La Unió Africana insta Occident a aixecar les sancions a l'exportació de blat rus
Macky Sall, també president del Senegal, es reuneix amb Putin per intentar evitar una crisi de fam al continent
BarcelonaEl president de la Unió Africana (UA), Macky Sall, s'ha reunit aquest divendres a Sotxi amb el president rus, Vladímir Putin, amb una qüestió central a l'agenda: dinamitzar la sortida del blat i els fertilitzants que el seu continent necessita per evitar una crisi de fam. La guerra a Ucraïna i l’efecte que ha tingut en el transport, la producció i la distribució de blat rus i ucraïnès està afectant durament el continent africà des de fa mesos. Sall és també president del Senegal, un dels països més perjudicats. Després de la reunió, ha fet una crida directa als països occidentals perquè aixequin les sancions que impedeixen l'exportació d'aquests productes russos.
"Rússia està disposada a garantir l'exportació del seu blat i els seus fertilitzants. Demano a tots els socis que aixequin les sancions", ha afirmat Sall al seu compte oficial de Twitter. "Apel·lem a la suspensió de les sancions contra els cereals i altres productes bàsics clau, la necessitat del seu pas segur pel mar per mitigar els devastadors efectes econòmics i socioeconòmics d'una creixent crisi alimentària i energètica", ha afegit el president de la Comissió de la UA, el txadià Moussa Faki Mahamat, que ha acompanyat Sall a Rússia.
Des de l'inici de la invasió russa d’Ucraïna ara fa 100 dies, l'enorme impacte que pot tenir en la producció d’aquests dos països –suposen el 30% de les exportacions mundials– ha disparat els preus del blat a tot arreu. 25 països africans importen blat de Rússia i d’Ucraïna, i això ha posat al límit unes economies ja tocades per la pandèmia del covid-19. “Aquí tot és car, però en les zones allunyades de Dakar és directament l’infern”, explica el Mamodou Thiam, que treballa d’ajudant una escola de Dakar, la capital del Senegal. El pa ha augmentat un 16%, l’arròs un 11% i l’oli gairebé un 100%. La seva família viu a Tambacounda, una regió que fa frontera amb Gàmbia i on les altes temperatures dificulten cada cop més la producció local.
L’altíssim preu dels fertilitzants ha afavorit la corrupció: “Els alcaldes dels pobles de la regió distribueixen fertilitzants entre els que donen suport al seu partit. Després, els beneficiats travessen la frontera amb Gàmbia i els venen a un preu més alt. Més tard, molts agricultors no en tindran”, lamenta Thiam. Si la producció local cau, el Senegal necessitarà importar més menjar. Al maig, el govern senegalès va anunciar una ajuda de 121 euros per família destinada a 500.000 llars del país. Un sac d’arròs costa 23 euros.
El pa, el doble de car
“La meva tieta va comprar l’altre dia tres peixos petits d’una qualitat que no era gaire bona. Cada un valia 10 dalasi (17 cèntims d’euro). Amb aquests tres peixos havien de sopar 20 persones”, explica la Fatoumata Jawneh. El preu del pa a Gàmbia pràcticament s’ha doblat des del desembre. Més del 50% del blat que importa aquest petit país de l’Àfrica occidental ve de Rússia i Ucraïna. Jawneh és una infermera graduada que està de visita a Sutukonding, un poble de l’interior de Gàmbia. La pujada és més greu a l’interior: a la regió de Basse, on és ara. El transport per carretera ha encarit el preu del peix que ve des de la costa.
La gasolina ja supera els 65 dalasi (més d’un euro el litre), i actua com un impost per a tots els productes que requereixin un desplaçament. La Fatoumata estarà unes setmanes més a la seva regió i després tornarà a Brikama, més a prop de la costa, on viu des que era estudiant. És la primera graduada universitària a la seva família, i aquests dies té una bona notícia: quan torni començarà a treballar en una farmàcia amb un salari de 5.000 dalasi (80 euros) al mes, més 150 dalasi (2 euros i mig) diaris per fer front als costos del transport fins a la feina.
Kemo Bojang, membre de l’UDP, el principal partit opositor de Gàmbia, critica la tesi oficial del govern. Més enllà del context global, Bojang considera que la situació actual deixa al descobert problemes estructurals que el govern no ha intentat resoldre: “Som un país de consumidors que no produeix res. Quan no produeixes res, no pots influir en els preus”.
Des del període colonial britànic, Gàmbia produeix cacauets per al mercat mundial. Més recentment ha seguit els consells del Fons Monetari Internacional, que recomana els cultius a l’exportació per obtenir dòlars per pagar importacions i deute: “Fa 100 anys que cultivem cacauets. Què n’hem tret de tot això? ¿Permetrem que ens dictin què hem de cultivar, si això comporta que la nostra gent mori de gana?”, es lamenta Bojang, que a la vegada reconeix que és molt complicat governar sense ser influït per l'FMI. Malgrat tot, Bojang insisteix en el potencial de Gàmbia per cultivar alternatives al blat per poder substituir el pa. El riu Gàmbia, una font d’aigua dolça, podria servir per a cultius d’arròs que permetessin l’autosuficiència nacional. L’any 2020 el país va gastar 80 milions de dòlars en les importacions d’arròs.
Solució exterior: turisme i diàspora
Fa dos anys, la caiguda del turisme a Gàmbia va generar un forat en un sector que aporta un 15% del PIB. Els gambians repartits pel món –15.000 d’ells viuen a Catalunya– van enviar aleshores més diners que mai: els 600 milions de dòlars d’aquell any van pal·liar la desaparició dels turistes. La Maimuna Camara forma part d’aquesta diàspora. Nascuda a Tremp, filla de pares gambians, actualment treballa en una empresa d’arquitectura tèxtil. “El que enviem ja no és suficient. Els gambians no tenen els salaris d’Europa, però en alguns productes han de pagar preus força similars. Nosaltres haurem de posar la diferència”.
Una recessió global complicaria l’estabilitat financera de Gàmbia: si els gambians de la diàspora perden la feina o tenen més despeses per la inflació a Europa, serà difícil augmentar les remeses tal com van fer el 2020. El 35% de l’economia gambiana la conformen la suma de les remeses i el turisme. En Kemo Bojang afegeix una dimensió social a l’anàlisi econòmica: “Un gambià sempre preferirà passar gana a l’estranger a permetre que la seva família mori de gana a Gàmbia. No importa què hagi de fer, sempre ho intentarà per seguir tenint cura dels seus”. I conclou: “Però aquesta situació no pot seguir així si volem que el nostre país canviï de debò”.