Els infants de Khàrkiv: “Prefereixo viure al metro perquè aquí no se senten les explosions”
Els nens d'una de les ciutats més bombardejades d'Ucraïna expliquen com estan vivint la guerra
Enviada especial a KhàrkivQuan se li pregunta on prefereix viure, si a casa o a l'andana del metro, contesta amb decisió i sens dubtar: “Al metro”. Ho diu tan convençuda que la seva resposta desconcerta. Per què al metro? “Perquè aquí no se senten les explosions”, aclareix aleshores. Es diu Mira, té 8 anys i des de fa setmanes viu al suburbà de Khàrkiv, la segona ciutat més important d'Ucraïna, on els bombardejos han sigut constants des de l'inici de la guerra i on es tem que la situació empitjori encara més després de la retirada de les tropes russes dels afores de Kíiv, perquè es preveu que ara intensifiquin la seva ofensiva a l'est d'Ucraïna. De fet, les autoritats del país han demanat a la població que evacuï les províncies de Khàrkiv, Lugansk i Donetsk.
És cert que la majoria de refugiats que han fugit d'Ucraïna són dones i nens, però malgrat això encara queden moltíssims menors al país. El metro de Khàrkiv n’és ple. Tant és així que un grup de voluntaris han començat a organitzar activitats per entretenir-los a les diferents estacions del suburbà.
La Mira és a l'estació de Zahisnikiv Ukraini amb el seu germà de 15 anys. Segons diu, la seva mare és dentista i continua treballant, i el seu pare és en un altre refugi. Ensenya amb orgull un colom de la pau que ella mateixa ha fabricat amb un tros de paper perquè, argumenta, vol que s'acabi la guerra. “Un dia vaig sortir a fer un tomb a prop de l'estació”, explica com si fos la gran cosa, perquè ara sortir al carrer és tot un esdeveniment.
A l'estació de Zahisnikiv Ukraini hi viuen un centenar de persones, distribuïdes entre l'andana, el vestíbul i les escales. Algunes fins i tot han plantat una tenda de campanya perquè hi corre un aire gèlid. Precisament per això el Daniel, que té 7 anys, dubta en contestar quan se li fa la mateixa pregunta: si li agrada viure al metro. “El meu llit és al centre de l'andana i fa fred”, respon. Porta allà “dues setmanes o un mes”, no ho sap del cert. Està amb la seva mare, la seva tieta, els seus cosins i el seu avi. El seu pare està treballant, però tampoc sap precisar què fa. “Jugo amb el mòbil, camino per l'andana i els passadissos...”, explica. A ell tampoc li agrada la guerra: “No vull que els edificis estiguin destruïts”. A Khàrkiv, molts barris han quedat arrasats com a conseqüència dels bombardejos russos. Hi ha alguna cosa que podia fer abans i ara no? Es queda pensatiu un instant, i al final respon: “No, perquè el que més m'agrada és mirar dibuixos, i aquí els miro al mòbil”.
Philip Moskalienko és un dels voluntaris que acudeix cada dia al metro per entretenir els nens. Segons ell, el que més necessiten els petits és moure's, córrer, saltar. El que sigui, però no estar quiets. “Abans de la guerra podíem sortir al carrer quan volíem”, es queixa una altra nena, l'Ira, que té 9 anys i ella sí que té clar que voldria tornar a casa. És al metro amb la seva mare i el seu germà de 7 anys. La Vasilisa, que té 12 anys, declara que ella el que troba a faltar més és anar a escola. És germana del Philip i l'acompanya cada dia al metro perquè és l'únic lloc on pot jugar amb altres nens.
Algunes escoles d'Ucraïna han començat a fer classes online si els professors i els alumnes tenen possibilitat de connectar-se a internet. És el cas de Natalia Isupova, que és professora d'anglès d'una escola de primària a Kíiv i va reprendre les classes fa dues setmanes, encara que ella ja no és a Ucraïna sinó a una localitat pròxima a París. “La primera pregunta que vaig fer als meus alumnes és on eren. Alguns continuaven a Ucraïna, però altres eren a Alemanya, Àustria, Polònia… La majoria han marxat”, explica per telèfon des de França. Segons diu, el ministeri d'Educació ucraïnès ha anunciat que continuarà pagant el sou als professors encara que les escoles estiguin tancades.
Viure en un hospital
L’Andrei té 7 anys i és un dels alumnes que ha reprès les classes a distància. Ell no viu al metro, sinó en un hospital a Khàrkiv. S'hi ha mudat amb la seva mare, que és infermera i va pensar que el lloc més segur per al seu fill era l'hospital on ella treballa. "Confiava que els russos no atacarien l'hospital, encara que ara ja no sé què pensar", diu la seva mare, que es diu Oksana i aclareix que ella no és l'única sanitària que s'ha instal·lat a l'hospital perquè ara tenen torns de treball maratonians, de quatre dies seguits. Al seu departament abans treballaven 35 infermeres i ara només en queden 10. La resta han fugit de Khàrkiv.
L’Andrei fa cara d'estar avorrit. Es passa el dia en una habitació on només hi ha un parell de llits i un televisor. No surt al carrer, ni veu altres nens. “Llegeixo, dibuixo, miro la tele”, contesta amb desgana quan se li pregunta què fa durant tot el dia. La seva mare explica que el que al nen li agrada de veritat és ballar: salsa, txa-txa-txa, tango… “El 20 de febrer va participar en una competició i va quedar el primer”, destaca orgullosa mentre ensenya un vídeo en què es veu l’Andrei en plena actuació. Quatre dies després començava la guerra. Des de llavors no saben res de l'Olga, la nena que era la parella de ball de l’Andrei. Truquen al telèfon dels seus pares i no contesten.