Guia per entendre què implica la retirada dels Estats Units de Síria

BarcelonaAliats d'un sol ús. Aquest és el missatge del president nord-americà Donald Trump als kurds de Síria. Després que durant més de tres anys les milícies kurdes hagin combatut l'Estat Islàmic poble a poble fins a esborrar el seu califat del mapa, ara Washington els deixa a l'estacada. Mentre les tropes nord-americanes s'han començat a retirar després de l'anunci sorpresa emès per la Casa Blanca dilluns, l'exèrcit turc prepara una ofensiva a gran escala per controlar un territori encara indeterminat al llarg de la frontera, amb l'objectiu d'eliminar de la zona els kurds, que titlla de "terroristes", i repoblar-la amb dos milions de refugiats sirians acollits a Turquia. Una operació de gran abast amb què el president turc, Recep Tayyip Erdogan, pretén no només allunyar les milícies kurdes de les YPG (Unitats de Protecció Popular) de la seva frontera sud, sinó també generar un canvi demogràfic i de pas treure's de sobre bona part dels refugiats.

Els Estats Units tenien relativament pocs soldats a Síria (entre 150 i 1.000 segons el moment), però el seu paper era clau per als kurds, perquè els donaven suport aeri en la seva lluita contra el Daeix i sobretot perquè la seva presència els protegia d'una invasió turca. La retirada nord-americana suposa un autèntic terratrèmol amb conseqüències de llarg abast a Síria i al conjunt de la regió.

Els kurds, abandonats

El precedent més clar de les intencions d'Erdogan és el que va passar al cantó kurd d'Afrin, al nord-oest de Síria, que va ser envaït per l'exèrcit turc el gener del 2018. L'ofensiva de l'exèrcit turc i milícies sirianes afins va durar dos mesos i hi van morir uns dos mil combatents i cap a mig miler de civils, mentre que unes 300.000 persones han fugit de la zona, segons les ONG locals, i el 80% han estat substituïdes per població àrab. La llengua kurda ha desaparegut de les escoles. Des de fa setmanes Ankara i Washington discuteixen l'establiment d'una zona tap al llarg de la frontera que Erdogan vol que tingui una longitud de 480 kilòmetres i una amplada de 30. En aquest corredor s'edificarien fins a 150 noves ciutats per allotjar-hi entre un i dos milions dels refugiats sirians arabòfons que viuen a Turquia. Potser l'objectiu d'Erdogan, més que massacrar els kurds, és canviar la configuració demogràfica del seu territori.

Els refugiats a Turquia, amenaçats

El reallotjament dels refugiats sirians a Turquia, si cal, es farà per la força. La majoria de la població desplaçada pel conflicte no prové del nord de Síria sinó de les ciutats del sud i el centre que es van rebel·lar contra el règim de Baixar al-Assad el 2011. En els últims anys, el partit d'Erdogan i els seus aliats ultranacionalistes turcs han alimentat el discurs antiimmigració, i en diverses ciutats del país hi ha hagut atacs xenòfobs en el marc de la greu crisi econòmica que pateix Turquia. Per desviar l'atenció de problemes com la corrupció o el fort endeutament, els sirians i altres comunitats s'han convertit en el boc expiatori de la inflació, l'atur i les tensions socials al país. En aquesta nova situació cal veure què passarà amb el ja qüestionat acord pel qual la UE paga 6.000 milions d'euros a Ankara a canvi que impedeixi l'arribada de refugiats a Grècia.

Un nou desastre humanitari a Idlib

El règim ha anat arraconant l'oposició a la regió d'Idlib, al nord-oest de Síria, on uns tres milions de persones continuen vivint sota les bombes de l'aviació siriana i russa i sotmeses a un estricte setge. "El que Turquia està plantejant ara, amb la benedicció de Trump, suposa una repatriació forçada de centenars de milers de civils indefensos en el que serà aviat, o ja és, una zona de guerra. S'està preparant un crim de guerra", apunta l'analista Simon Tisdall al diari britànic The Guardian.

Al-Assad i els seus aliats, reforçats

L'abandonament dels kurds els empeny als braços del règim de Baixar al-Assad, que s'està imposant amb la guerra més cruenta del planeta, i dels aliats de Damasc. Mazlum Abdi, comandant en cap de les Forces Democràtiques de Síria (el paraigua sota el qual actuen les milícies kurdes i que fins dilluns havia tingut el suport militar, logístic i polític de Washington), ha dit aquest dimarts: "Estem considerant una aliança amb el president sirià Baixar al-Assad amb l'objectiu de lluitar contra les forces turques".

Si la guerra de Síria ja era un conflicte molt complicat i amb molts fronts, ara s'embolica encara més. Baixar Al-Assad es fa més fort sobre el terreny –els kurds tenien oficialment una posició de neutralitat en la revolta popular contra el dictador sirià– i també es reforça la Rússia de Vladímir Putin, que veu com els Estats Units perden pes a la zona. L'Iran també hi surt guanyant: "S'allibera de la presència dels Estats Units en una zona estratègica i els podrà acusar de ser un aliat poc fiable; confirmarà la viabilitat de la seva solució per a Síria, és a dir, una Síria sota el control d'Al-Assad; es traurà pressió internacional, i veurà el seu rival turc implicat en una tensió regional, alhora que afeblirà els seus joves kurds", explica Massoud Sharifi Dryaz, professor de la UAB.

Un ressorgiment de l'Estat Islàmic?

Un dels temes més sensibles és què passarà amb els milers de combatents del Daeix [acrònim àrab d'Estat Islàmic] i les seves famílies que han estat capturats pels kurds en els últims dos anys i que ara malviuen en camps com el d'Al-Hol, on hi ha unes 70.000 persones, la majoria dones i criatures, moltes de les quals no amaguen el seu suport al jihadisme. N'hi ha de sirians i iraquians, però també molts europeus i d'altres origens. Tol Hldan, responsable de comunicació de les milícies kurdes, ja va advertir dilluns: "Si Turquia ens ataca haurem de cobrir una llarga frontera. Haurem d'abandonar el camp d'Al-Hol i Raqqa [la ciutat on Daeix va establir la capital del seu califat]".

Erdogan guanya dins i fora de Turquia

El president turc no passa per un bon moment. El seu partit va perdre de manera humiliant les eleccions municipals a les principals ciutats de Turquia, Ankara i Istanbul (dues vegades en el segon cas, perquè va forçar una repetició electoral). Cada cop es parla més del final de la seva era després de 16 anys al poder, primer com a primer ministre i després com a president. No és el primer cop que Erdogan intenta tapar els seus problemes interns exalçant el nacionalisme antikurd entre la població turca.