L'horror a Gaza desperta el fantasma d'una nova Nakba

BeirutFa 76 anys que Mariam Bayrakji va fugir al Líban amb la seva família. A la seva memòria octogenària guarda fragments de la infantesa a Kuweikat, un poblat palestí a nou quilòmetres d'Acre, ciutat costanera del nord d'Israel, que es va transformar en un dels 70 assentaments il·legals de colons immediatament després del 1948. A la Mariam, que és la història viva d'aquells dies de persecucions i evacuacions massives, li agrada explicar a la seva neta d'11 anys com era la vida a Palestina abans de l'ocupació israeliana. Senzillament perquè les noves generacions de refugiats que han nascut al Líban no oblidin la memòria del seu poble.

L'única cosa que sap d'aquells dies és que la casa on va néixer i on va créixer l'ha ocupat una família de colons. "Teníem oliveres i un jardí, on acostumava a jugar amb els meus cosins, que també van néixer a Palestina, en aquella bonica terra", rememora a l'ARA. "Ens van humiliar i ens van fer fora de casa nostra a la força". De la nit al dia, tota la seva infància es va esvair i va haver de començar de zero en un país on mai s'ha sentit benvinguda.

Palestins de tot l'Orient Mitjà van commemorar dimecres amb manifestacions i protestes el 76è aniversari de la Nakba, en un moment de creixent preocupació per la catàstrofe humanitària a Gaza. La Nakba –que en àrab vol dir "catàstrofe"– es refereix a aquell èxode de 700.000 palestins, que van haver de fugir o van ser expulsats de la seva terra quan es va fundar l'Estat d'Israel el 1948, o durant la guerra que va començar immediatament després, quan cinc països àrabs van atacar el nou estat.

Més del doble de persones s'han vist obligades a fugir a la franja de Gaza en els últims mesos arran de l'ofensiva israeliana, després de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre. A més, en els últims dies mig milió de palestins –gairebé una quarta part dels 2,3 milions d'habitants de la Franja– han hagut de desplaçar-se una altra vegada perquè les forces israelianes han ocupat part de la ciutat de Rafah, al llarg de la frontera amb Egipte. Tot plegat ha despertat antics fantasmes entre el mig milió de palestins que viuen al Líban. Les mateixes imatges dels anys 40 es repeteixen en l'actualitat: milers de palestins onejant mocadors blancs com a símbol de rendició i caminant pels carrers polsegosos de Gaza cap a un destí incert.

La Mariam viu al camp de refugiats de Burj al Barajneh, al sud de Beirut, convertit en un microcosmos de la Palestina que ja no existeix. Els carrerons laberíntics desemboquen en veïnats densament poblats, on habiten tres generacions de palestins. Per exemple, al veïnat de la Mariam viuen els descendents dels palestins que van néixer a Kuweikat i hi ha un centre social amb un gran mural que representa el poble i les seves cases i inclou el nom de cadascuna de les famílies palestines que es van veure forçades a abandonar la seva terra. "Tot palestí que ha nascut al Líban o un altre país estranger vol tornar a Palestina. És el nostre país, és la nostra terra", exclama Mohammad Afratih, un altre refugiat palestí, de 45 anys.

Les dures polítiques contra els refugiats palestins al Líban han deixat més de mig milió de persones sense drets civils. Una vida sencera, des que neixen fins que moren, tancats als camps de refugiats i amb una sola convicció: tornar a Palestina, malgrat que hagin d'esperar una, dues o tres generacions.

Encara que amb menys densitat de població i conegut per les matances de palestins als anys 80 a mans de les forces Libaneses, al campament de Sabra i Xatila hi ha el modest Museu de la Nakba, en un dels seus sinistres carrerons coronat per un garbuix de cables negres que pengen des dels terrats. A la distància, ajudant-se amb un bastó, apareix Mohammad Khatib, el director del museu. El Mohammad és un metge jubilat, que va estudiar i va viure a Espanya als anys 80. Tot i la seva edat i les desgràcies que ha anat acumulant al llarg de la vida, manté la ferma convicció de protegir la història d'una Palestina que no es troba només en els records dels últims supervivents de la Nakba. Durant anys ha anat recollint objectes personals i fotografies que van portar els palestins que van fugir després de la creació de l'Estat d'Israel.

Un museu amb relíquies

En obrir la porta, la petita sala del museu és a les fosques, a causa dels constants talls d'electricitat. Així que agafa una de les seves relíquies, un antic llum d'oli, i l'encén per poder mostrar la seva col·lecció de centenars d'objectes: estris agrícoles, cassoles, teteres, planxes, una màquina de cosir, molinets de cafè i una col·lecció de claus de ferro rovellat que van portar els palestins expulsats el 1948. El Mohammad té 76 anys, la mateixa edat que l'Estat d'Israel. A la col·lecció de fotografies d'abans del 48, hi ha imatges de l'aeroport de Kalandia, a Jerusalem, amb avions de l'aerolínia palestina. La seva família va viure durant generacions al poble palestí d'Al-Khalsa, que ara ja no existeix. Segons explica, una cosina seva amb passaport alemany va anar a Israel a conèixer l'antiga casa familiar i li va obrir la porta una dona que li va dir: "Sí, aquesta casa era dels teus avis, però me l'he quedada jo", recorda aquest metge jubilat.

El problema al qual han de fer front la majoria de refugiats palestins és que no tenen un lloc on tornar. S'ha parlat de la neteja ètnica de musulmans el 1948 per les forces israelianes, però també els cristians van ser obligats a marxar de la seva terra. A la localitat de Dbayeh, al nord de Beirut, hi ha el camp més gran de refugiats palestins cristians, que van viure el mateix destí que els seus compatriotes musulmans. Boulos Ayoub tenia 9 anys quan va fugir amb la seva família d'Al-Bassa el 1948. Ara el seu poble natal és l'assentament israelià de Kiyarat Shmona, a la frontera amb el Líban. Als 84 anys, Ayoub, que és cristià, assegura que en la història de Palestina no ha existit res semblant al que passa ara. "El bombardeig contra hospitals i escoles és el pitjor crim de la història del món. Ni els bàrbars van arribar a aquest nivell. Els estats àrabs i Occident han de treballar plegats perquè s'arribi a l'acord dels dos estats: un de palestí i un d'israelià. No hi ha cap altra solució", assegura.