L’esquerra llatinoamericana revifa a l’espera de les eleccions del Brasil
El triomf de Petro a Colòmbia reforça el nou cicle polític que sorgeix a la regió
Santiago de XileFalten dues setmanes perquè Gustavo Petro assumeixi la presidència de Colòmbia i se sumi a la nova onada de governs d’esquerres de l’Amèrica Llatina. Serà el 7 d’agost quan per primer cop la Casa de Nariño quedarà en mans d’un president d’esquerres. El 2018, Andrés Manuel López Obrador, a Mèxic, va obrir un període de canvis, al qual es va sumar després Alberto Fernández a l’Argentina; Bolívia amb el successor d’Evo Morales, Luis Arce i, fa poc més d’un any, el Perú amb Pedro Castillo –tot i que les seves polítiques siguin qüestionades per bona part de l’esquerra–. L'últim en afegir-s’hi ha estat el xilè Gabriel Boric, que va arribar al poder al març.
Tots han protagonitzat un gir polític a la regió que es podria veure reforçat amb la victòria de Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil a l’octubre. Per ara, totes les enquestes apunten al triomf de l’expresident. A més del Brasil, que encara presideix l’ultradretà Jair Bolsonaro, només l’Uruguai, el Paraguai, l’Equador, Guatemala i Costa Rica tenen governs marcadament conservadors.
Algunes veus observen el canvi de tendència regional com un ressorgiment de la marea rosada, el moviment de l’esquerra llatinoamericana que va inaugurar Hugo Chávez a Veneçuela el 1999 i que va penetrar amb força a la regió a principis del segle XXI. Van ser-ne part una quinzena de presidents, entre els quals Evo Morales a Bolívia, José Mujica a l’Uruguai, Rafael Correa a l’Equador, Lula da Silva al Brasil i Michelle Bachelet a Xile. Estem davant d’un segon cicle polític progressista al continent? Quin recorregut pot tenir?
Una esquerra “més heterogènia”
“Hem passat un minicicle breu de dretes fracassades –en la majoria dels casos– que ha donat pas al renaixement de l’esquerra”, comenta José Natanson, periodista, politòleg i director de Le Monde Diplomatique de l’edició Con Sud. Tanmateix, per a ell, es tracta d’una esquerra “molt diferent” de la del cicle anterior. “Té més límits i restriccions, lideratges menys enèrgics i està envoltada de forces de dreta molt més consolidades del que ho van ser en un passat perquè, tot i haver perdut, han arribat al poder, són populars i tenen recursos”. L’acadèmic de l’Institut d’Estudis Internacionals de la Universitat de Xile Gilberto Aranda també coincideix que es tracta d’un nou cicle polític a la regió que –diu– vol avançar en “nous drets” com el feminisme, el medi ambient i els pobles indígenes.
Aranda, que insisteix a evitar parlar de progressisme perquè el concepte de progrés no és aplicable a tots els governs d’esquerra de la regió, sosté que a diferència del període del 1999 al 2015, l’esquerra llatinoamericana avui és “més heterogènia”. Natanson identifica almenys tres tendències regionals: l’autoritària de Veneçuela i Nicaragua; la que triomfa per primer cop després de grans mobilitzacions com a Colòmbia, el Perú o Xile, i la que torna al poder després d’una pausa breu liderada per la dreta, com l’Argentina, Bolívia i, si es compleixen els pronòstics electorals, també el Brasil. “El risc en aquests últims casos és que sorgeixi una esquerra melancòlica que vulgui recrear un moment daurat anterior, com els ha passat a Fernández o a Arce”, diu.
La Xina i el càstig a la gestió de la pandèmia
Hi ha factors geopolítics i globals que els analistes posen sobre la taula a l’hora d’analitzar el canvi de tendència. “El context postpandèmic ha castigat els governs de torn a l’Amèrica Llatina”, afirma Aranda. El rebuig de la ciutadania a les mesures econòmiques impulsades per fer front a la pandèmia ha servit a l’oposició regional per apartar els lideratges de la pandèmia. “A les mobilitzacions provocades pel malestar social i el comportament de les elits tradicionals cal sumar la decepció ciutadana per les polítiques econòmiques aplicades durant la crisi sanitària. Així triomfa l’esquerra”, apunta Gilberto Aranda.
Natanson hi afegeix la disputa oberta entre la Xina i els Estats Units: “Durant l’etapa anterior, els nord-americans estaven concentrats en l’Orient Mitjà i el terrorisme i s’havien relaxat amb l’Amèrica Llatina, sobretot després de la caiguda del Mur de Berlín”, sosté. “Ara, però, s’han tornat a concentrar en la regió perquè tenen un competidor geopolític que és la Xina”.
A l’espera de Lula
De cara a les presidencials de l'octubre al Brasil, Lula ha optat per aliar-se amb el centredreta en una fórmula que presenta Geraldo Alckmin, a qui va vèncer en les eleccions del 2006, com a vicepresident. “La victòria de Lula serà la corroboració del nou cicle, pel pes específic del Brasil i de Lula en particular”, opina Natanson. Segons ell, però, si guanya, l’expresident tindrà dificultats per impulsar transformacions profundes, com els ha passat a la resta de mandataris regionals.
“És una esquerra més travada que la de la marea rosada, més modesta, menys pretensiosa i ambiciosa”, sosté. Per a ell, aquest és l’inconvenient amb què han topat Fernández a l’Argentina, Castillo al Perú o fins i tot Boric a Xile, tot i les altes expectatives amb què va assumir el seu mandat. Un obstacle que tindrà un cost: “La ciutadania llatinoamericana s’ha tornat més exigent i perd més de pressa la confiança en els governs que ha escollit”, conclou Aranda.