Crònica des d'un hospital de campanya a Ucraïna: Operacions de nit als soldats ferits per evitar els drons russos

Khàrkiv“Estem al mig del riu Khàrkiv”, diu el meu company. O això és el que diuen els GPS a aquesta ciutat del nord-est d'Ucraïna, on aquests sistemes no funcionen i donen posicions falses cada vegada que sonen les sirenes que precedeixen els bombardejos. Tot i que la ciutat fa dos dies que ha recuperat el sistema lumínic als carrers i ja no és una massa negra quan es pon el sol, els bombardejos continuen assetjant-la durant la nit. La d'Ucraïna s'està convertint en la guerra de la tecnologia: aconseguir bloquejar els GPS dels telèfons i alhora mantenir el senyal d'internet i el servei telefònic no està a l'abast de qualsevol.

Òbviament, els Estats Units són al darrere d'aquesta nova eina, que no havia vist mai en els 25 anys que fa que cobreixo conflictes. Pel que fa als drons, la primera vegada que recordo el seu ús en l'àmbit domèstic va ser a l'ofensiva de Sirte (Líbia) contra Estat Islàmic el 2016 en tasques de mapatge, i poc després els mateixos jihadistes els van utilitzar a la batalla de Mossul amb un objectiu ofensiu.

Però a la guerra a Ucraïna, on s'han produït en massa, un dron de només uns centenars d'euros pot destruir màquines de milers d'euros, a més de la por psicològica que generen als dos bàndols. Recordo un vídeo de fa alguns mesos en què un grup d'infanteria russa va ser atacat per un dron ucraïnès: els supervivents atemorits cometen el gran error d'entrar en un petit vehicle Lada, en comptes de fugir a peu cadascun en una direcció, i intenten escapar-se, però pocs segons després, el cotxe esclata per un segon impacte.

Si et persegueix un dron, no et pots amagar enlloc. Van a velocitats sorprenents i poden caçar qualsevol objectiu terrestre. Aquesta és la raó per la qual tots els hospitals que visitem operen només de nit. Si bé és cert que hi ha drons que tenen càmeres tèrmiques, encara són pocs, en comparació amb els que no en disposen. Una forma de reduir el perill de forma exponencial és fer les actuacions d'infanteria en camp obert quan ja no hi ha llum, cosa que es tradueix també en el fet que els trasllats dels ferits i les evacuacions a grans ciutats es fan de nit.

El temps és or

No gaire després que caigui el sol apareixen els primers ferits en un grup de diversos soldats. Un d'ells, ferit greu, és traslladat immediatament perquè rebi atenció, on personal de l'equip mèdic (entre ells un metge de cirurgia de combat, tres paramèdics i una infermera) l'alliberen dels torniquets i aturen les hemorràgies. El procediment és simple, es tracta d'emplenar de gases esterilitzades el buit que ha deixat la metralla a l'espai que abans formava part del seu cos. El metge introdueix aquestes gases fins a intentar aturar l'hemorràgia, mentre un altre s'ocupa del pneumotòrax traumàtic (afecció caracteritzada per la presència d'aire a l'espai pleural, cosa que fa que el pulmó col·lapsi parcialment o totalment causant la mort) introduint una sonda pleural entre les costelles, per eliminar l'excés d'aire. La sonda entra lateralment pel costat i desapareix a l'interior del cos del soldat. Un cop acabats tots els procediments a l'hospital, procedeixen a la seva ràpida evacuació a un hospital a la ciutat de Khàrkiv, fins on queda encara un llarg trajecte, en el qual les esperances de viure o morir van condicionades segons el temps que es triga a arribar. En realitat les probabilitats de viure o morir sempre es mesuren en temps. Per exemple, “si perds una cama o un braç, has de posar en fred l'extremitat en el termini d'una hora màxim per poder recompondre'l, un cop passat aquest temps ja no es pot fer res”, ens diu Maxim, un dels metges. “El fet d'arribar a un hospital com més aviat millor ho determina tot, però depenent de les ferides, cal evacuar cap a un hospital on l'equipament sigui diferent; i el temps, una vegada més, ho marca tot”.

Els hospitals, objectius prioritaris

Abans eren l'artilleria i els franctiradors, però tot això era una qüestió de sort i experiència barrejades, en què més o menys podies aspirar a sobreviure si compraves molts números a la loteria imaginària de la vida i la mort al front (encara que fos amb lesions permanents), però els drons ho han canviat tot, aquest és el principal temor de tots els que es troben exposats a primera línia, especialment els hospitals que són objectius prioritaris per a l'enemic, perquè no només destrueixen vides i una instal·lació preuada, sinó que també desfan l'esperança, perquè aquests elements són els únics ponts que t'uneixen amb la possible supervivència d'algú que cau ferit en combat. “Si us plau, em deixaràs veure les fotos abans de publicar-les?”, és l'última cosa que ens diu el cap de premsa de l'hospital abans d'acomiadar-se. "Fa uns dies va venir una televisió i va gravar tot l'exterior de les instal·lacions. El mateix dia que vam veure les imatges, vam haver de moure les instal·lacions al lloc on ens trobem ara”.