La guerra plana sobre Europa?
Fins al 20 de gener del 2025 la guerra no deixarà de sobrevolar Europa. Tant en forma de míssils intercontinentals balístics llançats per Putin –una mena d’aperitiu de la seva constant amenaça nuclear– com amb sortides retòriques, com les del general Valeri Zalujni --ex-comandant militar ucraïnès i ara ambaixador a Londres—que no s’està de dir que la Tercera Guerra Mundial ja ha esclatat, però els aliats europeus no se’n volen adonar. Potser sí que la guerra plana sobre Europa, però no es veu que tingui cap intenció d’aterratge. I com n’hauria de tenir, d’intenció, si només falta un mes i tres setmanes perquè Donald Trump es proclami amo d’Occident i alhora amic de Vladímir Putin, amo d'una sisena part del món.
No em sembla que visquem amb la Tercera Guerra Mundial a tocar. Per on sí que sembla que hem començat a transitar és pels temps que prefiguren el camí d’un armistici entre Moscou i Kíiv. Vivim l’escalada que precedeix l’acord. I el primer indici hauria emergit de Donald Trump quan ha anunciat el nomenament del general retirat Keith Kellogg –el seu antic cap de Seguretat Nacional—com a encarregat d’acabar la guerra a Ucraïna. Amb tot, fins que Kellogg arribi i desplegui els seus mecanismes, continuarem sent observadors d’amenaces i de molta xerrera. Resulta curiós que Volodímir Zelenski s’hagués expressat optimista dient que amb Trump la guerra s’acabaria més ràpidament. Potser intuïa l’arribada de Kellogg.
Zelenski no pot més, havent de suportar gairebé cada dia drons russos que trinxen les defenses i els sistemes energètics. Ucraïna no veu com aguantar l’hivern ni fer front el 2025. En canvi, Putin veu el 2025 amb optimisme paradoxalment pels mateixos motius de Zelenski: perquè amb la presa de possessió de Trump tot anirà més de pressa. El dictador rus no nega que cal anar de pressa perquè que no vol que la guerra esdevingui un conflicte congelat que donaria marge als aliats occidentals a rearmar Ucraïna. De la mateixa manera que l’OTAN i la Unió Europea temen que una pau acordada amb supervisió de Trump, i situant Ucraïna en una neutralitat fràgil, doni a Putin impuls per a continuar els atacs a mitjà termini.
Quina és la solució?
Mirant a Europa, i una mica els Estats Units, no m’estic de dir que les solucions ambigües, acompanyades de mandra i parsimònia, com tantes n’hem vist –des dels Leopard i els F16 que no acabaven d’arribar fins als míssils enviats per Biden a correcuita—no poden dir-se solucions. I agafant-nos fort a les paraules –tot i que qui les diu no ens agradi-- proposo no passar per alt les de Putin assegurant, segons Reuters, que està disposat a discutir amb Trump un alto el foc: detectava ja des del Kremlin la missió del general Kellogg? Però sorgeix la sospita: potser només és propaganda. Potser Putin només busca debilitar els aliats europeus. Veus acadèmiques clares i realistes diuen que no s’arribarà enlloc si l’alto el foc i l’armistici no preveuen zones desmilitaritzades i tropes d’interposició europees.
Mentre passa el mes i les tres setmanes fins al 20 de gener, segur que els sobresalts es barrejaran amb alguna expectativa positiva. Potser del que menys es parla és de l’angúnia que a hores d’ara podria estar sacsejant el sistema emocional i cognitiu de Donald Trump, i que plantejaria una incògnita: què pot passar si la pulsió autoritària –que hi és—s’imposa a les neurones d’un Trump fascinat per Putin, com ha recordat Angela Merkel? I què pot passar si al seu cap es mantenen uns quants valors democràtics que són als orígens de la seva identitat com a ciutadà dels EUA?
