Guerra Freda 2.0 a Europa: abans el comunisme, ara la Xina
Nova York. Una dona amb un vestit negre puja a l’escenari. Polítics, empresaris i les elits de la política exterior de Washington aplaudeixen. Amb un gran somriure, el magnat Elon Musk li dona un trofeu. És el Global Citizen Award del think tank Atlantic Council. El premi s'entrega a figures internacionals que representen els valors transatlàntics, de defensa de l’OTAN i de l’ordre mundial liderat per Washington. També, en principi, els promotors del model de democràcia liberal. La dona del vestit negre, la “ciutadana global” i promotora de l’atlantisme d’aquest any, és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.
L’Atlantic Council no és una branca de l’executiu americà. És un think tank independent on hi ha tant republicans com demòcrates. Però les seves accions són un indicador simbòlic de quins són els vents que corren actualment a Washington. Giorgia Meloni, la gran representant de l’extrema dreta a Europa –amb permís de Viktor Orbán–, nomenada “ciutadana global” i exemple de l’atlantisme del moment. Giorgia Meloni, la presidenta que ha retirat Itàlia de la iniciativa xinesa de la Nova Ruta de la Seda. Giorgia Meloni, la malabarista que ha aconseguit que ser d’extrema dreta en política interior sigui un mal menor si s’és anti-Rússia i pro-OTAN en política exterior.
El sud d’Europa és un territori en què els Estats Units han trobat homes –i ara dones– durs que l’ajuden a avançar en la seva agenda geopolítica. Durant els anys 50 i 60, van donar suport als règims dictatorials de l’Espanya de Franco, del Portugal de Salazar i de la Grècia dels coronels en plena Guerra Freda, en què la batalla contra el comunisme era més important que la batalla per la democràcia.
La caiguda del Mur de Berlín va suposar un parèntesi liberal: Europa va viure una onada democratitzadora i, a la resta del món, l’absència d’un gran rival geopolític va fer que Washington se centrés en la seva agenda de “promoció democràtica”, ja fos en la versió internacionalista liberal de Clinton o en la neoconservadora de Bush.
Però on abans hi havia l’URSS, ara hi ha la Xina. Ho veiem a escala mundial: Washington està donant suport a règims autoritaris com el Vietnam, l'Aràbia Saudita o Egipte, o il·liberals, com l'Índia o Israel, amb l’objectiu de continuar sent la gran potència hegemònica i contenir la influència creixent de Pequín en regions com l’Indopacífic o el Pròxim Orient. La Unió Europea, malgrat la retòrica d’amistat transatlàntica, no és una regió aliena a aquesta dinàmica. El creixement de l’extrema dreta europea, per a Washington, és una preocupació secundària comparada amb la competició amb la Xina. Ser d’extrema dreta és un pecat menor que es pot perdonar ràpidament prenent una posició obertament atlantista. A Hanoi, Nova Delhi, el Caire o Roma la democràcia queda en segon lloc, com en els vells temps de la Guerra Freda.
