L'any més silenciós a Myrtle Avenue
La davallada del trànsit aeri ha dut tranquil·litat a una trentena de famílies que viuen a tocar de Heathrow
londresMal d'uns, o de molts, benefici d'uns altres; d'uns pocs, en aquest cas. Myrtle Avenue, al districte de Hounslow, a l'oest del gran Londres, és un carrer de 135 metres de llargada i 32 cases unifamiliars més aviat modestes, construïdes als anys trenta del segle XX. Tot i el nom, té poc d'avinguda. Quan el capriciós nomenclàtor londinenc en parla, pensar en la dels Champs Élysées, per exemple, és un immens error. Es pot referir a una de semblant, però no necessàriament: gairebé mai, de fet. Myrtle Avenue no en té res, ni del glamur ni de l'amplada de la parisenca.
Però té una particularitat destacable, que pot ser també un encant. Tal vegada no per als veïns, però almenys sí per als plane spotters, els observadors d'avions. El final del carrer és a menys de 400 metres d'una de les dues pistes de l'aeroport de Heathrow i està considerat com un dels paradisos del Regne Unit per satisfer aquesta afició, tan incomprensible com fascinant i estesa a les illes britàniques, però també a Catalunya o a les Canàries.
Asseure's en un indret concret per veure sobrevolar avions durant la maniobra d'aproximació a terra o l'enlairament és un passatemps que pot semblar banal. Tant com plantar-se davant d'un gratacel en construcció o mirar un partit de futbol o fer macramé o un solitari. O tantes i tantes activitats humanes que no necessiten cap justificació concreta.
Al final de Myrtle Avenue, situada a uns cinc minuts a peu de la parada de metro de Hatton Cross, la penúltima de la línia Piccadilly abans d'arribar a les dues que menen a les diferents terminals de Heathrow, hi ha una esplanada de gespa. Molts aficionats, armats amb càmeres fotogràfiques o senzillament amb bolígraf, llibreta i prismàtics, observen els moviments dels aparells a la pista 27L –quan hi aterren–, que si varien les condicions del vent, o de vegades només per una qüestió horària, i s'hi enlairen, esdevé la 09R.
Des del número 17 del carrer, el Shandra, un jubilat natural d'illa Maurici que hi viu des que va arribar al Regne Unit, el 2002, els ha vist passar contínuament des d'aleshores. "Ja no em criden l'atenció", comenta, mentre fa una descans en les tasques de neteja del paviment del front yard de casa seva per fer-la petar amb aquest corresponsal. "Quan li vaig ensenyar a la meva dona fotos d'on vivia abans que vingués cap aquí, fotos en què sembla que gairebé des de la teulada de les cases pots tocar els avions amb les mans, va quedar espantada. Però no és tan sorollós com pot semblar, no".
90 segons, i torna a començar
I menys des que el març del 2020 va esclatar la pandèmia i el trànsit aeri global va caure en picat. "Abans –diu el Shandra– cada 60 o 90 segons aterrava o s'enlairava un avió. Ara no". El 2019 hi va haver 465.000 operacions a Heathrow. L'any passat no van superar les 125.000, i la gran majoria durant el gener i fins al 15 de març.
La dinàmica continua. Dimarts passat, entre les 10.30 i les 14.30, no van aterrar a la 27L més d'una vintena d'aparells. I entre les 12.00 i les 12.30 no se'n va veure cap. "Ha sigut un any molt tranquil, sí", confirma el Shandra, que treu ferro al problema del soroll, i que destaca que durant anys ha sigut la presència dels plane spotters la que més molestava. "Ocupaven tots els aparcaments del carrer fins que el districte va començar a posar multes a dojo". "¿I pel que fa al soroll?", insisteixo. "Tenim vidres triples a les finestres que cada deu anys ens renoven, i que paga l'aeroport. A més, de nit els avions no poden volar. I per no sobreexposar-nos massa al soroll, cada cert temps, o senzillament per les condicions del vent, canvien el sentit de la pista i en lloc d'enlairar-se des d'aquesta –i assenyala la que tenim davant–, hi aterren".
El preu de les cases
Perquè no és el mateix el nivell de soroll: molt més gran quan s'enlaira un avió, amb els motors a tota potència, que quan aterra. Harri Patel, un altre veí, del número 32, també és de la mateixa opinió del Shandra. "Menys soroll del que semblaria. Des de dins de casa no sento els avions".
No sentir-los és una característica que, en part, fa el costum de tenir-los tot el dia a sobre. Però també és un acte de voluntat que s'explica perquè els veïns, que a principis de la dècada del 2010 havien protestat prou pel brogit que s'hi notava, "es van adonar que si cridaven molt l'atenció de la premsa, allunyaven possibles compradors de les cases", explica Patel.
L'altra cara de la moneda de Myrtle Avenue són els observadors. I entre els que s'hi van aplegar dimarts hi havia José María Carballo Cotanda, de 76 anys. Un canari professional de la banca –exconseller del Banco Santander i del Banc Bilbao; l'home que va gestionar la compra de l'Abbey National el 2004. Viu al Regne Unit des del 1969. "He fet plane spotting en 59 aeroports de tot el món. Tinc milers de fotos i sóc un col·laborador de JetPhotos", on les publica habitualment.
El José Maria porta els avions a la sang. "Vaig néixer i vaig viure en la meva joventut en una casa que és a 4 quilòmetres de la capçalera de la pista de l'aeroport de Los Rodeos (Tenerife Nord), muntanya avall. M'he passat la vida mirant avions. No tants com els residents de Myrtle Avenue, però molts. D'altra banda, si ets illenc, des de nen volaves per a gairebé tot. Per exemple, a Madrid i Bilbao, on vaig estudiar. Per a nosaltres no hi havia Renfe. Aquest món de l'aviació sempre m'ha entusiasmat. Les comunicacions per ràdio, el radar, els motors…"
Malgrat que l'any no ha sigut bo per a l'afició, la pandèmia ha fet que s'enlairessin avions més moderns, més silenciosos i fins i tot una mica més sostenibles. I n'ha retirat molts d'altres. Per exemple, el gegant dels cels, el 747. Ja no se'n veuran més sobre aquest racó de Londres, almenys cap dels 31 que tenia la flota de British Airways. Però tot i que molts menys que en el passat –la recuperació del trànsit aeri a nivells del 2019 no es preveu fins al 2024–, "aviones plateados rozando los tejados" és el gran espectacle d'un carrer que és molt més que un carrer però molt menys que una avinguda. Probablement no s'hi hagi sentit mai la cançó d'El Último de la Fila, però podria haver sigut escrita mirant cap al cel de Myrtle Avenue.