Judici pels atacs a París: una teràpia col·lectiva per curar l'horror

ParísLi tremolen lleugerament les mans. Està nerviosa però agafa aire i comença a parlar decidida. A voltes se li trenca la veu, però narra amb precisió i valentia el que van viure ella i el seu company aquella nit de fa sis anys a la sala Bataclan de París. “Vam sentir com petards. Pensàvem que eren part del concert. Però es van començar a sentir crits, ens vam ajupir i vaig veure que el meu company tenia una ferida de bala al braç”. És la una del migdia al Palau de Justícia de París i el relat de la Beatrix, una de les supervivents, deixa glaçada la sala. “Vaig tancar els ulls i al cap d’un moment un terrorista es va fer explotar. Als que érem a terra ens van caure a sobre trossos del seu cos. Vaig tardar tres dies en processar que allò que es va quedar enganxat a les meves sabates era carn del terrorista”. 

Des de principis de setembre, França jutja els atemptats del 13 de novembre del 2015 a París. Els terroristes, armats amb kalàixnikovs i cinturons d’explosius, van deixar 130 morts i desenes de ferits a la sala Bataclan, en terrasses de cafès i als voltants de l’Stade de France. Aquesta setmana han declarat davant del tribunal supervivents de la matança i familiars de les víctimes que han posat noms a les xifres. En el judici -les imatges no s’emeten públicament però es permet a la premsa assistir-hi i difondre’n la informació- s’ha pogut sentir el testimoni de l’horror que van viure els supervivents i les famílies. 

Els relats, sense excepció, són d’extrema cruesa. Són de mares que han perdut fills i que van estar hores amb la insuportable incertesa de si havien sobreviscut als atemptats. Infants que s’han quedat sense pares. Víctimes que arrosseguen el trauma d’aquella nit. “La visió de la platea del Bataclan amb tots els morts és una cosa que em perseguirà tota la vida”, confessa l’Aurélia a l’estrada. Hi ha supervivents que expliquen amb tristesa i vergonya que havien trepitjat cadàvers per escapar del tiroteig a la platea del Bataclan. D’altres revelen que els terroristes disparaven a les persones que hi havia a terra quan els sonava el mòbil o es movien. 

“Sentia un enorme cansament i tenia molt de fred. Havia entès que era el moment de morir”, explica el Hans, que va rebre l’impacte de dues bales, una a la cama i una al crani. El Hans relata els sorolls i moviments que feien persones agonitzant al seu voltant a la sala Bataclan. “Tenia por que els sorolls cridessin l’atenció dels terroristes i ens tornessin a disparar”. Una mare que havia anat al concert amb el seu fill de set anys -els dos en van sortir vius- explica com intentava protegir el seu fill. Es van amagar amb altres persones en un fals sostre: “Vaig intentar fer veure que no passava res, que ell no veiés res”. 

“Escoltant aquests testimonis, em pregunto si les trucades al meu fill el van posar en situació de perill”, es lamenta Cristina Garrido, mare d’un jove espanyol, el Juan Alberto, que va morir a la sala Bataclan. “També em pregunto quantes persones van ensopegar amb ell o el van trepitjar quan era a terra”. La mare, que també va declarar aquesta setmana, va confessar amb tristesa que “hi ha coses que el temps no cura".

Declarar per poder girar full

Tot i la duresa dels relats, la majoria de les víctimes agraeixen davant del tribunal l'oportunitat d’expressar-se. En un gest poc habitual, el president del tribunal, Jean-Louis Périès, deixa parlar durant hores -sense que cap advocat pregunti- tant els supervivents com els familiars, encara que sovint parlin més dels seus sentiments que no pas dels fets que es jutgen. Fins i tot permet projectar fotografies i missatges de les persones que van perdre la vida en una gran pantalla que hi ha a la sala. “El sentiment de tenir el dret de parlar i de ser escoltats per una autoritat és una cosa que aporta molt”, assegura Arthur Dénouveaux, un dels supervivents de la sala Bataclan i president de l’associació de víctimes Life for Paris en una conversa amb l’ARA. El president d’un judici com aquest “té molt de poder, i és ell qui decideix on posa els límits” de les declaracions, afirma. Dénouveaux creu que participar en el judici i poder parlar lliurement dels seus sentiments i de com van viure els atemptats “és positiu i permetrà girar full; no forçosament acabar el llibre, però almenys sí girar full”. 

A l’esquerra del micròfon on declaren les parts civils, en un habitacle de vidre, s’hi asseu Salah Abdeslam, l’únic dels presumptes terroristes jihadistes que va quedar viu després dels atemptats, i els altres islamistes acusats de col·laborar amb la cèl·lula que va perpetrar els atacs. Poques vegades reaccionen a les declaracions. Només alguna vegada ha contestat a alguna víctima que s’hi ha adreçat. El president del tribunal actua amb contundència cada vegada que algun dels 13 acusats s’aixeca o crida. S’espera que declarin a partir del mes de gener. Abdeslam només va parlar durant els primers dies del judici, i va ser per declarar-se “combatent de l’Estat Islàmic” i criticar el tracte que assegura que rep a la presó. 

El president de Life for Paris critica la cobertura mediàtica que van tenir aquelles paraules del presumpte terrorista. “Els periodistes i els advocats van qualificar les seves paraules d’impactants, però les coses realment impactants són les que estan explicant les víctimes aquestes setmanes -assegura Dénouveaux-. Les víctimes sentim un cert desfasament amb la resta de la societat”, lamenta.