¿Els immigrants són el factor clau per augmentar la natalitat als països desenvolupats?

LondresEn termes teòrics, la diferència entre la taxa de natalitat de Nigèria de l'any 2022 –5,14 fills per dona en edat fèrtil– i Espanya –1,37 naixements– podria fer pensar que l'impacte d'una gran arribada de migrants d'aquell país –o d'un altre amb dades semblants– a un de baix índex de naixements afavoriria una inversió de la tendència. La qüestió teòrica que es planteja en aquest, diguem-ne, assaig de laboratori sociològic, pot ser la següent: ¿els immigrants són claus perquè creixi la població als països desenvolupats? Ras i curt, la resposta és no. Però a preguntes directes, argumentacions complexes.

Més enllà dels efectes positius de l'emigració des del punt de vista cultural i econòmic, quan els migrants arriben a la terra d'acollida s'adapten a l'entorn social. A més, "els immigrants no consideren la reproducció com un factor determinant per preservar la seva identitat". "Esclar, hi ha també un problema de supervivència. Si ets immigrant i tens cinc fills a Londres, passaran gana", comenta a l'ARA, en conversa telefònica, l'antropòloga de la Universitat de Barcelona Mercedes Fernández-Martorell.

Amb altres paraules, és el que l'economista Carlos Obeso, ombudsman d'Esade i exprofessor associat de la institució, qualifica de "raons pràctiques": "Al final, la realitat s'acaba imposant". Amb molta experiència i coneixement dels països llatinoamericans, Obeso explica el mateix que Fernández-Martorell amb un exemple que d'anècdota es converteix en categoria. "A Llatinoamèrica pots trobar-te un paio molt mascle que diu: «Jo tinc dotze fills». Però qui els cuida? L'àvia. Això a les nostres societats no pot passar".

Efecte de la migració neta

Des del 1960, la població del Vell Continent ha crescut un 25%, d'acord amb dades de la Comissió Europea. Però, en el mateix període, la migració neta ha guanyat importància com a factor de canvi poblacional. A la UE dels Vint-i-set, des del 2012 –tot i que llavors eren 28– el nombre de morts han superat el de naixements. Tot plegat porta el demògraf Christos Bagavos, de la Universitat Panteion, d'Atenes, a afirmar a l'ARA que, "sense migració neta positiva, la població d'Europa ja hauria començat a reduir-se".

Hi està d'acord el sociòleg Andreu Domingo Valls, del Centre d'Estudis Demogràfics de Catalunya, que afirma, en aquest cas a través d'un correu electrònic: "La majoria de països que han completat la seva transició demogràfica (països desenvolupats) s'han convertit en Sistemes Complexos de Reproducció. Això vol dir que el creixement de la població depèn, bàsicament, del saldo migratori (entrades menys sortides) més que no pas del creixement vegetatiu (naixements menys defuncions), que passa a ser negatiu tant per la baixa fecunditat com per l’augment de les defuncions a causa de l’estructura envellida de les poblacions". A la Catalunya del segle XX es va produir aquesta conversió. "I Espanya, sense migrants, hauria començat a perdre població a principis del segle XXI, si es tenen en compten els arribats més els seus descendents", rebla Domingo Valls.

Ha passat el mateix a Europa, si bé hi ha casuístiques molt diferents segons els països. El professor Christos Bagavos ho ha estudiat en relació amb els de la UE, més Noruega, el Regne Unit, Islàndia i Suïssa, i ha arribat a la mateixa conclusió: "Sense migració, la població d'Europa hauria disminuït, amb especial efecte a l'est i al sud".

Una altra qüestió és si aquests migrants han aconseguit disparar les taxes de natalitat. Domingo Valls sosté que no en el cas espanyol, i Serguei Zakharov, demògraf rus exiliat a França des de l'inici de la invasió d'Ucraïna, aporta dades i explicacions que ho demostren, a partir de l'enunciat de les xifres a l'engròs.

En primer lloc, però, comenta que l'estructura de la població, amb forma estricta de piràmide, "obeïa a un alt índex de mortalitat infantil i amb una esperança de vida de 40-50 anys". Tot plegat afavoria una taxa total de fecunditat (TFR, en les sigles en anglès) "superior a 5 fills per dona", com la de Nigèria per al 2022. Parla, segons els llocs, de fa 50, 60 o 100 anys. Calia tenir fills per raons d'estricta supervivència. A banda, hi havia altres especificitats, ja fossin culturals o religioses –"Els fills els enviava Déu", recorda Fernández-Martorell–, la no existència d'anticonceptius o el fet que les dones no accedien al mercat laboral de manera general.

Problema endèmic

En les societats que han transicionat, com les avançades, la TFR és menor a 2 i l'esperança de vida és igual o superior a 75 anys. A Espanya, fins i tot, és de més de 80. Però la TFR, d'1,3, és inferior a la de la mitjana de les societats avançades, entre 1,5 i 1,6. Perquè hi hagi una relativa estabilitat poblacional, i l'estructura no canviï, la TFR hauria de ser, teòricament, de 2,1.

Els números que fa per a Espanya són els següents. Si sobre els 47 milions d'habitants uns 6 són estrangers, només al voltant de 2 milions provenen de països on la TFR és de 5. Això suposa més o menys al voltant del 4% de la població. Per arribar a la situació d'equilibri de 2,1 de taxa total de fecunditat, el càlcul aproximat que fa Serguei Zakharov és que el nombre de migrants en relació amb la població espanyola hauria de ser del 17%, sempre que mantinguessin una TFR superior a 5. "Potser en teoria és possible, però a la pràctica no". Zakharov també apunta que, de fet, una taxa de natalitat de 5 és molt alta, fins i tot per al 4% esmentat dels migrants. Ara la situa en 3. "Amb aquestes dades, la proporció d'immigrants per arribar al 2,1 de TRF hauria de ser del 40%. Impossible a la pràctica".

Però, a més, per les raons que apuntaven abans Fernández-Martorell, Obeso, i amb les quals també estan d'acord Zakharov i Andreu Domingo, tota mena d'estudis demogràfics demostren, per a països com França, el Regne Unit, Alemanya, Rússia o els Estats Units, que "les altes taxes de fertilitat dels migrants només es mantenen durant la generació dels que arriben". El vaticini de Zakharov és que "les dècades vinents hi haurà un lent declivi de la natalitat". "I encara que sigui per l'envelliment progressiu de la població a causa d'una cada cop més alta esperança de vida, les poblacions cauran", apunta.