Regne Unit

Irlanda del Nord: 25 anys després de la pau, el sectarisme no s'esvaeix

La província continua submergida en la paràlisi institucional, amb la població cansada i amb episodis intermitents de violència

Un dels murals de Belfast al·lusius a la violència viscuda a Irlanda del Nord.
09/04/2023
8 min

LondresPassejant per Shankill Road, a l'oest protestant de Belfast, Robert Campbell, exmilitant de l'Ulster Voluntary Force (UVF), comentava a aquest corresponsal: "Fins que no ens morim tots els de la nostra generació, els que vam prendre part en la lluita armada, la veritable reconciliació no serà possible". Tenia 15 anys quan, seguint les passes del pare, el Robert va ingressar en un dels grups paramilitars unionistes que durant tres dècades va fer la guerra a l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Es va estar a la presó del 1977 al 1992.

Cinc anys després de l'esmentada conversa, Campbell i qui pot ser l'altra cara de la mateixa moneda, Robert McClanahan –tenia 14 anys quan va ingressar a l'IRA; va ser empresonat als 18 i en va sortir amb 36–, continuen vius i el país –Campbell tenia raó– ha avançat relativament poc cap a una veritable reconciliació: "No podem canviar el passat. Teníem les nostres raons, no espero que els protestants les acceptin, però ells tampoc esperen que jo accepti les seves. Senzillament, no en parlem. Però tenim clar que no hi tornarem", em deia igualment McClanahan.

De tant en tant salten espurnes. El 2021, a principis d'abril, es van registrar incidents molt violents a Belfast que, per primer cop en anys, van enfrontar no només policies contra catòlics i protestants, sinó també catòlics i protestants entre ells, com en els vells temps.

La divisió religiosa avui ja s'ha superat. Però no la pertinença tribal, definida més en termes polítics: nacionalistes o republicans, d'una banda, i lleialistes o unionistes, de l'altra.

Un dels murs de la pau de Belfast, que separa catòlics de protestants, escenari d'enfrontaments entre comunitats l'abril del 2021
Robert McClanahan, exmembre de l’IRA, al monestir de Clonard, Belfast. Va ingressar als 14 anys, va ser empresonat als 18 i en va sortir amb 36.

No parlar-ne, del que va passar, com Campbell i McClanahan, o tants d'altres, és un oblit potser fonamentat en el penediment i el dolor dels més de 3.700 morts entre el 1966 i el 2019 –uns 3.500 fins al 1999– i dels centenars d'anys de presó que acumulen activistes de tots dos bàndols. Però hi ha un altre tipus d'oblit: el que es basa en la ignorància o el desinterès, en la no història. Amb tot, el vint-i-cinquè aniversari dels Acords de Pau de Divendres Sant –terminologia republicana; de Belfast, segons la unionista– posa aquest passat tràgic en primer pla. I fa que apareguin els buits de tants silencis.

Coexistència en precari

El 10 d'abril del 1998, aquest dilluns fa un quart de segle, Tony Blair i Bertie Ahern, primers ministres britànic i irlandès, respectivament, van signar el compromís que posava les primeres pedres per a l'absència de violència. Aquest dimarts, 11 d'abril, el president dels Estats Units, Joe Biden, presidirà a la capital nord-irlandesa l'acte oficial que marca aquella data. Els Estats Units de Bill Clinton, amb el senador George Mitchell com el seu incansable home sobre el terreny, hi van jugar un paper fonamental en la culminació d'un procés llarg, complex i que, malgrat tot, encara no ha acabat.

Havia començat a principis dels noranta. També van ser fonamentals altres actors: els republicans Gerry Adams i Martin McGuinness –excomandant de l'IRA, cap de l'escamot en què va militar Robert McClanahan i fins a un mes abans de la seva mort, el març del 2017, coprimer ministre de la província–; John Hume, líder del Partit Socialdemòcrata i Laborista d'Irlanda de Nord (SDLP), partidari de mantenir contactes amb l'IRA per allunyar-lo de la violència i acostar-lo a la política; o també unionistes de la línia dura, com David Trimble. Tots es van comprometre amb la pau. Una pau d'equilibri precari.

L'endemà de la commemoració a Belfast, Biden viatjarà al sud de l'illa, a Dublín. S'hi estarà fins al dissabte 15. El president nord-americà, d'arrels irlandeses, és conscient de la fragilitat de la situació. Amb la seva presència vol contribuir a mantenir l'estabilitat, pressionant uns i altres perquè no es trenqui la corda.

Les dificultats no són poques: activitat republicana violenta molt recent –amb l'intent d'assassinar un policia a finals de febrer a mans del Nou IRA–; recels unionistes que tenen en el Brexit un element de neguit permanent; la paràlisi del govern autònom, dissolt el 3 de febrer del 2022 per la negativa dels mateixos unionistes a participar-hi; l'oblit generacional sobre el que va passar; i també, entre altres factors no menys importants, les perspectives d'una victòria electoral del Sinn Féin a la República d'Irlanda el 2025, com ja va guanyar al nord el 2022, que farien més plausible el referèndum d'unificació.

Oblidar-se'n, és més fàcil al sud

Una enquesta publicada fa menys de deu dies ha mostrat que el 26% dels joves de menys de 35 anys que viuen a la República no coneixen els esdeveniments clau del conflicte –no saben què és el Diumenge Sagnant, per exemple–; el 25% tampoc no saben el nom de les persones que van intervenir en el procés de pau, i gairebé el 90% ignoren, igualment, quantes morts hi va haver en els més de trenta anys de violència, de fet, ni tan sols han sentit a parlar de les vagues de fam: Bobby Sands? Un jugador de rugbi, potser?

Per a més del 75% dels joves irlandesos, la història del moviment pels drets civils de finals dels seixanta, l'internament arbitrari –el poder de l'exèrcit britànic d'empresonar potencials sospitosos de pertànyer a l'IRA sense judici– o la xacra dels desapareguts són fenòmens totalment desconeguts.

Erin, la segona per l'esquerra, protagonista de 'Derry girls', l'exitosa sèria que salpebra amb comèdia el drama de la violència a Irlanda del Nord.
Una imatge del famós mural que dona la benvinguda al Free Derry Corner, presa el mes de març del 2018. Es troba al tradicional barri catòlic de Bogside.

Potser exagerant una mica es podria afirmar que els joves del sud, la generació de la pau, han après més de la guerra a Irlanda del Nord a través de la sèrie Derry girls –les aventures als primers anys 90 d'un grup de noies de la segona ciutat de la província, capitanejades per l'Erin, "filla del foc creuat, envoltada del conflicte", com es defineix– que no pas dels llibres d'història o dels llibres periodístics, que n'hi ha a centenars. O encara dels nombrosos testimonis sobre els Troubles (Disturbis) recollits en tota mena d'arxius orals, o en altres de presencials, com el Museu del Free Derry o el del Mur de la Pau, eufemisme per no dir-ne tanques de segregació entre comunitats.

Si al sud les enquestes mostren que els joves no s'interessen gaire pel que va passar, al nord oblidar-se'n és impossible. Quan es trepitja Belfast o l'esmentada Derry –Londonderry per als fidels a la corona britànica– és impossible no veure encara les ferides obertes i les cicatrius de la guerra: en forma de murals, de banderes, o fins i tot de les esmentades tanques que separen zones tradicionalment catòliques de les protestants.

Les línies de pau principals de la ciutat
Divisió del territori i murs que encara aguanten

Línies de pau

Territori principalment...

Catòlic

Protestant

Aeroport

George Best

ardoyne

belfast

ballymurphy

Ormeau

andersontown

Territori

mixt

Línies de pau

Territori principalment...

Catòlic

Protestant

ardoyne

belfast

ballymurphy

Ormeau

andersontown

Territori

mixt

Línies de pau

Territori principalment...

Catòlic

Protestant

ardoyne

belfast

ballymurphy

Ormeau

andersontown

Territori

mixt

Vint-i-cinc anys després dels Acords de Pau, Belfast continua sent una ciutat dividida per murs, que afegeixen barreres a les ja enormes diferències econòmiques entre l'oest, majoritàriament catòlic, i l'est, majoritàriament protestant, i en relació amb el sud, més ric i divers que cap altra banda. En alguns casos fan especialment mal a la vista i a l'ànima. Com al carrer Bombay, on els patis del darrere de les cases tenen un enreixat per evitar la caiguda de còctels Molotov des de l’altra banda que tot plegat els dona un aspecte de gàbia o de presó. Bombay Street, frontera entre catòlics i protestants a l'oest de Belfast, va ser pràcticament destruïda i les cases cremades en els incidents que el 1969 van marcar l'inici d'una escalada sense aturador pràcticament en els següents trenta anys.

El govern compartit nord-irlandès que van copresidir el republicà Martin McGuinness i l'unionista Peter Robinson va acordar el 2013 un pla per aixecar els 95 murs que, al llarg de 30 quilòmetres aleshores trencaven la ciutat. Deu anys després, en queden una seixantena llarga, més de vint quilòmetres, i també portes que es tanquen cada nit, i que, de vegades, obliguen a fer més de vint quilòmetres de volta per passar d'una banda a l'altra. Paradoxalment, des de la fi oficial de la violència, el 1998, es van seguir aixecant murs fins al 2016.

Ponts físics i emocionals

N'hi ha, sí, però també hi ha alguns ponts. I no només físics, com els 235 metres del Peace Bridge (Pont de la Pau) de Derry, passarel·la que serpenteja suaument per damunt de les aigües del riu Foyle, i que va ser finançat amb fons de la Unió Europea en un intent de mostrar els beneficis del projecte comú. Són els ponts emocionals, en forma de projectes intercomunitaris en què els joves nord-irlandesos nascuts amb el mil·lenni es troben amb membres de l'altra comunitat.

Però el Brexit amenaça aquesta llavor de convivència. Més de 1.700 treballadors del sector comunitari nord-irlandès s'enfronten a l'acomiadament i desenes d'organitzacions corren el risc de ser tancades a causa d'una pèrdua de finançament de gairebé el 60%. La raó és la fi de l'arribada dels Fons Socials Europeus, fins ara no substituïts pel govern del Regne Unit o l'assemblea de Stormont, paralitzada fa més d'un any. És un problema quantificat de 13 milions de lliures que afectarà especialment els serveis d'ocupabilitat de més de 18.000 joves marginals, tant a l'oest com a l'est de Belfast. La setmana passada, la baronessa Margaret Ritchie, exlíder de l'SDLP, ho denunciava a la Cambra dels Lords.

Un aspecte del gimnàs del Building Bridges Boxing Club, en una imatge del 2020.

Un exemple dels projectes que emergien amb aquests fons era el Building Bridges Boxing Club, situat en les antigues dependències d'una església al nord de Belfast, edifici molt peculiar amb dues portes: una que s'obria a la zona lleialista de Tiger’s Bay, plena de banderes amb la Union Jack, i una altra que abocava al sector nacionalista de New Lodge, comunitat catòlica de classe obrera, on als edificis del costat es recorden els noms dels caiguts de l'IRA.

L'organització 174 Trust, amb l'ajuda del reverend Bill Shaw, el va obrir el 2020. Uns i altres joves entraven per diferents portes per trobar-se al gimnàs. Quatre nits a la setmana, 110 adolescents de les dues comunitats, primer més catòlics que protestants, fins a arribar quasi a una proporció semblant, s'hi esbargien. "No parlem d'entrenar nens perquè siguin boxejadors professionals", deia el reverend Bill. "Es tractava d'ajuntar-los". Però ara el gimnàs ha hagut de tancar, en principi temporalment, per falta de suport financer.

Els perills del carrer

Els joves que han quedat al carrer són una presa fàcil de les drogues, l'atur, el fracàs escolar i el suïcidi, que eclipsa ja els morts per la violència sectària: des del Divendres Sant del 1998 la taxa de la província s'ha duplicat i en el quart de segle transcorregut n'hi ha hagut més de 5.000.

Els problemes endèmics del funcionament de l'Assemblea i el govern d'Irlanda del Nord, amb el model del poder compartit esgotat per la manca d'entesa entre el Sinn Féin i el DUP, amenacen de tornar a encendre la regió. Difícilment es repetirà la violència del període 1966-1998, però la província pot mantenir nivells endèmics d'incidents, que taquin periòdicament la convivència i que impedeixi un desenvolupament normal de la seva gent.

Que el sectarisme deixa empremta al nord de l'illa ho demostra una enquesta publicada aquest dimecres passat per la Queen's University de Belfast. Una clara majoria dels votants d'Irlanda del Nord (69%) creu que el nou acord sobre el Protocol d'Irlanda del Nord de Rishi Sunak pot aportar beneficis econòmics a la regió. No obstant això, el 48% dels enquestats que s'han identificat com a "molt unionistes" no n'hi veuen.

El 2001, convidat pel govern britànic, aquest corresponsal va poder visitar per primer cop Irlanda del Nord. Havien passat tres anys de l'Acord de Pau. Les converses amb polítics de tots els partits, entitats socials i ciutadans mostraven optimisme i esperança. Ara, sobretot, el que es veu, especialment en les comunitats més castigades per la violència del passat i la pobresa de sempre, és esgotament i falta d'il·lusió.

stats