab obligatori, les dones van ser les primeres a sortir al carrer en grans manifestacions.

Com explica que l’assassinat d’una jove anònima a mans de la policia hagi desencadenat una resposta tan massiva?

— Ha estat la gota que ha fet vessar el got. Hi havia hagut altres onades de protestes, que sempre s’han sufocat amb repressió: hem tingut molts morts i molts presos polítics i la gent ha continuat protestant i ha après a organitzar-se millor. La ràbia s’ha anat acumulant i ara la gent a l’Iran no té res a perdre.

Els seus llibres descriuen una societat iraniana molt fragmentada: les protestes que estem veient estan unint els iranians per sobre de les barreres de gènere, d’edat, de classe o ètniques? També els de dins i els de fora?

— El règim sempre ha intentat dividir-nos. Per exemple dient que els kurds volien trencar el país, i parlaven dels emigrants com a “peces cremades”. Però ara tota aquesta propaganda ja no serveix de res. Ara tots estem disposats fins i tot a donar la vida pels kurds o pels balutxis.

Què sent ara quan veu les imatges de noies estudiants de secundària traient-se el vel?

— Em fa molt feliç, perquè les dones a l’Iran tenen molta força. Encara que ho tenen tot en contra (la llei, la tradició, de vegades fins i tot la família) sempre han estat unides i han sabut trobar solucions als problemes. Per això a l’Iran diem que les dones són les campiones en les èpoques de fracàs: quan els homes ja no poden més, són elles les que prenen la lluita a les seves mans. Això ho hem vist en molts moments de la història.

Ara té més por o més esperança?

— Visc entre els Estats Units i l’Iran. Sé que publicar entrevistes com aquesta pot tenir conseqüències: em poden prohibir tornar o confiscar-me tot el que tinc a dins del país. Però no puc callar davant del que està passant. Ara mateix m’omple més l’esperança que la por. El poble iranià necessita esperança.

stats