Boubacar Boris Diop: “Hem trobat gas, petroli i altres recursos naturals, és una maledicció"

BarcelonaBoubacar Boris Diop va néixer i créixer a la Medina, un barri de Dakar (Senegal) amb una història fundacional ben trista. La Medina es trobava al costat de Plateau, el barri administratiu on vivien els colons francesos, i va sorgir d’una necessitat: volien el servei domèstic a prop per tenir-lo sempre disponible, però lluny per no haver-hi de conviure –i arriscar-se que els contagiessin malalties–. El senegalès, de 77 anys, és avui un dels escriptors més reconeguts del continent africà, i ha vingut a les Canàries a presentar la traducció al castellà de La gloire des imposteurs a la Casa África. Es tracta d’un recull de cartes de fa una dècada entre ell i l’escriptora maliana Aminata Traoré, que s’acaben convertint en una anàlisi del futur de Mali i el Sahel després de la caiguda de Gaddafi a Líbia. Diop considera que ningú dubta més que un escriptor africà: “Adreçant-se en un idioma estranger a un públic massa ocupat com perquè li vingui de gust llegir-se els seus llibres, sol tenir la sensació de predicar en el desert”, va escriure en un dels seus assajos, África más allá del espejo.

Què vol dir, en aquesta ocasió, a la gent del desert?

— Aquest llibre és molt important per a l’Aminata i per a mi. Quan el vam publicar el 2014, la gent no n'estava gaire convençuda, deien que França havia salvat Mali dels terroristes. Nosaltres teníem dubtes sobre les conseqüències de la Primavera Àrab. Al nostre llibre dèiem, una vegada i una altra, que les coses no poden ser tan senzilles. Per això, més enllà d’Occident, a ningú li importa què passa a Ucraïna. És la conseqüència de les intervencions prèvies a l'Iraq, l'Afganistan, Líbia, Mali o la Costa d'Ivori. 

Creu que molts africans rebutgen veure el món amb els ulls dels mitjans occidentals? 

— Sí. Pots estar informat sense dependre del New York Times, Le Monde, France 24 o la RFI. Soc conscient que a les xarxes hi ha moltes mentides i rumors, fake news i propaganda, però també hi tens molt bones eines i bona informació que no tindràs a la CNN o la BBC. 

Per què vau publicar un llibre així? 

— La gent del món occidental té molts prejudicis contra els nostres països: "Mali és un estat fallit", "Mali s’esfondra només a causa dels terroristes". I a la televisió mostraven joves i agradables soldats francesos anant a rescatar Mali, i gent feliç al seu voltant cantant "Vive la France!", celebrant els salvadors blancs. Per això ens vam posar a escriure. Milers de persones deien "Merci Papa Hollande". Nou anys després, la situació és molt diferent. Els francesos han estat expulsats de Mali i Burkina Faso, i França ja no és acceptada per molta gent. 

Què ha possibilitat l’expansió d’aquesta visió crítica amb França? 

— Internet ha jugat un paper enormement important. És una revolució. Crec que el 2030 o el 2050, quan la gent analitzi el nostre temps, tindran molt a dir sobre internet. També és un retorn a la idea d’Aimé Césaire: Occident menteix i nosaltres ho sabem. Al Senegal, el missatge France Dégage! (Fora França!) és a tot arreu. Molts joves diuen que són panafricanistes, un grup d'ells va caminar des de Dakar fins a Bamako per mostrar la seva solidaritat amb el poble malià. No sé quan, però França haurà de deixar el nostre país.

Al llibre esmenta que al Senegal no hi ha hagut mai un cop d’estat militar. Tem que la tensió política –al Senegal hi ha eleccions l’any que ve– pugui acabar amb un cop d’estat com a Mali o Burkina Faso?

— Algunes persones al Senegal estan demanant un cop d'estat militar contra Macky Sall, el president actual, però quan els militars entren a la política mai saps com i quan acabarà. Pots tenir un Sankara, sí, però també un Bokassa. Prefereixo només una ‘lluita’ entre civils. Si tenim unes eleccions normals, guanyarà l’opositor Ousmane Sonko. És el polític més popular de la història del Senegal, però això no vol dir que pugui governar un país. Sonko té moltes qualitats, però el Senegal està ferit. Hem trobat gas, petroli, recursos naturals, que poden ser una maledicció. La situació és molt més complicada que fa onze anys, quan Sall va arribar al poder.

Un economista senegalès em va dir que era difícil vendre el seu llibre al Senegal, en contrast amb l’èxit –en francès i en anglès– a l'estranger. Els intel·lectuals reflecteixen les economies africanes?

— Som independents, però econòmicament no tenim la nostra pròpia moneda. No volen que utilitzem la nostra llengua, sigui el wòlof o el bàmbara. Els nostres llibres són fets a França. Aquesta situació és similar al que passa amb el cacau ivorià. Es transforma en xocolata a Suïssa, i després el venen a un preu més alt a Abidjan –la capital de la Costa d’Ivori–. La meva matèria primera és el que escric, però qui hi treballa són editors, impressors i llibreries a França. Quants llibres he escrit? Quantes dècades han passat, quants escriptors africans han fet el mateix? És un gran poder econòmic: el cacau, la literatura, el cafè, és tot el mateix. No només és important, culturalment, escriure en la nostra llengua materna, sinó econòmicament: el llibre, escrit en wòlof, permetrà que alguna gent es guanyi la vida al Senegal.