L’amenaça russa trastoca la UE: cal continuar armant Ucraïna?

BarcelonaEl primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha convertit les eleccions europees en un referèndum en què els ciutadans han de decidir entre la guerra i la pau. Durant la campanya electoral, els carrers i carreteres d'Hongria s'han omplert de cartells en què es vincula la pau del continent a Orbán, mentre que sobre els rostres dels seus opositors hi ha sobreimpresa la paraula guerra. En cap d'aquests cartells no hi apareix Vladímir Putin.

Al contrari del que ha passat amb la guerra a Gaza, en què les diferències entre estats membres i entre dirigents comunitaris han sigut evidents des del minut 1, en el cas de l'agressió russa a Ucraïna, la Unió Europea ha mostrat una posició pràcticament unànime de condemna a Moscou i de suport a Kíiv. Amb l'excepció d'Hongria, que ha posat tots els bastons a les rodes que ha pogut.

Fins fa poc, Orbán era l'única veu discordant, tot i que en els últims mesos ha guanyat un aliat en el nou govern d'Eslovàquia, del populista Robert Fico, que defensa una retòrica similar a la del seu veí i, per exemple, també advoca per impulsar unes converses de pau entre Ucraïna i Rússia i s'ha negat a continuar enviant armes al govern de Volodímir Zelenski. "Ara haurem de lluitar per la pau tots sols", va afirmar Orbán després que Fico patís un intent d'assassinat el 15 de maig.

Segons els discursos dels dirigents hongarès i eslovac, el suport militar de la Unió Europea a Ucraïna només empitjora el conflicte i incrementa el risc d'expandir la guerra a zona comunitària. Fins ara, però, la resta de líders europeus han aconseguit aplacar els díscols i tirar endavant els paquets d'ajuda a Kíiv i les sancions econòmiques a Moscou.

L'últim gran acord –que també va trontollar per l'oposició d'Orbán– va ser el d'incorporar una partida de 50.000 milions d'euros d'ajuda a Ucraïna als pressupostos de la UE per als pròxims cinc anys, un senyal del "compromís inequívoc" de la UE amb Kíiv, segons va defensar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. A més, en un moment de dubte als Estats Units.

De fet, la invasió russa d'Ucraïna ha comportat un impuls de la imatge de Brussel·les com a actor internacional, així com un potent reforç de la unitat del club europeu. Amb tot, no es pot parlar d'homogeneïtat a l'hora d'afrontar el conflicte. Els països geogràficament més a prop de Rússia, sobretot els bàltics i els nòrdics, han mantingut des del principi un discurs molt més contundent contra Putin i a favor d'armar Ucraïna que la resta.

El paradigma alemany

L'amenaça russa ha provocat canvis transcendents, com l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, i la fi de la política antimilitarista que Alemanya havia professat des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Alemanya, que havia tingut tradicionalment un enfocament més diplomàtic amb Rússia (especialment pels grans interessos econòmics que hi té), és l'exemple més clar de la transformació a la UE. Va començar amb un posicionament molt prudent, molt reticent a enviar armament a Ucraïna. Però la pressió i les crítiques per la negativa del canceller, Olaf Scholz, de lliurar tancs a Kíiv van acabar fent efecte i ara Berlín és un dels principals defensors de la necessitat de continuar armant l'exèrcit ucraïnès.

Alemanya és, de fet, el país europeu que més diners ha destinat a armar Ucraïna en xifres absolutes, amb més de 17.700 milions d'euros en compromisos militars, segons el Kiel Institute for the World Economy, que monitora l'ajuda que ha rebut Kíiv des de l'inici de la guerra. Amb tot, Dinamarca és el país que més hi ha contribuït, si es té en compte la mida de la seva economia, amb l'equivalent a l'1,5% del seu PIB. El segueixen els tres països bàltics, liderats per Estònia. La seva primera ministra, Kaja Kallas, ha pres protagonisme els últims dos anys per ser una de les veus més contundents contra el règim de Putin i la passivitat d'alguns estats membres fins que no han tingut una gran guerra a les portes de la UE.

Remilitarització d'Europa

Aquesta amenaça cada cop més propera ha posat la Unió Europea en alerta i ha fet aflorar un creixent militarisme al club comunitari, que també mira amb preocupació la possibilitat que Donald Trump torni a ocupar el Despatx Oval. Per això, els països europeus s'estan rearmant a marxes forçades, en un intent de guanyar certa autonomia en defensa. La despesa militar a Europa central i occidental l'any 2023 va créixer un 16% respecte a l'any anterior i suposa un 62% més que el 2014, segons l'últim informe de l'Institut d'Estocolm per a la Investigació de la Pau (Sipri). I a finals de febrer, Von der Leyen va anunciar la proposta de fer una compra conjunta d'armes, com la que es va fer amb les vacunes de la covid. Una mesura simbòlica, ja que la competència militar és eminentment estatal.

També va apostar per "invertir més i millor" en la indústria armamentista per doblar la capacitat de fabricació de munició als estats membres. Aquesta priorització de la remilitarització del bloc europeu ha provocat que hagin quedat aparcats altres grans plans comunitaris, com l'ambiciós pla verd de la presidenta de la Comissió. Però també respon al sentiment generalitzat entre els ciutadans comunitaris, que veuen la defensa com una de les grans preocupacions del continent, segons demostren els últims Eurobaròmetres.