Un Iran sense armes nuclears: negociació a tres bandes
Els Estats Units i l'Iran s'han tornat a reunir aquest dissabte a Roma, en una nova ronda de les converses que van començar el 10 d’abril a Oman en què Washington busca que Teheran no desenvolupi armament atòmic i el país persa que li aixequin les sancions pel seu programa nuclear. Les trobades al més alt nivell entre tots dos països continuaran la setmana que ve sota la vigilància propera d’Israel, país que sense dubte tindrà l’última paraula sobre els acords.
Cal dir que a Israel no li interessa gens arribar a un acord amb l’Iran, sigui de la naturalesa que sigui. Vol mantenir una situació de confrontació permanent amb Teheran, perquè d’aquesta manera atrau cap a la seva esfera d’influència els països àrabs de la regió que veuen Teheran com un perill per a la seva estabilitat.
L'any 2015 es va signar un primer acord entre l’Iran i l’administració de Barack Obama. Aquest pacte es va respectar escrupolosament fins que el president Donald Trump se’l va carregar el 2018 unilateralment, o més ben dit, a petició d’Israel. El 2015 Benjamin Netanyahu fins i tot va viatjar al Capitoli per pronunciar un discurs agressiu contra l’acord d’Obama, un discurs que també anava dirigit contra el president demòcrata. L’oposició del primer ministre no ha variat des de llavors. Els seus interessos continuen sent els mateixos.
En aquella època, fa una dècada, Netanyahu deia que a l'Iran li faltava menys d’un any per fabricar la bomba atòmica, i insistia que aquest era l’objectiu dels iranians. Han passat deu anys, Teheran continua sense tenir la bomba i els mandataris iranians insisteixen que no hi tenen gens d'interès i que, de fet, podrien haver-la fabricat si haguessin volgut.
És evident que a Israel no li interessa que hi hagi calma a la regió, excepte si la calma ve de països com l'Aràbia Saudita, Egipte o els Emirats, és a dir, de països que accepten un statu quo semblant al que busca Israel, sense cap possibilitat de crear un estat palestí i sense cap vel·leïtat d’islam polític.
L’Iran, i els xiïtes en general, tenen una idea de la justícia que no comparteixen ni l’Estat d'Israel ni els països “moderats” de la regió. En realitat, el que està en joc són dues visions antagonistes del Pròxim Orient i del món en general. Els Estats Units donen suport al seu aliat fins i tot quan la visió d’Israel va en contra dels seus interessos. En vam veure un cas fa només unes setmanes. Adam Boehler, un jueu americà que va rebre l'encàrrec de Trump d’aconseguir portar a bon port l'alliberament dels ostatges americans a Gaza, va negociar directament amb Hamàs en secret, una acció, que quan va transcendir, es va traduir en la seva destitució fulminant.
Steve Witkoff, l’enviat especial de Trump pel Pròxim Orient, encarregat de negociar amb l’Iran, ha fet aquesta setmana tot un seguit de comentaris que revelen una certa bona disposició a un acord sobre el programa nuclear, però de moment la negociació no ha fet més que començar, i Israel no ha posat totes les seves cartes a sobre de la taula.
La caiguda del règim iranià que busca Netanyahu potser no serà una bona idea per a la regió, especialment si tenim en compte que un col·lapse de la República Islàmica obriria una inestabilitat imprevisible que segurament aniria més enllà del Pròxim Orient. Els negociadors nord-americans i iranians han dit que és possible que hi hagi un acord a curt termini, però aquest optimisme no està garantit, especialment perquè Israel el pot avortar un altre cop, com va fer amb el pacte de l’administració Obama.
