L'Europa de la por
La vella Europa ha quedat atrapada entre la desmemòria i el malestar. Els bons resultats de l’extrema dreta a les eleccions europees a França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica o els Països Baixos apunten directament al cor de la construcció europea; als països fundadors d’una Unió que va néixer com a antídot del feixisme. La victòria de la formació de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional (RN), a França, o la segona posició d’una Alternativa per a Alemanya (AfD) carregada d’escàndols i d’exhibicions retòriques blanquejant el nazisme, guanyant especialment entre els joves i a l’est del país, és un senyal d’alarma que va més enllà del càstig sever a uns governs terriblement impopulars. Olaf Scholz i Emmanuel Macron són líders afeblits. Però el triomf de l’extrema dreta és el resultat d’una superposició de malestars –democràtic, econòmic i social– que han anat sumant electors dolguts. Fa temps que se senten menystinguts.
Hi ha un desencantament amb la política, en general, i amb la Unió Europea, en particular, que s’ha alimentat amb cada crisi, i s’ha infravalorat després de cada elecció que les grans famílies tradicionals han guanyat per la mínima.
Fa una dècada, l’any 2014, el diari Le Monde advertia ja en un editorial que la Unió́ Europea estava immersa en una “deconstrucció́ des de la base”, amb unes institucions comunitàries qüestionades des del carrer i des de les urnes. També el poder del motor franco-alemany fa temps que està gripat.
D’una banda, des de la crisi econòmica Alemanya es va desempallegar del pes de la culpa que lligava el seu destí a la construcció europea. De l’altra, el centralisme francès es va edificar sobre una idea d’uniformitat que no existeix, i avui és Marine Le Pen –després de la seva enèsima transformació a la recerca d’homologació– qui centralitza part dels malestars de França.
És l’economia
Segons l’Eurobaròmetre, l’encariment del cost de la vida és la preocupació més urgent per al 93% dels europeus, seguit de l’amenaça de la pobresa i l’exclusió social (82%). Una enquesta d’Ipsos, a principis de curs, ja revelava que gairebé un terç dels europeus estan en una situació financera “precària”.
Amb una economia alemanya que no arrenca i una elit parisenca completament desconnectada de la resta del país, les fractures polítiques s’han agreujat pels efectes dels desafiaments econòmics i socials.
La capitalització del malestar i de la falta d’expectatives ha mobilitzat, sobretot, els joves, cada cop més allunyats de les forces mainstream. Els votants menors de 30 anys s’han decantat per partits d’extrema dreta. No només a Alemanya o a França. La rebaixa de l’edat de vot va afavorir també l’ascens de l’extrema dreta a Bèlgica, Àustria, Malta o Grècia.
La fesomia de la Unió Europea està canviant a cada elecció. La UE, com a projecte en construcció permanent, ha anat mutant al dictat de cada nova majoria. Els discursos polítics de Berlín i París semblen avui desconnectats de les urnes.
Fa anys vaig sentir dir al politòleg Hans Kundnani que hi ha líders comunitaris que encara continuen imaginant una Unió que ja no existeix. Amb el cordó sanitari completament superat per les necessitats aritmètiques de governs cada cop més febles, i amb el descontentament social com a motor de la mobilització política, la UE entra en una nova fase d’inestabilitat.
L’extrema dreta “soluble”
La temptació d’establir noves línies vermelles que reforcin la idea que hi ha una extrema dreta “soluble”, com l’anomena el president de la Fundació Robert Schuman, Jean Dominique Giuliani, apta per a dissoldre’s en aliances de conveniència o de necessitat és cada cop més present. En aquesta nova realitat, Giorgia Meloni és la gran guanyadora.
L’any 1993 el periodista Alain Duhamel va publicar un llibre d’anàlisi sobre l’augment de “la por” en el discurs polític francès en què ja advertia de l’angoixa dels francesos pel nou món globalitzat. Trenta anys després, la por s’ha convertit en l’eina política definitiva que està transformant Europa.
