Informació i propaganda a la guerra de Gaza
Els periodistes israelians es limiten a transmetre la versió de l'exèrcit, que prèviament ha estat revisada per censors militars
Durant els primers dies de la guerra que va esclatar el 7 d'octubre, els mitjans de comunicació israelians es van permetre criticar les decisions del govern i de l'exèrcit amb freqüència, encara que d'una manera moderada. Aviat, però, les crítiques van desaparèixer de la majoria dels mitjans, almenys dels de gran difusió, a excepció del diari Haaretz.
En el dia a dia el periodisme ha esdevingut una eina de propaganda i és tan militarista com poden ser-ho els responsables de l'exèrcit. D'entrada, tots els periodistes israelians s'han penjat al pit el llaç groc, amb el qual volen mostrar que donen suport als soldats desplegats als fronts de la franja de Gaza. És sabut que aquest color s'associa al judaisme des de l'Edat Mitjana, i els nazis obligaven els jueus a portar al vestit una estrella de David groga.
Els periodistes israelians es limiten a transmetre la informació que dona l'exèrcit, que prèviament ha estat revisada pels censors militars. Aquests són els que determinen quina informació circula a Israel sense filtres. A més, els periodistes s'encarreguen de recordar contínuament al públic que no ha de fer cas de les informacions que circulen per internet o a les xarxes socials.
La hasbara és una eina fonamental de l'estat jueu per exposar les idees que vol que arribin arreu del món. Significa informació, però també té el sentit de propaganda. En la difusió participa tot el govern, de fet tot l'estat, i en aquesta guerra de la hasbara els mitjans de comunicació són a la primera línia de front. La practiquen obertament i sense restriccions.
El Canal 12 de la televisió, el més popular d'Israel, emet cada dia un anunci on apareix Omer Malka, l'editor en cap dels serveis informatius, que diu: "En la hasbara no hi ha alto el foc. És important que el món conegui la veritat i no totes les mentides que hi ha a les xarxes. Israel et necessita ara més que mai". Malka també destaca que el Canal 12 posa a disposició del públic una nova aplicació per a la hasbara: un canal d'informació per internet que s'actualitza contínuament i que està disponible en les llengües més parlades d'Occident. Així mateix, proposa als televidents que entrin en aquest canal, participin en la hasbara i difonguin el seu contingut als seus coneguts d'arreu del món.
Cap qüestionament
Els periodistes no qüestionen en cap moment la informació que aproven els censors militars. Simplement la transmeten. Són conscients que Israel es troba en guerra. Fins i tot semblen conscients que, en aquest conflicte, com en les grans guerres del passat, el futur d'Israel està en joc. Potser per això no es molesten a qüestionar la informació de l'exèrcit.
El 22 de gener van morir 21 soldats reservistes al sud de Gaza. La informació va estar censurada fins a l'endemà, quan totes les famílies dels militars que van perdre la vida en van ser notificades. Els periodistes coneixien la notícia des del primer moment, però no van informar-ne a causa de la censura. Malgrat això, sí que van començar a parlar repetidament dels intensos combats a Gaza, una mena de codi que es fa servir habitualment perquè el públic dedueixi per anticipat que hi ha hagut un elevat nombre de baixes entre les files militars.
La informació sobre els palestins és una altra història. Encara que els mitjans hebreus informen sobre la xifra de morts palestines, no parlen de l'elevat nombre de nens i dones que han perdut la vida, ni mostren històries de les víctimes. En canvi, cada soldat israelià mort en combat és protagonista d'un reportatge més o menys llarg a les cadenes de televisió, que serveix per humanitzar-los.
El diari Haaretz ha denunciat que els mitjans de comunicació hebreus no només estan sotmesos a la censura militar sinó també a una autocensura. Els mateixos periodistes obvien informació procedent de Gaza, com ara els vídeos que Hamàs ha divulgat d'alguns dels 136 ostatges israelians a la Franja. Aquestes imatges no són difoses pels canals hebreus perquè els periodistes israelians consideren que són propaganda de l'enemic. La gent, si vol, pot veure els vídeos a les xarxes socials, però no pas als mitjans de comunicació.
Cal dir que Israel no permet l'entrada de periodistes a la franja de Gaza, una circumstància decisiva pel que fa a la informació. A Gaza només hi ha periodistes autòctons. Desenes han mort des del 7 d'octubre. Els reporters israelians i estrangers que hi han entrat ocasionalment amb l'exèrcit no tenen accés a la part palestina. Això significa que és fàcil humanitzar les víctimes israelianes, però no pas les palestines.