La irlandesa que va intentar assassinar Benito Mussolini

MilàEl 7 d’abril del 1926 Violet Gibson va agafar amb decisió la seva pistola i va disparar a Benito Mussolini al centre de Roma. No era la primera vegada que el Duce patia un atemptat, però sí que va ser l’ocasió en què més a prop es va estar d’acabar amb la vida del tirà que va instaurar a Itàlia el primer règim feixista de la història i que va inspirar a Adolf Hitler.

Gibson va ser empresonada i més tard tancada en un manicomi a Anglaterra, on va acabar els seus dies. Ara, gairebé cent anys després, Dublín reconeix la dona com una “antifeixista compromesa” i li dedicarà una placa. Un edifici senyorial a Merrion Square, al centre de la capital irlandesa, podria ser el lloc escollit per rehabilitar la memòria de Violet Gibson. “Com passa a molts autors de gestos extraordinaris, sobretot si són dones, Gibson va ser oblidada per l’establishment britànic i irlandès. Amb el temps va esdevenir una boja que calia amagar”, va denunciar Mannix Flynn, impulsor de la iniciativa. “Per fi la dona que va disparar a Mussolini tindrà el reconeixement que es mereix. Un home, en el seu lloc, tindria des de fa temps una estàtua en el seu honor”.

Les cròniques de l’època descriuen el gest de Gibson com el d’una desequilibrada que va intentar acabar amb la vida de Mussolini perquè estava convençuda que era la missió que Déu li havia encomanat.

Violet Gibson pertanyia a l’aristocràcia britànica. Era filla del baró Ashbourne, Edward Gibson, gran canceller d’Irlanda entre el 1885 i el 1905 i amic personal del primer ministre britànic, Benjamin Disraeli. Es va criar entre Londres i Dublín, i amb 18 anys va arribar a participar en el ball de debutants organitzat per la reina Victòria. Un entorn privilegiat en què mai no es va sentir còmoda. El 1922, mentre Benito Mussolini es preparava per marxar sobre Roma al costat d’un exèrcit de camises negres, Gibson, amb gairebé 50 anys i convertida en una fervent catòlica, va abandonar una vida acomodada i es va traslladar a un convent de Roma.

Suïcidi fallit

L’atemptat a Mussolini no va ser el primer gest violent de l’aristòcrata. Un any abans, el 1925, havia intentat suïcidar-se disparant-se al pit amb un revòlver St. Étienne 1892 de fabricació francesa. Va ser aquesta mateixa arma, que probablement havia adquirit com un souvenir de la Primera Guerra Mundial, la que va utilitzar un any més tard.

Aquell dia Mussolini era a la plaça del Campidoglio després d’haver participat en un acte de caràcter mèdic. Mentre abandonava l’edifici i saludava la multitud que l’aclamava al seu voltant, Gibson va treure la pistola que amagava sota la seva roba, va apuntar i va prémer el gallet. D’acord amb les informacions sobre els fets, la primera bala només va fregar el nas del Duce, com reflecteixen les fotografies publicades els dies posteriors a l’atemptat. Mussolini es va salvar perquè aparentment en aquell mateix instant va girar el cap per fer la salutació romana. Gibson va prémer el gallet dues vegades sense gaire punteria. Després la pistola es va encallar i la multitud es va llançar sobre la dona, que es va salvar del linxament gràcies a la ràpida intervenció de la policia. Els dies successius la premsa va definir l’aristòcrata britànica com una mitòmana que assegurava estar complint una missió divina per “glorificar Déu”.

Motiu polític

Les primeres investigacions es van concentrar en la pista política. Els investigadors no van descartar que la dona hagués pogut ser utilitzada per acabar amb la vida del Duce. De fet, només quatre mesos abans la policia havia desmantellat el primer intent d’atemptat contra Mussolini, organitzat pel polític socialista Tito Zaniboni i el general Luigi Capello. Descartada aquesta primera hipòtesi, Gibson va ser absolta pel tribunal per malaltia mental i extradida a Anglaterra, amb la condició que fos tancada en un manicomi la resta de la seva vida.

I així va ser. Violet Gibson va ser internada a l’hospital psiquiàtric St. Andrews, a la ciutat de Northampton, al centre d’Anglaterra, fins a la seva mort, el 1956. Des de la seva cel·la no va deixar mai de defensar la seva innocència i va escriure cartes a la futura reina Elisabet II, llavors princesa, i fins i tot al primer ministre Winston Churchill, a qui havia conegut durant la seva joventut. Les missives mai van arribar als seus destinataris.