El KO dels 'tories' a Londres no salvarà el laborisme

LondresEl superdijous electoral que viurà la Gran Bretanya en menys de 48 hores, amb convocatòries, entre altres, locals, nacionals a Gal·les i Escòcia, i amb una elecció parcial als Comuns al nord d'Anglaterra, està més predestinat a confirmar certeses que no pas a deparar grans sorpreses. En tot cas, tres són els punts cardinals en què caldrà fixar l'atenció divendres al matí, a mesura que els resultats vagin apareixent al llarg de la matinada, sempre a poc a poc, per fer honor als tradicionalment feixucs recomptes del país, tan lents com exasperants. Els indrets on cal fixar l'atenció són Escòcia, Hartlepool (vila costanera del que un dia va ser l'invencible cinturó vermell del laborisme, situada al nord-est d'Anglaterra) i Londres.

Pel que fa a la capital, però, no pas perquè la lluita per l'alcaldia sigui gaire renyida entre la socialdemocràcia moderada del laborisme que representa Sadiq Khan i els conservadors, que compten amb un candidat desconegut, Shaun Bailey, sinó com a símbol del presumpte canvi de discurs –que hauria d'anar acompanyat d'un canvi de polítiques– emès per Downing Street des que Boris Johnson va arribar al número 10, el juliol del 2019.

La victòria amb 80 diputats de marge amb què Johnson va enterrar el corbynisme en les eleccions del desembre del 2019 es va fonamentar, en bona mesura, en l'enfonsament de l'esmentat cinturó vermell del nord d'Anglaterra. A més del demagog "Enllestim el Brexit", un altre dels eslògans de la campanya de Boris Johnson aleshores va ser "Apugem el nivell". Es referia a enfortir el nord del país, sovint menystingut davant del sud i especialment davant de Londres, megacapital global que ha concentrat molts dels recursos del govern central, a més de tot el poder polític. Londres és una ciutat-estat en si mateixa, amb un microclima polític i social que no té res a veure amb la resta del país. Conscients d'aquestes característiques, i del fins a cert punt tradicional laborisme de la capital, els conservadors sembla que hagin abandonat a la seva sort el candidat que s'enfronta a Sadiq Khan, que pot arribar a treure més del 48% dels vots.

Mentre que Johnson ha anat per Gal·les i Anglaterra fent tota mena d'actes per donar suport als aspirants o defensors locals dels càrrecs en joc, i també per reafirmar-se com a líder estimat –Escòcia no l'ha trepitjada, però–, fins ara les imatges del primer ministre amb Shaun Bailey són pràcticament inexistents.

I és que Johnson, alcalde de Londres entre el 2008 i el 2016, on va aprofundir en la seva fama d'extravagant, d'home proper i de populista insubstancial, a més de malbaratar recursos en projectes que mai van acabar en res, sembla que necessiti un laborista a Londres al qual castigar per demostrar als votants del nord que l'eslògan d'"Apujar el nivell" era poc més que paraules. Una demostració, per exemple, va ser la polèmica sobre el finançament del metro. Les finances del Tube s'han enfonsat arran de la pandèmia i el govern no volia presentar-se com a avalador dels crèdits necessaris per continuar mantenint el servei i fins i tot per pagar les nòmines dels treballadors. El novembre passat es va arribar a una solució de compromís, però va ser, sobretot, una puntada cap endavant del problema, que viurà nous enfrontaments entre Khan i Johnson.

Els 24 districtes blaus

A cavall del Brexit i d'assenyalar l'elit metropolitana de Londres com a culpable de tots els mals del nord d'Anglaterra, el 2019 Johnson es va endur 24 districtes dels tradicionals graners laboristes. Entre les circumscripcions que van resistir l'ensulsiada, però, hi havia Hartlepool. Aquest dijous hi ha en joc l'escó –creat el 1974– per la renúncia del fins ara titular laborista, Mike Hill, esquitxat per un escàndol d'assetjament sexual. Peter Mandelson, exministre, excomissari europeu, un dels grans arquitectes del Nou Laborisme de Tony Blair, va guanyar la circumscripció el 1997 amb el 61% dels vots. Les enquestes per aquest dijous donen un avantatge al candidat conservador de 17 punts: 50% a 33%.

Si el laborisme perd finalment Hartlepool, la victòria per KO tècnic de Sadiq Khan a Londres, molt més que previsible, no podrà maquillar un desastre tan enorme que confirmaria les pitjors expectatives. És a dir, que pràcticament un any i mig després de les últimes eleccions legislatives, i tretze mesos després que el laborisme triés Keir Starmer com a líder, l'oposició només té cara i projecte d'oposició, no pas de govern. La situació, a més, no serà igual sinó molt pitjor. Perquè l'esquerra oferirà una imatge d'impotència absoluta, noquejada pel populisme d'un Johnson immune no només als escàndols que li han esclatat últimament sinó a la nefasta gestió que ha fet de la pandèmia.

La bena abans de la ferida

Aquest dimarts, en una intervenció a la BBC, Keir Starmer ja ha volgut posar-se la bena abans de la ferida. Les enquestes a Hartlepool no només afavoreixen la candidata tory, sinó que també indiquen que els electors del districte confien més en Johnson que no pas en ell. No resulta estrany, doncs, que hagi dit: "Mai no vaig pensar, i crec que ningú no ho pensés de manera realista, que podríem passar d'una derrota devastadora el 2019 a solucionar-ho en un any i mig. Espero no perdre Hartlepool... [però] assumeixo tota la responsabilitat sobre els resultats, de la mateixa manera que assumeixo tota la responsabilitat per tot el que passa al Partit Laborista sota el meu lideratge".

Un missatge gens esperançador d'un líder que continua mancat de tirada i, sobretot, de projecte alternatiu a la buidor grandiloqüent de Boris Johnson.