Guia ràpida per entendre els papers de Pandora

Els papers de Pandora són fins ara la filtració periodística més gran de la història i exposa el patrimoni amagat de grans fortunes i d'algunes de les persones més poderoses del planeta.

Què són els papers de Pandora?

Es tracta d'una recerca del Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ), que ha destapat un enorme entramat de societats opaques per evadir impostos del qual s'haurien beneficiat 30.000 fortunes de tot el món. La filtració inclou 11,9 milions de documents de catorze bufets d'advocats especialitzats en crear empreses en paradisos fiscals, amb un total de 2,94 terabytes d'informació, més que les grans filtracions anteriors sobre finances opaques: els papers de Panamà (2016) i els papers dels Paradisos (2017). Per analitzar un volum tan gran de documentació, hi han col·laborat 600 periodistes de 117 països (de La Sexta i El País, en el cas d'Espanya). Scilla Alleci, periodista del consorci amb seu a Washington, explica a l'ARA que amb els anys han desenvolupat eines, com plataformes segures per compartir documents, i compten amb un equip capacitat per gestionar grans volums d'informació, però recorda que "una cosa és tenir les dades i l'altra tenir la història, perquè hi ha molta feina més enllà dels papers: el que més costa és lligar caps". I afegeix que els papers de Panamà es basaven en una informació d'una sola empresa, i en aquest cas han pogut revelar "com operen tant el sistema a escala mundial, a través de diferents jurisdiccions, des de Xipre fins a les Seychelles, com tots els actors del sistema".

Qui hi apareix?

Entre les persones que han amagat les seves rendes o el patrimoni hi ha 35 caps i excaps d'estat i caps i excaps de govern –des del rei de Jordània fins a l'ex primer ministre britànic Tony Blair– i més de 330 alts càrrecs de 91 països. A la llista hi apareixen 601 espanyols, entre els quals destaca l'entrenador de futbol Pep Guardiola i els cantants Julio Iglesias i Miguel Bosé. Hi surten 751 societats offshore lligades a espanyols o a empreses espanyoles.

Què són les empreses 'offshore' i com funcionen?

Són societats que no tenen activitat, establertes en paradisos fiscals o en zones de baixa tributació i amb secret bancari, com les illes Verges Britàniques, Panamà, les illes Cook i l'estat nord-americà de Dakota del Sud. Això permet amagar la identitat dels socis, qui són els propietaris d'un patrimoni (avions, iots, patrimoni immobiliari, inversions o accions) i la seva activitat econòmica. "Es fan servir societats situades en paradisos fiscals per amagar qui és el beneficiari últim d’aquests béns. Molts països tenen l'obligació de compartir automàticament les informacions bancàries, però si qui hi apareix és un administrador fiduciari situat a Panamà, enviaran a Panamà i no a Espanya aquesta informació", explica a l'ARA José Maria Mollinedo, secretari general de Gestha, el sindicat que agrupa els tècnics d'Hisenda.

Tenir diners en societats a l'estranger és una pràctica legal?

Tenir diners en societats interposades en paradisos fiscals permet una opacitat que s'aprofita per evadir impostos o blanquejar diners. És moralment reprovable però no sempre il·legal. "No es pot generalitzar: s'ha de fer una investigació individualitzada i cal tenir en compte que el frau tributari prescriu al cap de cinc anys, si són deutes de menys de 120.000 euros, i al cap de deu anys, si són de més de 600.000 i hi concorren circumstàncies com l'ús de paradisos fiscals", explica a l'ARA Eva Andrés, catedràtica de dret de la Universitat de Barcelona. És legal tenir diners en altres països, sempre que siguin declarats a Hisenda.

D'on han sortit els documents?

El consorci, amb seu a Washington, no revela la font. Però la periodista italiana no té cap dubte sobre la solvència del material publicat: "No en sé la font, però els documents parlen per si mateixos. I 600 periodistes a tot el món en confirmen la fiabilitat, això és el que compta". Una altra cosa és quin ús en faran les administracions d'hisenda i els tribunals. "No sabem com ha sortit aquesta llista: si es pot utilitzar com a prova d'un delicte o no dependrà de la jurisdicció de cada país. En el cas de la llista Falciani, per exemple, a Espanya es va acceptar perquè la va facilitar el govern francès i a Itàlia hi va haver molta resistència", recorda la catedràtica.

Què passarà ara?

El representant dels funcionaris d'Hisenda recorda que en els casos anteriors, com quan l'informàtic Hervé Falciani va revelar la llista de clients del banc suís HSBC, l'administració d'Hisenda espanyola es va limitar a enviar una carta als afectats perquè poguessin acollir-se a una regularització voluntària. "Aquesta possibilitat que ofereix la legislació espanyola és una manera d'evitar la multa i les conseqüències penals del frau. I això no passa amb els altres delictes econòmics: una persona que desfalqui, robi o estafi pot ser condemnada per aquests delictes encara que hagi tornat els diners, cosa que seria un atenuant, però si es fa contra la hisenda pública, si es fa una regularització considerada voluntària tot i que de fet no ho és, el delicte s'esborra", recorda Mollinedo. Si algú no regularitza voluntàriament els actius que tenia amagats a l'estranger, s'exposa a penes de presó i a una multa del 150% de la quota que ha deixat d'ingressar a Hisenda.

Però Jorge Pérez García, advocat de Centell i Folch, considera que després del que va passar amb els papers de Panamà "la majoria de les grans fortunes ja van regularitzar tots els diners que tenien a l'estranger i per això en molts casos els diners que surten ara a la llum ja s'havien regularitzat".