Sullivan, activista pro democràcia exiliat: "Hi ha dos tipus de revolucions: les espontànies i les que triomfen"

BarcelonaDes que l'exèrcit va agafar el poder a Birmània amb el cop d'estat de l'1 de febrer, els més joves no han deixat de sortir als carrers per protestar i de posar en risc la seva vida. Els birmans de la generació Z lideren les lluites contra la junta militar, tant la que ja ha agafat les armes per combatre contra els soldats com la lluita no-violenta que es manté viva des de dins i fora del país. Sullivan, un birmà de 24 anys que ha hagut de fugir del país i ara viu a Barcelona, segueix des d'aquí el seu activisme no-violent contra la dictadura militar, connectat de forma virtual amb altres activistes com ell que no es donen per vençuts i que fan servir les eines tecnològiques de la seva generació. Abans del cop era DJ, ara és activista per la democràcia.

¿Abans de sortir del país, vas participar en les protestes contra la junta militar?

— Cada dia sortia a protestar. Van detenir el meu avi el mateix dia del cop d'estat [és membre del partit d'Aung San Suu Kyi] i encara està detingut. De seguida vaig començar a denunciar la situació a les xarxes socials, aprofitant els seguidors que tinc com a músic. Vaig fer una crida als meus companys de feina, gent de la indústria creativa que sabien fer servir càmeres i les xarxes, i tothom volia lluitar. De seguida vam muntar una oficina, on normalment hi érem quatre persones, però en total érem entre 20 i 30 treballant per combatre la junta militar, sobretot fotògrafs i freelances. El més gran té 26 anys. Som joves, però hem hagut de créixer molt ràpid, perquè el que hem viscut ha sigut molt traumàtic. Al principi tot era molt espontani; sortíem als carrers a protestar sense saber ben bé què fer i quan van començar a disparar als manifestants vam haver de buscar una altra via de lluita.

I com lluitàveu?

— Buscàvem formes originals de protesta. Vaig comprar mil ninots per fer una manifestació i els vam col·locar al carrer. Són ninos que si els fas caure es tornen a aixecar, cosa que simbolitza la nostra resistència. Si venen els militars, només poden disparar contra ninots. És una forma de deixar-los en ridícul. També hem fet servir molt l'humor com a arma de lluita, amb vídeos virals a les xarxes.

Per què vas decidir fugir de Birmània?

— A finals de març vaig rebre un missatge de la meva mare. Ella és una activista molt coneguda en els cercles internacionals. Els militars van fer una batuda al seu edifici amb 10 vehicles i 60 soldats, només per capturar-la. Va aconseguir escapar amb un grup de 70 persones, per travessar a peu la frontera amb Tailàndia. Molts d'ells eren soldats i policies que fugien també per no haver de disparar contra la gent. A molts els van agafar, però ella va aconseguir fugir i ara és a Europa treballant per combatre la junta militar. Vaig haver de fugir perquè m'haurien agafat per fer pressió a ma mare. L'ambaixada francesa em va ajudar a sortir, ja que tinc aquesta nacionalitat per part de pare.

I ara lluites des d'aquí.

— Sí, jo crec que hi ha dos tipus de revolució: les espontànies i les que triomfen. He llegit molt sobre el tema i per tenir èxit no es pot ser espontani, cal tenir una estratègia i ser creatiu en les tàctiques de la no-violència. Un dels nostres, per exemple, va hackejar el telèfon del militar que va donar l'ordre de matar la primera noia birmana morta en una manifestació, i van trobar vídeos sexuals seus i els van filtrar a les xarxes. També hi ha aplicacions com Way Way Nay, creada per un activista per identificar tots els negocis als quals pots fer boicot si no vols donar diners als militars birmans.

¿Les xarxes són les eines de la generació Z contra les dictadures?

— Sí, és la nostra forma de lluita. Els militars birmans són molt ridículs perquè van arribar a dir que prohibien la generació Z; es pensaven que era un moviment. No saben que som una generació. La generació Z és una generació lliure, la generació de la llibertat i la democràcia. No fem política, només lluitem pels drets humans per les vies que podem. Les generacions anteriors a la nostra han viscut sota el sistema militar birmà durant molt de temps, han estat educats sota els militars i el coneixement els fa por. En canvi, la meva generació ha crescut a Birmània en una societat oberta i en contacte amb la comunitat internacional, per això ens costa molt més deixar aquesta lluita i per això el moviment contra el cop militar està durant tant de temps.

Però alguns joves han agafat les armes.

— Sí, i jo entenc que estiguin enfadats i veig la seva valentia, però no tothom pot ser Rambo, alguns tenen por de morir, jo també en tindria. Jo defenso les accions no-violentes, també perquè crec que les lluites violentes no tenen èxit. Cal controlar les emocions i ser estratègic. La violència mai ha solucionat res a llarg termini, les revolucions violentes no triomfen. El problema és que la violència desafortunadament és més sexi en la nostra societat: mira quantes pel·lícules s'han fet de Ghandi o de Nelson Mandela, potser dues, i en canvi de la Guerra del Vietnam, moltes. I què es va aconseguir amb aquella guerra?