Israel només es planteja la guerra: "És o ells o nosaltres, i serem nosaltres"

Enviada especial a JerusalemDijous milers de jueus resaven al Mur de les Lamentacions de Jerusalem per una ocasió assenyalada: la commemoració del Rosh Hashanah, l’any nou jueu (aquest any, el 5785), un moment d’introspecció i de balanç. A la zona destinada a les dones ningú se sorprenia de veure una noia de poc més de 20 anys, amb un vestit delicat de color blau cel, que portava un nen petit penjat d’un braç i a l’altre un fusell automàtic. Després d’un any de guerra a Gaza, i amb un nou front obert al Líban, la dreta més extremista d’Isrel s’envalenteix i justifica una escalada regional, tot i que la societat continua profundament dividida. 

Els atacs palestins del 7 d’octubre van acabar amb la noció d’infal·libilitat de l’exèrcit israelià i dels seus serveis secrets, els més poderosos del Pròxim Orient. Un any després, Israel encara té la ferida oberta i un sentiment de vulnerabilitat. Ha aplanat Gaza, però no ha destruït Hamàs, que encara reté 101 ostatges a la Franja. Ha aconseguit èxits importants contra Hezbollah, però s'ha embrancat en una invasió incerta del Líban. Ha perdut la seva reputació internacional de potència democràtica, però té un suport incondicional dels Estats Units. Internament, el govern de Benjamin Netanyahu, que fins fa un any s’enfrontava a enormes mobilitzacions contra una reforma que retallava la independència de la justícia per esquivar les denúncies de corrupció, ha aconseguit espolsar-se la responsabilitat del fracàs estrepitós de seguretat del 7 d’octubre. Un fracàs que ara ha quedat tapat amb la liquidació del líder històric de Hezbollah, Hassan Nasrallah.

Les enquestes diuen que el 70% de la població aprova la guerra al Líban. L’operació d’embolicar-se amb la bandera està funcionant. 

“És o ells o nosaltres, i serem nosaltres”, proclama a la terrassa d’un hotel de Jerusalem Megal una empresària que s’estima més no dir el seu cognom. “Hem d’acabar amb tots els palestins i fer-los fora d'Israel. S’ha d’esborrar Gaza del mapa, perquè allà ningú és innocent, ni les criatures ni la gent gran. Tots són còmplices de Hamàs”, rebla al seu costat Ival, que és informàtica. Interrompent la partida de cartes que estan jugant amb els seus fills, assegura que Israel ha de fer la guerra contra el Líban i també contra l’Iran perquè “és o ara o mai; aquesta terra és nostra i no deixarem que ens en facin fora”.

Les dues amigues expliquen que han estat a Barcelona unes quantes vegades i que ara senten que no són benvingudes: “A tot Europa persegueixen els jueus perquè tenen por dels musulmans”. Tot i que es mostra confiada: “Com que els americans ens donen les armes, no necessitem ningú més”.

L'exgeneral de brigada, fart de Netanyahu

No tothom pensa el mateix. Acampat a davant de la Knesset, el parlament israelià, a Jerusalem, l’exgeneral de Brigada David Agmon s’ha posat en vaga de fam, envoltat de pancartes que titllen Netanyahu de “culpable”, exigeixen un acord immediat a Gaza per salvar la vida dels ostatges i “eleccions immediates”. Agmon va ser del 1996 al 1997 cap de gabinet de Netanyahu, un càrrec que va abandonar al cap de pocs mesos. “Soc aquí per defensar la democràcia. Conec bé Netanyahu i puc dir que és un mentider que no es preocupa del país sinó només d’ell mateix”, assevera.

L’exmilitar, que havia participat en les protestes antigovernamentals del 2022 i el 2023, i que el 7 d’octubre va agafar una pistola per combatre els palestins a la frontera de Gaza, creu que el primer ministre és el principal responsable de la situació en què es troba el país: “Va ser ell qui no va voler matar [Yahya] Sinwar [el líder de Hamàs a Gaza] quan ho podíem fer, qui va permetre que Qatar financés el govern de Hamàs a Gaza i que va deixar créixer Hezbollah”.

Agmon, com tots al camp de l’oposició israeliana, està convençut que el primer ministre es va deixar enganyar per Hamàs, i per això el fa responsable del fracàs de seguretat del 7 d’octubre. Tampoc està d’acord en com ha conduït la guerra de Gaza: “El primer que s’havia de fer era alliberar els ostatges: si calia entregar-los 5.000 presoners palestins a canvi, s'havia de fer, i ja ens n'hauríem ocupat més tard”. I assumeix que no es pot acabar amb Hamàs només militarment, “perquè Hamàs no és una força militar, és una idea: el que s’ha de fer és crear una autoritat civil alternativa i fer un Pla Marshall perquè Gaza sigui un lloc on es visqui millor, i implicar-hi els països àrabs”. Aquesta és la seva recepta per a la seguretat i l’estabilitat d’Israel. Però el govern Netanyahu, amb el seus socis d’extrema dreta, veu qualsevol acord amb Hamàs com una derrota. 

El govern més ultra

Israel té avui el govern més ultra de la seva història. Netanyahu va fer, el 2022, una aliança a tres bandes per mantenir-se en el poder. El ministre de l’Interior, Itamar Ben-Gvir, representa els colons, que volen continuar expandint-se en els territoris palestins ocupats, i el de Finances, Bezalel Smotrich, és la veu del sionisme religiós.

Contra aquest bloc de la dreta, que va guanyar les eleccions per un marge de 30.000 vots, es va alçar el camp liberal, que va treure centenars de milers de manifestants al carrer setmana rere setmana, però que no va ser capaç de formular una alternativa política. I així es va arribar al 7 d’ocubre. 

Els atacs palestins van causar un trauma, però no van tancar la fractura interna. Els que abans es manifestaven contra el que consideraven un cop d’estat, ara ho fan per l'alliberament dels ostatges.  Molts en el camp liberal van culpar dels atacs la política de Netanyahu de tolerar el control de Hamàs de Gaza per dividir l’Autoritat Palestina i bloquejar qualsevol mena d’autonomia. I a mesura que la guerra s’anava encruelint, el camp liberal arribava a la conclusió que la prioritat del primer ministre no era salvar els ostatges. Roni Meretz, una psicòloga de 56 anys, també és crítica amb el govern: “Netanyahu és com Lluís XIV; no vol deixar el seu tron: les nostres vides no li importen i farà tot el que pugui per allargar la guerra, a Gaza, al Líban i potser també a l’Iran".

Però el camp antigovernamental també ha patit desercions. Durant les protestes contra la reforma judicial, molts soldats a la reserva –a Israel ho són tota la població en edat militar, incloses les dones, a excepció dels ortodoxos– van dir que es negarien a servir si els cridaven a files si la reforma prosperava. Entre ells hi havia 37 dels 40 pilots de l’esquadró 69 de la força aèria. La reforma no es va retirar –es va quedar encallada al parlament i als tribunals–, però els reservistes s’han incorporat a files. Precisament va ser l’esquadró 69 qui va bombardejar el quarter general subterrani de Hezbollah a Beirut i va matar Nasrallah. Netanyahu sembla que ha tancat el cercle: l’elit de l’exèrcit ha passat de manifestant a patriota. 

Polarització interna

Ara el primer ministre remunta a les enquestes, però ho fa a costa dels vots del seu ministre de l’Interior. Els dos blocs pràcticament no s’han mogut. Netanyahu confia que la campanya exitosa contra Hezbollah el rehabiliti, uns mesos després que a les enquestes els 70% dels israelians li demanaven la dimissió. Com explica l'analista Yehouda Shaul, si ara es repetissin les eleccions, "la coalició de govern no es podria revalidar i això, irònicament, és el que fa resistir Netanyahu, perquè els seus socis no precipitaran la caiguda del govern sabent que perdran el poder". Fins ara Netanyahu s’ha agafat fort a la cadira, ha rebutjat tota responsabilitat pel fracàs del 7 d’octubre i ha promès una “victòria total”. També l’ajuda que l'oposicio no tingui cap líder alternatiu.

El rumb de l’economia és un altre motiu d’inquietud. El pressupost del 2025 no s’ha aprovat i, si no hi ha comptes públics abans del 31 de març, el govern s’haurà de dissoldre i convocar eleccions anticipades. Mentrestant, les agències internacionals de qualificació del crèdit no deixen de rebaixar la nota d’Israel, que afronta un cost de la guerra de més 20.000 milions d’euros. 

Ruth Shaavi, una treballadora social jubilada, alerta que les operacions israelianes al Líban estan servint com una columna de fum per als ostatges de Gaza: “Ara tots els focus estan al nord, i ¿qui es recorda dels ostatges? Ara hem passat del fracàs del 7 d’octubre a la glòria perquè Nasrallah és mort”. Les manifestacions contra el govern convocades per les famílies dels ostatges per reclamar un alto el foc a Gaza en el primer aniversari s'han suspès per ordre de l'exèrcit, pel risc d'un atac.

Problemes de reclutament

Però Israel s’ha embrancat en la invasió del Líban sense haver sortit del fangar de Gaza. L’estructura de comandament de Hamàs pot estar més o menys desmantellada, però Israel no ha aconseguit ni matar el seu nou líder, Yahya Sinwar, ni neutralitzar milers dels seus combatents, que ara fan de guerrillers entre les runes.

L’exèrcit israelià  necessitaria moltes tropes per eliminar-los, però les brigades s’han desplaçat al front libanès i també a l’altre territori palestí ocupat, Cisjordània, on ara ja operen més militars israelians que a Gaza. Els Estats Units i les potències europees proveeixen indefinidament d’armes l’exèrcit israelià, però una altra cosa és la  tropa. Els militars que necessita Israel els podria aconseguir reclutant els ortodoxos que, contra el que ha dictaminat el Tribunal Suprem, no poden continuar exempts del servei militar. Fa unes setmanes un intent de reclutament va acabar en aldarulls i Netanyahu no vol córrer el risc que els partits ortodoxos de la seva coalició l’abandonin. 

Cap empatia amb els palestins

El camp de la pau que havia emergit entre els israelians els anys 90, i també durant la Segona Intifada, a principis dels 2002 ha desaparegut gairebé del tot. L’activista pacifista Ivonne Mansbach, que havia format part del moviment Dones de Negre, admet que per primer cop a la vida és pessimista. “Són molts anys d’un sistema educatiu que nega que Israel estigui ocupant Palestina. A més, Netanyahu va legitimar l’extrema dreta situant-la a dins del govern. I a sobre tenim uns mitjans de comunicació que només parlen de les atrocitats de Hamàs del 7 d’octubre i no expliquen res del que està passant a Gaza”, apunta Mansbach.

Confessa que voldria que la seva filla i els seus nets marxin del país. “No vull que creixin amb tota aquesta violència. De fet, molta gent jove amb professions que els permeten treballar en qualsevol lloc, com els metges o els que treballen en noves tecnologies, ja han marxat”. Per a ella assegura, ja és massa tard.