BarcelonaLa guerra a Ucraïna ha transformat Europa. Polònia, Estònia i Letònia han donat més ajuda per càpita a Ucraïna que els Estats Units. Alemanya ha deixat enrere l’últim tabú de la seva implicació militar a l’exterior amb l’enviament d’armament pesant per al govern de Kíiv. Suècia i Finlàndia han demanat entrar a l’OTAN, i Dinamarca ha decidit, de manera aclaparadora, acabar amb l’exempció que la mantenia al marge de la defensa europea. “Estem assistint a l’esfondrament de l’arquitectura de seguretat europea”, deia dijous el ministre d’Afers Estrangers finlandès, Pekka Haavisto, en la conferència anual del Chatham House de Londres.
Rússia s’ha convertit en un element imprevisible que ha empès la Unió Europea en general, i molts dels seus membres en particular, a repensar la seva pròpia seguretat.
Per primera vegada en la seva història, la Comissió Europea ha decidit utilitzar fons comunitaris per finançar armes per a Ucraïna i ha agafat les regnes de la coordinació de la inversió europea en defensa per evitar-ne la fragmentació. A la passada cimera de Versalles els Vint-i-set van decidir gastar “més i millor” en el terreny militar. La declaració que els caps d’estat i de govern de la UE van firmar l’11 de març ja deia que l’agressió russa a Ucraïna “constituïa un xoc tectònic en la història europea” i per això s’advertia que la UE assumiria les seves responsabilitats per protegir “els ciutadans, els valors, les democràcies i el model europeu”. Aquesta setmana els caps d’estat i de govern de la Unió han aprovat la candidatura d’Ucraïna i Moldàvia a la UE, i la idea d’una futura ampliació del club comunitari ha sortit de l’ostracisme on la majoria de líders europeus l’havien abandonat els últims anys.
L'OTAN, peça clau
La guerra ha ressituat novament l’OTAN com una peça clau per a la defensa col·lectiva d’una Europa que s’ha sentit amenaçada. Però l’autonomia estratègica de la UE es construeix més enllà de la defensa. La seguretat geopolítica dels Vint-i-set no la determinarà un poder militar que, per natura, la UE sempre serà reticent a desplegar. Per això l’autonomia estratègica europea, tal com l’entén la Comissió, s’ha de garantir a través d’enfortir la Unió en sis sectors diferents: energia, matèries primeres, tecnologia, salut, agricultura i defensa.
Tot i que la guerra a Ucraïna ha fet revifar l’Aliança Atlàntica, en un retrobat escenari de confrontació amb Rússia, la UE sap que la seva contribució a la seguretat global no la decidirà la fortalesa militar dels Vint-i-set sinó la seva capacitat d’actuar com a poder econòmic i civil, i la seva posició de principal soci comercial amb bona part del món.
Mantenir la seguretat estratègica de la UE en l’enfortiment civil i econòmic ofereix també certes garanties de continuïtat a aquesta voluntat d’autonomia geopolítica que s’està començant a construir. I és que la guerra a Ucraïna no ha materialitzat només el poder de desestabilització i l’amenaça securitària que representa Vladímir Putin per a Europa, sinó també la divisió profunda amb què el món assisteix a aquesta confrontació. La batalla de relats sobre les diferents responsabilitats en la invasió russa d’Ucraïna confirma la pèrdua definitiva de l’hegemonia occidental a l’hora d’explicar el món.
Un cop passi la urgència del conflicte, o la unitat entre els Vint-i-set comenci a flaquejar, les divergències entre socis europeus seguiran ben presents: des de les diferents capacitats entre socis, fins a les contradictòries percepcions de Rússia com a amenaça o soci ineludible. El que quedarà és l’esforç d’adaptació a la nova realitat global, a les transicions tecnològiques i de seguretat climàtica, i la credibilitat geopolítica d’una Unió que hagi sabut estar a l'altura del desafiament que en aquests moments viu l’est del continent.
![Un home treu les restes de vidres que queden en una finestra després d'un atac a Donetsk.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
