Ahmad Jan Nawzadi: “A l’Afganistan, si eduques una nena estàs educant una família del futur”

BarcelonaSi els refugiats ucraïnesos ja no són notícia, què podem dir dels afganesos que els van precedir uns mesos abans? Aviat farà un any que van començar arribar a Europa, després de fugir per salvar la vida, amenaçada pel règim dels talibans. Aquesta és la història d’un d’aquests refugiats, l’Ahmad, de 62 anys, professor i escriptor. Va treballar 10 anys a Unicef i 5 al programa de pau, on va desarmar 100.000 combatents. Va aconseguir una bona posició laboral i va donar la millor educació als fills, però va passar vint anys amenaçat fins que al final es va exiliar via el Pakistan. Ara, l’Ahmad i la seva dona viuen a Girona, mantinguts pel govern espanyol i ajudats per l’associació People Help. L’Ahmad, que també escriu poesia, parla amb la calma de qui les ha vistes de tots colors, i ara no s’espantarà per més que el futur sigui incert i hagi anat a viure a una ciutat a més de 7.000 quilòmetres de Kabul.

D’on ve, Ahmad?

— Soc de la província de Helmand, a l’Afganistan, que vol dir que vinc del lloc més insegur del món durant les darreres quatre dècades. Només li dic que quan va morir la meva mare, fa trenta anys, no vaig poder anar a l’enterrament per por que em matessin. I fa dotze anys, quan va morir el meu pare, tampoc no vaig poder participar en el funeral. I ara els que hem marxat som la meva dona i jo, deixant enrere tot el que teníem. Inclosa la bona feina que tenia amb les Nacions Unides.

Què hi feia?

— Treballava per a Unicef Afganistan. Tenia càrrecs d’alta visibilitat i això em creava un risc de seguretat. Em van atacar moltes vegades entre el 2012 i el 2021 i em vaig reunir amb el director general del crim del ministeri de l’Interior. Li vaig explicar la història i ell, que em coneixia personalment, em va dir: “Perdona, són molt més poderosos que nosaltres, no hi podem fer res”. Així que em vaig veure forçat a deixar la meva pròpia casa i anar a un pis llogat. Han ocupat casa meva diverses vegades. Ara la situació està descontrolada perquè no hi ha govern, i quan no hi ha govern mana la pistola, i quan mana la pistola et poden fer mal a qualsevol lloc.

Però ara a l’Afganistan hi ha un govern, el dels talibans.

— Diuen que són un govern, però no hi ha hagut cap govern al món que els hagi reconegut voluntàriament. A part que, a l’Afganistan, el poder polític no és sostenible. Haurien d’oferir serveis a la gent, organitzar, disciplinar, ajudar... Ja fa vora un any que manen i no hi ha escoles. Les nenes tenen prohibit a anar a l’escola. I això és greu, perquè si eduques un nen, eduques una persona, però a l’Afganistan, si eduques una nena estàs educant una família del futur. Les conseqüències més dures de la guerra de les darreres quatre dècades les paguen els nens i les dones.

Com va poder fugir del seu país, ara farà un any?

— Quan va caure el govern esperàvem que l’oficina fes algun tipus d’evacuació, però no va passar. De manera que la meva dona i jo vam marxar de Kabul a una zona rural, on vaig pensar que seria més difícil que els talibans locals em reconeguessin. Vam marxar a la nit, en un autobús, amb unes quantes famílies més. Vam estar dos mesos mig amagats, mentre tramitava el meu visat per poder sortir. Al final, me’l va donar el Pakistan. A Islamabad hi vam estar quatre mesos, hem estat quatre mesos a Madrid i ara som a Girona. 

Recorda el moment en què va travessar la frontera?

— Sí, la meva dona té càncer i està molt fluixa, i em van dir que en aquest cas un hospital aprovaria els nostres documents i podríem passar al Pakistan en ambulància. Però allò era un caos i no hi havia metges. Al final, vaig haver de pagar perquè ens obrissin la porta de l’hospital amb la meva dona en una cadira de rodes i ens poguéssim incorporar a la cua, però per davant. I em sembla que al voltant de les vuit del vespre érem al Pakistan, molt emocionats.

I això que el president Biden havia dit que l’exèrcit afganès resistiria l’ofensiva dels talibans.

— Sí, el nostre president ens deia el mateix: “Som aquí, ens quedarem, ens defensarem”. Així ens van tractar…

I se’l van creure?

— No al cent per cent, però no pensàvem que marxessin tan aviat. Cada dia vèiem caure una província i, esclar, els vam veure venir. Però no pensàvem que arribarien tan aviat. Va ser horrible veure aquella gent caient dels avions. A l’aeroport hi havia mig milió de persones, dormint sota els avions, esperant per marxar.

Recorda l’ocupació soviètica?

— Perfectament, vaig estudiar del 1979 fins al 1983 a la Universitat de Kabul. En realitat, tota la història de l’Afganistan és que uns marxen i els següents arriben: anglesos, soviètics, americans... Fa 20 anys vam començar de zero i va ser una bona oportunitat per a l'Afganistan. Ara hi ha més gent alfabetitzada. Hi havia com a mínim una universitat pública per província.

Però l’estat es va desfer amb una bufada.

— Els talibans no van néixer en un dia, ho hauríem de tenir en compte. La gent de l’Afganistan és molt simpàtica, però la majoria són analfabets i, per tant, els pots dir el que vols. Es creuen les coses bones i les coses dolentes. Però quan van veure que no rebien els serveis, es malfiaven del govern, i quan no hi ha confiança entre el govern i la societat…

El problema d’aquell govern era la corrupció?

— Absolutament. Havies de subornar per canviar el teu fill d’escola. La classe de la societat més neta, honesta i lleial ha de ser la dels professors. Quan un professor es corromp, què pots esperar? Quan un professor accepta diners d’un alumne o quan el director de l’escola accepta diners dels professors...? La corrupció va matar el govern. I més coses. Un dels pilars de l’estratègia nacional del govern que es va desenvolupar el 2003 era establir una bona governança. Per exemple, si tenies un bon governador de districte es podia establir un pont entre el poble i el govern. Però si contractes un guerrer, una persona dolenta, que en comptes de servir la gent els força, els molesta, la gent es posa en contra del govern que ell representa.

Vostè és de Helmand, una part del país que té opi.

— Helmand és on es produeix més opi a l’Afganistan. I si tu produeixes milers de tones d’opi, com els transportes d’un lloc a l’altre? Els qui estan al poder no ho volen compartir. Resultat? Inseguretat i corrupció. Això va de bracet.

Com està ara la seva dona?

— Millor, tot i que trobem a faltar els nostres quatre fills. Els dos nois tenen màsters en administració d’empreses, una filla té un màster en mitjans de comunicació i la petita és metgessa i està estudiant al Regne Unit. Els tinc repartits entre França i Anglaterra. Els hi vaig enviar de ben joves, perquè no volia que patissin com jo. 

O sigui que els que estan fent vida de refugiats són vostè i la seva dona.

— Sí. A Madrid hem compartit un pis amb una parella que tenia fills petits. Vam compartir cuina i lavabo. Al cap d’uns dies, els treballadors socials van dir-nos que ens duien una altra persona a la nostra habitació. Per a la meva dona, especialment, era molt desagradable haver de dormir en presència d’un desconegut. Ens van portar a un hotel, que estava molt bé, però amb nens plorant pel passadís tota l’estona. Un dia va venir la treballadora social que ens atenia i ens va dir que ens oferien traslladar-nos a Girona, a un pis on compartim la cuina amb una altra família afganesa. Ens van donar el bitllet de tren i cap a Girona. A l’arribar me’n va passar una de bona. Arribem a l’estació amb quatre maletes. Ajudo a baixar la meva dona, torno a pujar al tren, agafo dues maletes, les baixo a l’andana, torno a pujar a buscar les altres dues maletes i el tren arrenca i se’n va. Crec que vaig anar a parar a Figueres, d’on vaig tornar al cap d’unes hores. Per sort, a la meva dona ja l’havien portat a casa.

Quina vida fa a Girona?

— Fa tres mesos que compartim pis amb una família, i en teoria al setembre tindrem papers. És un pis que paga l’estat espanyol, i tenim dret a cursos d’idiomes, ens ajuden a homologar títols i a buscar feina, i ens donen menjar i una mica de diners. Això durarà fins al setembre de l’any que ve, i després Déu dirà. Tenim molta sort d’haver anat a parar a l’Associació People Help, que són un grup de voluntàries que des que van guanyar els talibans a l’Afganistan s’han unit per ajudar refugiats afganesos a instal·lar-se a Catalunya acompanyant-nos durant tot el procés. La gent aquí és molt simpàtica i no sento que estigui en una societat estranya. Les nostres habilitats lingüístiques són encara fluixes, hem de millorar. El desafiament més gran per a la meva dona i per a mi és que tenim els nostres fills lluny. I quan volen venir no els podem tenir a casa, perquè no hi ha espai. Però no vull que sembli que em queixo de res. Sé que hi ha guerra a Ucraïna, que també us han arribat refugiats ucraïnesos, que encara hi ha milers de refugiats de l’Afganistan que esperen al Pakistan. No és fàcil per a cap govern gestionar això i aprecio l’ajuda que rebo del govern. Ara per fi tenim un pis, i això és una gran ajuda.

S’enyora?

— El país és el teu país. I aquí no voldríem viure del govern, volem treballar. Però ara el que més desitjaria és que el govern espanyol assumís el lideratge per aconseguir l’obertura de les escoles per a nenes a l’Afganistan. És urgent, perquè l’educació té tant valor com l’aigua i el menjar. M’agradaria ajudar a aconseguir un canvi positiu en la vida del meu país i per a les honorables dones afganeses que durant els últims quaranta anys han pagat el preu més car de la guerra.