¿L'atac a les comunicacions de Hezbollah és el preludi d'una guerra regional?

BarcelonaL'inèdit atac als aparells de comunicació de Hezbollah ha estat un cop dur per a la milícia xiïta libanesa. No només pels 37 morts i més de tres mil ferits, molts dels quals han quedat cecs o mancs i, per tant, incapacitats per combatre. I no només pel cop psicològic i moral de saber que els protocols de seguretat de l'organització són tan vulnerables com per permetre un pirateig massiu dels aparells que els seus milicians porten a la butxaca i que la direcció els havia proporcionat com a una alternativa teòricament segura als telèfons mòbils. Per sobre de tot això, és un desafiament a l'estratègia que la milícia proiraniana ha seguit des que va derrotar l'exèrcit israelià quan va envair el sud del Líban el 2006: és a dir, l'estratègia d'ensenyar les dents sense entrar en una guerra oberta. Però les regles del joc van canviar dimarts, quan els buscapersones van rebre el senyal d'explotar. Ara Hezbollah ha de decidir si respon amb una escalada que pugui desencadenar la guerra o si assumeix que continuarà patint cops.

Alguns indicis apunten que Israel havia preparat la infiltració durant anys: segons el New York Times, el fabricant hongarès dels buscapersones era en realitat una empresa pantalla creada pels serveis secrets israelians per col·locar aquests aparells transformats en minibombes a les files del Partit de Déu. L'operació hauria començat el 2022, molt abans dels atacs de Hamàs del 7 d'octubre. La magnitud de l'atac revela que el partit milícia té infiltrats i no és capaç de protegir la seva pròpia gent.

Des de l'esclat de l'última guerra a Gaza, Israel i Hezbollah intercanvien coets i desenes de milers de persones han hagut de ser evacuades de casa seva als dos costats de la frontera. Però no s'ha passat de les escaramusses. El balanç és fins ara de 400 libanesos morts (dels quals 88 són civils) per 24 israelians morts (10 dels quals civils). Ni tan sols l'assassinat d'Ismail Haniye, líder polític de Hamàs convidat a Teheran, el 31 de juliol passat va fer que Hezbollah elevés el to de la confrontació.

Què pretén Israel?

Israel ha anunciat que la guerra ha entrat en una nova fase i que ara el centre de gravetat passa de Gaza al front del nord. Algunes unitats israelianes ja s'han retirat de la Franja per a la nova destinació. Ara la pregunta és si Israel havia concebut aquesta operació com el primer pas d'un atac de major envergadura. Si era un cop als sistemes de comunicació per desencadenar en millors condicions una guerra convencional en forma de bombardejos o invasió terrestre o si, conscients de les seves dificultats per reclutar més soldats, ha apostat per aquest format de guerra híbrida. També pot ser que la desarticulació de les comunicacions s'hagués planificat com el pas previ a la guerra però que Israel s'adonés que Hezbollah podia descobrir la trampa i precipités les detonacions abans de perdre l'oportunitat. En tot cas, aquesta carta ja està cremada.

I com sempre amb el govern de Netanyahu, l'equació no és només militar, sinó que també hi ha els càlculs polítics interiors, en aquest cas la substitució de l'actual ministre de Defensa, Yoav Gallant per Gideon Saar, per donar més estabilitat a la seva coalició de govern.

El periodista israelià de Haaretz Yossi Melman creu que Netanyahu, per motius polítics, ha precipitat una operació que el Mossad feia anys que preparava: "L'objectiu original d'aquesta operació era salvar vides israelianes. Quan Israel vulgui envair el Líban amb botes a terra, Hezbollah respondrà llançant un bombardeig massiu de centenars, si no milers, de coets, míssils i drons que colpejaran soldats i civils israelians a tot el país. L'eina central dels sistemes de comandament i control de Hezbollah eren els buscapersones i els dispositius de ràdio que s'haurien activat per dirigir l'atac. Però ara que aquesta impressionant eina ha estat exposada, Hezbollah i l'Iran faran els deures, trauran lliçons operatives i d'intel·ligència i compraran un altre sistema de comunicació més segur".

Ara per ara, no sembla fàcil que les tropes israelianes que acaben de ser traslladades des de Gaza cap al front nord, exhaustes i amb pocs reforços, estiguin en condicions d'engegar una invasió per terra. Israel disposa d'un flux d'armes il·limitat que li garanteixen els Estats Units, Alemanya i altres aliats, però una altra cosa és de quanta gent disposa que estigui disposada a morir en el camp de batalla. Aquest diumenge el diari israelià Haaretz apuntava que l'exèrcit està oferint permisos de residència als migrants i demandants d'asil africans que estiguin disposats a enrolar-se a les seves files com a mercenaris. Una informació que l'executiu de Netanyahu no ha confirmat però tampoc ha desmentit.

Envair el sud del Líban un altre cop exposaria l'exèrcit israelià a moltes baixes, cosa que seria arriscat per a Netanyahu i difícilment acabaria amb els arsenals de coets de la milícia libanesa que colpegen el nord d'Israel. L'operació de guerra híbrida d'aquests dies contra Hezbollah ha donat una victòria moral a Netanyahu i als seus serveis secrets, que no van evitar el 7 d'octubre.

I Hezbollah?

Hassan Nasrallah, el líder de Hezbollah, està sota una forta pressió. Ha d'explicar la pitjor bretxa de seguretat de la història de l'organització, i com pensa respondre-hi. I després de mesos d'inflamades amenaces que no s'han materialitzat, haurà de donar pistes que reconfortin els seus.

Hezbollah necessita mantenir la seva credibilitat com un vector de resistència contra Israel, demostrar que es pot refer del cop i que encara té capacitat per escalfar el segon front i alleujar la pressió sobre Gaza. I no és només ell, sinó el seu patrocinador, l'Iran, qui encara no ha respost a l'assassinat de Haniye.