La guerra bruta del Marroc contra els periodistes: acusats de delictes sexuals per criticar el règim

Rabat"Ara el món sencer ja sap que el meu fill és víctima d'una injustícia, i no ha comès aquests crims de què se l'acusa", proclama orgullós Idriss Radi, pare del periodista marroquí Omar Radi. L'any passat la justícia del Marroc va condemnar el seu fill a sis anys de presó per haver comès un delicte sexual, cosa que les ONG de drets humans consideren una fabricació del règim. Ara se sent reivindicat, després de la resolució aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, que exigeix l'alliberament dels reporters presos al país nord-africà, i que menciona expressament el cas del seu fill, de 36 anys.

La moció és una rara satisfacció per a la família Radi, enmig d'un autèntic malson que ja fa més d'un any que dura, des del dia en què l'Omar va entrar a la presó. Allà se li ha aplicat un tractament cruel que defineixen com a "venjança" per haver revelat, amb els seus articles, la corrupció de persones molt properes al rei Mohamed VI. "En contra de la mateixa legislació marroquina, està en un règim d'aïllament. No el deixen sortir a passejar al pati i parlar amb els altres presos. Tampoc es pot comunicar amb el món exterior. Només deixen que truqui a la família dos cops al mes i, sovint, el telèfon està sospitosament avariat", comenta Radi.

Ara mateix, al Marroc hi ha una desena de periodistes entre reixes, bona part d'ells saharauis, segons Reporters Sense Fronteres (RSF). Ara bé, els tres més prominents són marroquins: Taufik Boucharine, Suleiman Raissouni i Omar Radi. Tots ells han estat condemnats a llargues penes d'entre cinc i quinze anys de presó per càrrecs relatius a delictes sexuals. "Hem estudiat a fons els seus casos, i hem conclòs que les acusacions van ser fabricades per castigar-los per la seva feina com a periodistes d'investigació", explica Edith Rodríguez, responsable de RSF pel Marroc.

D'acord amb aquesta investigadora, el règim utilitza aquestes acusacions per evitar danyar la seva imatge internacional. "És una nova estratègia que ens complica la vida a les ONG com nosaltres o les de drets humans. Abans, amb el pare de l'actual rei, sí que s'empresonava els periodistes amb càrrecs directament relacionats amb la llibertat d'expressió", sosté Rodríguez. Però aquesta no és l'única estratègia per ofegar els periodistes crítics. Els serveis de seguretat o empresaris molt propers a palau han anat comprant o creant un bon grapat de mitjans de comunicació amb l'únic objectiu de llançar campanyes de difamació contra les veus crítiques, inclosos altres periodistes.

"Al Marroc queda algun mitjà realment independent online, però en paper han desaparegut tots", lamenta Maati Monjib, un reporter d'investigació que va ser empresonat uns quants mesos l'any 2021 i que, al ser alliberat, va veure com tots els mitjans amb els quals col·laborava tallaven relacions amb ell.

Problema regional

En matèria d'assetjament a la premsa, el Marroc no és una excepció al Magrib. D'acord amb l'últim rànquing anual sobre la llibertat de premsa al món elaborat per Reporters Sense Fronteres, cap dels quatre països de la regió obté un resultat satisfactori. Tunísia, que va patir un cop d'estat l'estiu del 2021, ha caigut més de 20 llocs i se situa en la posició 94, dins el grup on la situació és definida com a "problemàtica". Els altres tres països, Algèria (134è), Marroc (135è) i Líbia (143è), estan inclosos dins la categoria en què la situació és "difícil".

A Algèria les autoritats fa prop d'un mes van arrestar el periodista Ihsan al-Kadi, i van clausurar els dos mitjans que dirigia: l'emissora Radio M i el diari online Maghreb Emergent. Al-Kadi havia publicat els dies anteriors articles criticant el president Tebboune, i havia revelat detalls sensibles sobre la seva relació amb l'exèrcit. Després de la desaparició l'any passat del rotatiu Liberté, tan sols sobreviuen com a mitjans independents alguna pàgina web d'informació i l'històric diari Watan, tot i que aquest travessa una delicadíssima situació econòmica, i els seus periodistes fa mesos que no cobren. "La nova Constitució estableix que no es pot empresonar els periodistes. Per tant, Al-Kadi ha de ser posat en llibertat", exigeix Khaled Drareni, un periodista que va ser empresonat el 2021 i que ara representa RSF a Algèria.

A Tunísia, actualment no hi ha reporters entre reixes. No obstant això, el Sindicat Nacional de Periodistes Tunisians, que ha denunciat el creixent assetjament policial i judicial contra els seus afiliats, tem que aviat n'hi hagi, atesa la deriva autoritària del règim de Kaïs Saïd. El president, que ha mostrat en repetides ocasions el seu menyspreu pels mitjans de comunicació, va aprovar a finals del 2022 un decret que preveu penes de presó de fins a cinc anys per difondre "notícies falses", una categoria vagament definida. A Líbia, per la seva banda, el caos que regna al país fa molt difícil protegir de les milícies els periodistes, que ja fa anys que es refugien en l'autocensura.