Entre la llibertat i el caos: Damasc es desperta en una nova era

DamascEls marges de la carretera que connecta la frontera siriana amb Damasc estan sembrats de cicatrius. Vehicles militars calcinats, tancs rovellats i bateries de defensa antiaèries abandonades dibuixen un paisatge que narra la fi d'una era. Cada forat a l'asfalt és un testimoni mut de la batalla que va enderrocar la dinastia Al-Assad després de 52 anys al poder. Les milícies islamistes de Hayyat Tahrir al-Sham, liderades per Abu Mohammad al-Julani, han agafat les regnes del país, i l'eufòria als carrers contrasta amb una por latent al buit de poder.

El Wael, el nostre conductor, assenyala els vestigis amb una barreja de joia i sorpresa. “Mirin allà!”, exclama emocionat, apuntant cap a un cartell caigut de Hafez al-Assad. “No hauria dit mai que ho viuríem, això”. Més endavant, un mosaic del desaparegut Basel al-Assad, germà gran de Bashar, jeu destrossat per les bales. El Wael, un oftalmòleg i radiòleg que ara treballa com a taxista, somriu amb ironia. “Amb aquesta cara d'arrogant!”, diu abans de riure. La seva incredulitat és palpable, però també ho és l'emoció d'un home que, per primera vegada, sent que Síria podria ser lliure.

A mesura que ens acostem a Damasc, els senyals de la guerra recent es barregen amb nous símbols de canvi. Les columnes de fum que s'enfilen cap al cel marquen el lloc on els avions israelians han bombardejat magatzems d'armes i presumptes fàbriques de productes químics. “La gent encara té por”, confessa el Wael mentre maniobra a la carretera destrossada. “Jo també. No he explicat a la meva dona que vindria aquí. No volia amoïnar-la”.

El panorama a la capital és surrealista. La Porta de Fàtima, l'entrada a l'antic soc de Damasc, està deserta. Els carrers del barri cristià, que habitualment estan plens de vida, ara són buits, amb els negocis tancats i les persianes metàl·liques cobertes de pols. El silenci regna en un lloc que fins fa poc era un punt de trobada per a locals i turistes. Tot i això, no tot està paralitzat. En altres parts de la ciutat, el bullici comença a tornar. Enmig del caos, grups de voluntaris escombren les restes de la batalla: recullen casquets de bala, trossos de vidre i runa en un intent de retornar una mica de normalitat als carrers.

Desafiaments del nou govern

Tot i la celebració a les places, el govern provisional haurà de fer front a molts reptes. Als ministeris, antics funcionaris del règim d'Al-Assad treballen amb els nous líders de la milícia Hayyat Tahrir al-Sham, però el caos organitzatiu és evident. Les ordres es contradiuen, i ningú no sembla saber quin és el paper que ha de jugar en aquesta nova Síria. “N'estem aprenent sobre la marxa”, admet un dels nous responsables, mentre intenta explicar la manca de coherència a les polítiques que s'estan implementant.

L'edifici de la televisió nacional, una estructura que no va simbolitzar mai el control absolut del règim, està en ruïnes. Fotografies de presentadors i directors estan estripades a terra. Enmig d'aquest panorama, un funcionari del nou govern intenta acreditar els periodistes internacionals. Però fins i tot aquí les coses no estan clares. A pocs metres, guàrdies armats amb Kalàixnikovs controlen l'accés al Teatre de l'Òpera, confosos pels documents que els mostren els reporters.

La plaça dels Omeies, però, ofereix una imatge diferent. Milers de persones onegen banderes revolucionàries i canten lemes en honor als nous líders. Les cares dels manifestants reflecteixen una barreja de joia i alleujament, com si el simple acte de reunir-se en públic fos una victòria en si mateixa. "Fa tres dies això era inimaginable", comenta un home mentre branda una bandera revolucionària i observa l'entusiasme al seu voltant. L'eufòria es respira a l'aire, però també hi ha un murmuri d'incertesa.

L'alegria a Damasc és palpable, però el preu de la llibertat és un interrogant obert. Mentre els sirians celebren als carrers, als racons més foscos de la ciutat un home gran observa l'escena amb una mirada pensativa. “La llibertat no és fàcil”, diu en veu baixa, gairebé com si parlés amb si mateix. “Ara és quan comença la veritable lluita”. Les seves paraules resumeixen el sentiment col·lectiu d'un país que, per primer cop en dècades, s'enfronta a la possibilitat de decidir el seu destí.

Després de més de mig segle sota el puny de ferro dels Al-Assad, Síria es desperta en una realitat diferent. Als carrers, l'aire porta una barreja d'esperança i de por: esperança d'un futur diferent i por que el buit de poder devori les aspiracions de canvi. Hayyat Tahrir al-Sham assegura que les seves intencions són pacífiques, però la por a un altre cicle d'autoritarisme persisteix.