WashingtonPrimer va ser la pandèmia, que va trastocar la normalitat amb els seus 400.000 morts i la seva sorprenent capacitat de contagi, i després l'assalt dels bàrbars que van embrutir la democràcia mateixa atacant el seu símbol més important, el Congrés i el Senat, després de massa anys de polarització, mentides i xarxes socials. La investidura de Joe Biden es va concebre condemnada a l'estranyesa. La festa democràtica que haurien d'estar gaudint els Estats Units –com fan cada quatre anys guanyi qui guanyi les eleccions– feia una setmana que havia quedat convertida en una mena de funeral, en el dolorós recordatori del que està en joc al país després de descobrir el monstre que s'ha creat al seu interior.
L'atac al Capitoli va deixar a Washington una atmosfera fúnebre que persisteix fins avui en forma de setge militar. Les tanques, les barricades, els gossos especialitzats en detectar explosius i una massiva presència d'uniformats confereixen a la capital nord-americana un aire a Bagdad i a Kabul impropi dels seus monumentals edificis impol·luts. El nombre de soldats desplegats a la capital supera la suma dels de l'Iraq, Síria i l'Afganistan.
I aquesta imatge segueix despenjant mandíbules a Washington. Per les avingudes desertes, tallades al trànsit, els escassos vianants caminen mirant al seu voltant amb la boca oberta, com si fossin en un altre planeta, germans en la sorpresa i en la frustració. La població de la capital assisteix commocionada a l'esdeveniment més estrany del món. Les tanques que envolten tot el perímetre del Mall –tancat al públic, per seguretat sanitària i física– i les principals avingudes que donen accés al centre de la ciutat són un recordatori amarg i constant del dia en què Trump va fomentar un aldarull colpista, i l'estupefacció es combina amb la indignació d'un poble cívic i habituat a les mesures de seguretat, però no als atacs contra la seva democràcia.
Uniformats de la policia nacional, agents del servei secret identificats com a tals, FBI, policia de frontera, agents regulars i reservistes de la Guàrdia Nacional enrareixen aquest Washington segrestat per la por a l'extremisme intern, una novetat en un país que es va construir com a fortalesa, precisament, a força d'enemics externs. Es van concentrar tant en l'amenaça comunista, l'amenaça islamista, l'amenaça xinesa, iraniana o nord-coreana que van ignorar els informes de les agències de seguretat que advertien amb notable desmai que l'enemic, en realitat, era dins i era el supremacisme blanc, aquesta mena de feixisme modern intolerant, arrogant i radical que ens sembla menys greu perquè els seus llops solitaris són com nosaltres, occidentals, blancs i amb prou recursos econòmics per no haver de preocupar-se per menjar.
No són gaires, però liderats pel gurú Trump, més convertit en un telepredicador de l'odi que en un polític a l'ús, el seu potencial és extrem. La possibilitat d'atacs esporàdics –des d'explosions fins a atropellaments, des de tirotejos fins a apunyalaments de persones inestables que per fi poden etiquetar i els permeten legitimar el seu odi– plana sobre uns Estats Units que, més que tancar una pàgina en la seva història, s'endinsen en un capítol tèrbol i preocupant, on la pandèmia, la crisi econòmica, el racisme, els agosarats esforços dels seus enemics (Rússia i la Xina, principalment) i l'odi fomentat per les xarxes socials i el president sortint llastaran els plans del president Joe Biden.
La retirada de diversos reservistes dels quals sospitaven que poguessin minar la investidura amb un atac des de dins –el temor als infiltrats no és una ficció, com va demostrar que els agents del Capitoli permetessin l'assalt– confirma el que tots temen a Washington. Les posicions són tan distants que molts votants demòcrates diuen a mitja veu que Biden no hauria de governar per a tots, perquè els supremacistes no volen ni poden reintegrar-se en la societat d'on van decidir sortir, indignats per la propaganda trumpista del robatori electoral que mai va succeir. Per a bona part dels republicans, Biden no és el seu president legítim. Sens dubte, s'acosten temps difícils per al país que durant dècades va marcar el camí de les democràcies occidentals.