Khàrkiv, la ciutat fantasma

Enviada especial a Khàrkiv (Ucraïna)L'entrada del dipòsit de cadàvers és una porta de ferro grisa, que només s'obre quan un vehicle hi entra o en surt amb algun cos sense vida. "La majoria han mort per causes naturals", assegura Iuri Kravtxenko, el responsable forense de Khàrkiv, la segona ciutat més important d'Ucraïna. No permet accedir-hi a la premsa: “Uns periodistes van intentar fer-hi fotografies sense permís”, afirma per justificar el veto. De cop i volta, la porta s'obre perquè en surt una furgoneta i des de fora és possible veure desenes de cossos tirats a terra.

Què pretenen amagar, que no volen que hi entrin els periodistes? Davant la pregunta, el responsable forense se sent interpel·lat i accepta que aquesta reportera accedeixi al dipòsit de cadàvers, però només durant cinc minuts i sense fer-hi fotografies. A l'interior hi ha desenes de cossos tirats al terra d'un pati exterior. Estan col·locats l'un al costat de l'altre i embolicats amb plàstics de color verd i negre. D'alguns en sobresurten els peus. Hi ha peus escanyolits, que semblen d’una persona gran; d'altres són grossos, que sens dubte pertanyen a un home. També hi ha cossos encara sense embolicar: dones i homes civils, i algun soldat vestit amb uniforme.

“En total hi ha uns 150 cossos”, detalla Kravtxenko, que argumenta que els tenen al pati per no perdre temps ficant-los a les cambres frigorífiques. Tampoc hi cabrien. Al dipòsit de cadàvers només hi ha 40 cambres, que ara estan buides, afirma. És impossible comprovar-ho perquè tampoc permet veure-les. Sigui com sigui, és difícil creure que la majoria d'aquesta gent hagi mort per causes naturals des que va començar la guerra. Aquest dipòsit de cadàvers és només un dels quatre que hi ha a la ciutat.

A pocs quilòmetres de Rússia

Khàrkiv és al nord-est d'Ucraïna, a tan sols 40 quilòmetres de la frontera amb Rússia. De fet, la seva població parla rus i és de cultura russa. Amb tot, ha sigut una de les ciutats més bombardejades des que va començar el conflicte el 24 de febrer. Tot el centre històric de la ciutat, format per edificis d’art nouveau o estil estalinista de finals del segle XIX i principis del XX, ha quedat destruït, inclosa la seu del govern regional, la universitat i alguna església. També estan en ruïnes barris residencials sencers i polígons industrials. Impressiona veure tanta devastació. A més, els atacs continuen: en qualsevol moment se sent una explosió o el retruny de l'artilleria.

Khàrkiv tenia inicialment 1,4 milions habitants i ara només en queden la meitat. La resta han fugit. De fet, als carrers és difícil veure-hi una ànima. Gairebé no circulen vehicles i els que hi ha van a tota velocitat per esquivar un possible atac. Per aquesta raó els semàfors tampoc funcionen, i amb prou feines hi ha llocs de control de les forces de seguretat. És gairebé una ciutat fantasma.

L'únic lloc on sí que hi ha gent és davant l'estació d'autobusos: unes 400 persones fan cua per rebre ajuda humanitària. “Estic esperant aquí des de les sis del matí”, es lamenta una dona, laViktoria, que té 55 anys i assegura que mai abans s'havia vist en aquesta tessitura. Era una persona normal i corrent que treballava en un mercat, però les tropes russes el van bombardejar i ara s'ha quedat sense feina ni ingressos. Un altre home, l'Andri, explica que ell també hi fa cua per la mateixa raó: “Jo treballava en una fàbrica de pa, però han reduït la producció amb la guerra i també el nombre de treballadors”. I, a més, encara que volgués anar a treballar no podria perquè els trens no funcionen. Al març no ha cobrat cap sou.

El termòmetre de l'estació d'autobusos marca sis graus sota zero. Fa un fred que pela. Cap a les deu del matí, per fi, mitja dotzena de voluntaris comencen a repartir l’ajuda en comptagotes. Donen una fogassa de pa per persona i també formatge, ous, dues potes de pollastre congelades, una ampolla de Coca-Cola i una altra d’aigua. Les famílies que tenen nadons també reben un paquet de bolquers.

A Khàrkiv no funciona el tren de rodalies ni tampoc cap altre transport públic: ni els autobusos, ni el metro ni el tramvia, l'estesa elèctrica del qual ha quedat seriosament malmesa a causa dels bombardejos. En alguns carrers, de fet, els cables pengen perillosament sobre la calçada. També és gairebé impossible trobar benzina si no és al mercat negre. “El preu normal d’un litre era 35 hrívnies. Ara el pago a 60”, declara l’Aleksandr, un enginyer que ara fa de conductor. Segons diu, s'ha de buscar la vida cada cop que vol omplir el dipòsit A les gasolineres només és possible trobar-hi gasoil. La ciutat és molt extensa i és difícil arribar a tot arreu a peu.

Els que s'han quedat

Amb aquest panorama, els que s'han quedat a Khàrkiv no es mouen de casa o d'un refugi sota terra. És el cas del Serguei, que té 48 anys i viu al barri obrer de Saltivka, un dels més castigats pels bombardejos al nord-est de la ciutat. No ha quedat ni una sola finestra amb els vidres intactes al seu bloc de pisos de deu plantes. “Sense vidres ni calefacció, no em podia quedar a casa”, justifica el Serguei, que s'ha mudat al traster del garatge, situat en un soterrani. És a dir, a la típica cambra minúscula amb prestatgeries a les parets on es guarden eines i tota mena d’estris. Hi ha entaforat com ha pogut un petit matalàs i un radiador elèctric. “És el lloc més segur”, afirma. Probablement, però sens dubte no és el més còmode. Al garatge hi ha una intensa olor d'humitat.

Altres veïns han seguit l'exemple i actualment unes 30 persones viuen al garatge, cadascuna al seu traster. Només alguns gaudeixen d'una mica més d'espai, com el Tras i la Laris Xevtxenko, una parella de jubilats que van portar el cotxe al mecànic abans que comencés la guerra i ja no el van poder recollir perquè van començar els bombardejos. Ara viuen a la plaça on el guardaven: hi han col·locat una tenda de campanya i una petita cuina de gas butà. "Teníem la tenda perquè ens agrada anar d'excursió a la muntanya", expliquen. Ara els ha salvat l’existència.

De fet, es pot dir que qualsevol barri de Khàrkiv és ara una història de resistència. No només el centre i el nord de la ciutat han estat bombardejats, sinó també zones de l'est, l'oest i el sud. Per exemple, al polígon industrial de l'est hi ha fàbriques destruïdes i també una zona residencial on vivien molts dels seus treballadors. Les finestres dels edificis també s'han quedat sense vidres, no hi ha ni aigua ni gas, i les escombraries s'acumulen als carrers. Amb tot, hi continua vivint gent.

“El foc va cremar durant dos dies perquè els bombers no podien arribar fins aquí a causa dels bombardejos”, es queixa un veí assenyalant un bloc de pisos la façana del qual està del tot ennegrida. Un projectil va causar l'incendi i encara hi ha una forta pudor de cremat. “No tinc temps per parlar, estic molt ocupat. Al meu apartament encara hi puc salvar alguna cosa”, contesta un altre veí, que surt carregat amb bosses del portal sinistrat i les fica al maleter d'un cotxe, abans de tornar-hi a entrar.

A Piatikhatki, un altre barri dormitori situat just a l'altra banda de la ciutat, a l'oest, l'efecte dels combats també és evident. Allà fins i tot les unitats d'infanteria i els blindats ucraïnesos estan desplegats al costat dels blocs de pisos on encara viuen veïns. Sorprèn veure una zona tan militaritzada en un lloc on hi ha civils. Les tropes russes són molt a prop, a menys de 10 quilòmetres, separades per un bosc.

Cada dia a les sis de la tarda comença el toc de queda a Khàrkiv, malgrat que encara no s’ha fet de nit. Els carrers continuen deserts, només s'hi veuen militars i policies. A mitja tarda, en un altre barri pròxim una espessa columna de fum negre s'enfila cap al cel. És tan enorme que es veu perfectament des de lluny. Un altre projectil ha caigut en un edifici i els bombers intenten apagar el foc.