La guerra és un soldat trucant a la seva mare des del front

Enviat Especial a Kostiantínivka (Ucraïna)Una dona m’explica una escena que resumeix un any de guerra: la mare d’un soldat que, la nit de Nadal, va parar taula per a dos perquè es volia convèncer que el seu fill tornaria del front. Va acabar menjant sola.

Penso en ella quan observo el militar que viatja al meu costat en una furgoneta que ens porta de Mikolaiv a Dnipró. Té 22 anys i es passarà part del trajecte, de sis hores, mirant vídeos a TikTok i Instagram. Com a fons de pantalla del seu iPhone té una foto amb la seva xicota i un nadó de pocs mesos en braços. En el millor dels casos, trigarà un temps a tornar-los a veure: és en aquesta furgoneta perquè li toca anar al front. "M’han cridat perquè hi està havent moltes baixes", diu. Fa cara de nen i fa coses de nen, com demanar fer-se una foto amb nosaltres perquè som periodistes internacionals.

"No saps com trobo a faltar les teves patates fregides", diu per telèfon un altre soldat a la seva mare. Ella, la mare, és a Kíiv; ell, el fill, en un tren en direcció al Donbass. Porta la mà embenada perquè va resultar ferit per foc d’artilleria mentre lluitava fa unes setmanes a Avdíivka, però ara torna perquè el seu comandant ha de decidir el seu destí: o torna al front o va a casa a recuperar-se fins que sigui útil. 

Li tremolen les mans al Petró, de 28 anys, mentre enterren el seu company Konstantin en un poble als afores de Kíiv. Tots dos lluitaven al front de Bakhmut. El cadàver del seu amic ja és sota terra. Ell, després del funeral, tornarà a la guerra. “Sempre moren els millors”, diu mentre fuma un cigarret a la porta del cementiri.

Avui fa un any que Vladímir Putin va llançar la invasió contra Ucraïna. 

Ningú sap quants soldats han mort en aquesta guerra orquestrada per Moscou. Les guerres són moltes coses, però sobretot són persones amb uniformes de color verd que moren al camp de batalla. Les dades més acceptades parlen de més de 100.000 baixes per bàndol, incloent-hi també ferits. Els experts coincideixen a dir que el nombre de cadàvers russos supera el dels ucraïnesos. Però és més honest assumir que l’única certesa és que la xifra de vides que es perden als camps de batalla és inassumiblement alta. La fredor dels números fa obviar que la majoria de soldats són nois joves que, sovint, no arriben als 30 anys.

Avui fa un any que Vladímir Putin va llançar la invasió contra Ucraïna. I la guerra continuarà.

Per això, l’estació de trens de Kíiv sembla sovint una pel·lícula de la Segona Guerra Mundial. Desenes de soldats, vestits ja amb l’uniforme, fan temps per pujar a un dels trens que els portarà a la guerra. Han estat alguns dies a la capital descansant o visitant fugaçment la família, però ara toca tornar-hi. Un que porta un tatuatge al coll abraça i petoneja una noia que deu ser la seva parella. Un altre entra a la cafeteria i demana una coca-cola i un entrepà d’enciam amb una mena de pernil dolç. La majoria deixen passar els minuts sense aixecar els ulls de la pantalla del mòbil. Més trens cap al front.

Mirar els ulls de l’enemic

L’Oleg també ha agafat uns quants cops el tren des de Kíiv. Quedo amb ell en una pizzeria de Prokovsk, una ciutat del Donbass situada no gaire lluny del front de Donetsk. Els soldats hi venen a descansar quan ja fa massa dies que són a les trinxeres. El restaurant, que es diu Corleone en record del poble sicilià que va inspirar El padrí, és ple de militars menjant pizzes, pasta i creps de xocolata. L’Oleg demana només un cafè. Té 29 anys i, abans de la invasió, feia videoclips musicals.

"Sempre havia pensat que la mort era el final del trajecte, però ara penso diferent", diu.

En quin sentit?

— Que a la vida, el més important que pots donar és la teva vida. I jo l’estic donant pel meu país. 

Què vas sentir el primer cop que vas estar al front?

— Em vaig bloquejar. Ens havíem de retirar perquè ens estaven atacant i em vaig quedar paralitzat. No havia lluitat mai, però els meus companys em van salvar.

Has mirat mai els ulls d’un soldat enemic?

— Si els he mirat i soc aquí és perquè ell és mort.

Renunciaries al Donbass a canvi que la guerra s'acabi ara?

— No. La guerra s'acabarà quan recuperem tots els territoris ocupats temporalment. També Crimea.

Si això passés demà, què faries després?

— Ja no tornaria a ser músic. La guerra et canvia. Voldria continuar sent soldat. Encara que guanyem, el país serà diferent i estarà més militaritzat. Es necessitaran soldats.

Efectivament, les guerres canvien. La mare que ha perdut un fill al front no tornarà a ser ella. Tampoc els soldats que s’han acostumat a veure companys morir i que, a la nit, abans d’anar a dormir, es pregunten si demà els tocarà a ells. O el nen de Bakhmut que, en un vídeo, deia a uns soldats ucraïnesos que tenia por d’entrar a casa seva perquè hi havia els cadàvers dels seus pares. 

M’ho va resumir molt bé el mossèn de l’església de Sant Andreu de Butxa, escenari d’una de les pitjors matances de civils des de l’inici de la invasió. “Això era en una altra vida”, em va dir mentre m’ensenyava una foto que va fer a la seva filla davant la Sagrada Família. La seva vida d’abans era anar de vacances a Barcelona. La d’ara ha estat enterrar desenes de veïns i coneguts en una fossa comuna rere l'església.

Canvi de taxi per anar al front

Per la carretera que ens porta de Prokovsk a Kostiantínivka, al Donbass, només hi circulen vehicles militars. Van i venen del front a tota velocitat. La calçada ha quedat malmesa després d’un any d’invasió: transportar tant d’armament pesant deteriora l’asfalt. Un taxista ens hi porta, però a mig camí vol que el seu lloc l’ocupi una dona. Té por que, si s’acosta al front, l’exèrcit ucraïnès el recluti. Canviem de cotxe.

Kostiantínivka és a només 10 quilòmetres del front. Seria el següent objectiu dels russos si aconsegueixen fer caure la ciutat de Bakhmut, on té lloc una de les batalles més fosques de la guerra. El soroll de fons de les primeres explosions ens dona la benvinguda. A mesura que avanci el dia, s’intensificaran. Hi ha soldats per tot arreu. Al supermercat, comprant fruits secs o un suc de taronja; en parades de roba i complements militars –que abans no existien–, o en un restaurant dinant mentre a la tele posen una pel·lícula d’aventures. Són bons clients. Molts cobren entre 3.000 i 4.000 euros per lluitar al front. Un sou estratosfèric a Ucraïna.

“El soroll de la guerra se sent cada cop més a prop”, diu la Daixa, una noia de 20 anys. A Kostiantínivka molts ja han fugit, però ella resisteix perquè els seus pares es neguen a abandonar casa seva. Si els russos arriben, té clar que se n'anirà: “No vull viure sota cap bandera russa, un país que ens mata”. Però la sensació és que la ciutat ja s’està preparant per a l’arribada de l’invasor.

Mentre marxem, deixant enrere diversos checkpoints de l’exèrcit ucraïnès, un anunci sona per la ràdio, en rus i entre música comercial. Va dirigit a les tropes de Putin: “Els vostres caporals us abandonen. Ningú us ha rebut aquí amb flors. Entrega't i menjaràs tres cops al dia". Després donen un número de telèfon.