L''euroenglish', la nova 'llengua' que més es parla a les institucions europees

Brussel·lesL'anglès només està reconegut com a idioma oficial en dos dels països més petits de la Unió Europea, Irlanda i Malta, i és la llengua materna de tan sols uns 5,5 milions de ciutadans comunitaris. Tanmateix, segons un eurobaròmetre d'enguany, és l'idioma estranger que més europeus dominen amb diferència —fins a un 47%— i es manté com la principal llengua franca de les institucions europees de Brussel·les. Ara bé, no es tracta d'un anglès amb accent estatunidenc o britànic, i menys després del Brexit, sinó que és una mena de variant pròpia de l'entorn plurilingüe i buròcrata de la capital belga.

Aquesta parla anglesa conté multitud de manlleus i traduccions literals de la resta de llengües del bloc europeu, i un reguitzell de tecnicismes que només dominen els funcionaris, o diplomàtics, polítics i periodistes que treballen en l'entorn de les administracions de la Unió Europea. És a dir, el que es coneix com la bombolla de Brussel·les, que ja ha batejat el seu anglès com a euroenglish, eurish o, de manera més despectiva, bad english.

Els seus trets més característics són els típics errors que cometen en general els europeus continentals quan parlen en anglès. Diferents mitjans internacionals constaten que sovint no es pronuncia la s final a l'hora de conjugar els verbs en tercera persona del singular, s'utilitza el plural en noms incomptables, s'afegeix la partícula confirmatòria no al final de les preguntes o predomina la construcció dels possessius pròpia de les llengües romàniques (The throne of Von der Leyen) per sobre de la més habitual entre els nadius anglesos (Von der Leyen's throne). També se sol substituir el what per el how, el finally per l'In the end, el punctual per l'occasional, el possibility per l'oportunity, o entre molts altres, el planification pel planning.

D'altra banda, hi ha una mena de nomenclatura burocràtica de la UE que gairebé només es coneix en anglès. "És que hi ha molt de vocabulari de la bombolla de Brussel·les que és molt complicada de traduir, i tothom utilitza abreviatures o sigles en anglès –apunta a l'ARA l'exassessora parlamentària Sofia Wainsztein–. Quan arribes, fins i tot costa de seguir les converses; es fan servir molts conceptes que només sabem dir en anglès", afegeix un diplomàtic que prefereix mantenir-se en l'anonimat.

La resistència francesa

Fa temps que l'anglès s'ha erigit en la principal llengua franca de les institucions europees —i de la gran majoria d'organismes i entorns internacionals— en detriment del francès, malgrat que Brussel·les és una ciutat principalment francòfona. Tot i això, els funcionaris, diplomàtics o periodistes més veterans encara prefereixen utilitzar la llengua gal·la abans que l'anglosaxona. "És una diferència generacional i els més grans, siguin búlgars o eslovens, normalment encara parlen en francès a l'oficina", constata la lingüista de la Comissió Europea Alba Carbonell.

De fet, hi ha molts francòfons que es resisteixen al predomini de l'anglès. Sovint es pot veure que en les mateixes rodes de premsa hi ha periodistes francesos o belgues que s'enfaden quan ja ningú pregunta ni respon amb la llengua oficial de França o quan la UE emet un document oficial sense traducció a la seva llengua. També es fa evident les reticències a canviar d'idioma en la majoria de polítics i diplomàtics gals que treballen en l'entorn de les institucions europees. "Els francesos en general són els que més intenten mantenir la seva llengua", apunta Wainsztein.

Malgrat aquesta resistència, l'anglès fa temps que s'ha imposat. Funcionaris, polítics, diplomàtics i periodistes coincideixen que la gran majoria de les trobades que es fan a porta tancada, com les negociacions o les reunions tècniques, es fan en la llengua anglosaxona, sobretot quan no hi ha servei d'interpretació. Quan és obert al públic i hi ha traductors, com en les rodes de premsa més destacades o en els plens del Parlament Europeu, se sent més diversitat de llengües.

Tot i això, l'anglès també es manté com la llengua vehicular en moltes traduccions i interpretacions, especialment quan es tracta d'idiomes que es fan servir poc sovint a les institucions europees. D'aquesta manera, no s'interpreta directament, per exemple, del polonès a l'hongarès. En la gran majoria dels casos hi ha un intèrpret que ho tradueix del polonès a l'anglès i després n'hi ha un altre que ho tradueix de l'anglès a l'hongarès.

La barrera de l'idioma

Sovint els angloparlants o els que tenen un gran nivell d'anglès critiquen els que parlen l'euroenglish o si se'ls nota un accent francès o, per exemple, italià a l'hora de parlar anglès. I, per això, també té el malnom de bad english. Les diferents veus contactades per aquest diari, però, neguen que la majoria de gent de la bombolla de Brussel·les parli un mal anglès, i consideren natural que no tinguin un nivell nadiu o que se'ls noti quina és la seva llengua materna.

Fins i tot, Carbonell no ho considera "negatiu", sinó més aviat "positiu". "No és democràtic que tothom hagi de parlar un anglès avançadíssim. No tothom ha tingut les mateixes oportunitats", argumenta la lingüista. A més, creu que "seria injust" mantenir al marge de les institucions europees una persona pel sol fet que no parla anglès, o valorar-la professionalment només pel seu nivell de l'idioma anglosaxó. De fet, Carbonell "recorda que el multilingüisme és un dels valors de la Unió Europea, i precisament disposa dels serveis de traducció i interpretació perquè tothom es pugui expressar en la seva llengua materna i jugui en igualtat de condicions".