L'islam polític s'imposarà a la nova Síria?

El president turc Recep Tayyip Erdogan és, juntament amb Benjamin Netanyahu, un personatge clau en tot el que està succeint a Síria i en tot el que pot esdevenir el futur d’aquest país. Tots dos es disputen estendre la zona d’influència política i militar envers una Síria totalment destrossada i que necessitarà molts anys per aixecar el cap, en el millor dels casos.

Una possibilitat és que Síria camini cap a la partició, una situació interessant per a Netanyahu, però que Erdogan rebutja frontalment. De fet, el president turc ja ha començat les hostilitats contra els kurds del nord, als quals acusa amb raó de col·laborar amb els kurds del PKK, que busca la independència d’Ankara per al Kurdistan turc.

Des de fa anys els kurds de Síria compten amb el suport dels Estats Units, i més o menys directament amb el suport d’Israel. Els americans disposen de centenars de soldats en aquesta regió i s’han aprofitat dels kurds sirians per combatre els jihadistes de l’Estat Islàmic, una força moribunda que no s’ha pogut rematar fins al dia d’avui.

Una partició de Síria beneficiaria sobretot a Israel, però no sembla viable en aquests moments, perquè Erdogan s’hi oposa frontalment. Dividir el país entre els kurds del nord-est, els alauites de l’oest, els drusos del sud i la resta de sunnites no sembla que sigui una jugada mestra per al futur de la regió i la seva estabilitat a curt i mitjà termini.

La idea d’Erdogan és constituir un estat pluriètnic semblant a la Síria de Bashar al-Assad però unificat sota un govern islamista relativament moderat, similar al de Turquia. La qüestió és que aquesta idea xoca amb els interessos de Netanyahu, i la resta de països sunnites de la regió, ja que hi ha una aversió general i compartida cap a l’islam polític, com va quedar clar amb el govern transitori dels Germans Musulmans a Egipte.

És cert que hi ha un segon país que està en la línia d’Erdogan: Qatar. Aquest emirat és l’únic país àrab que dona suport a l’islam polític, i de fet ha estat un dels primers a reobrir l’ambaixada a Damasc. Turquia i Qatar tiren endavant aquesta guerra amb objectius compartits, malgrat la resistència de la resta de països àrabs i Israel.

No es pot descartar que en un primer moment la història doni a Síria una segona oportunitat d’aplicar l’islam polític, però si és així, serà temporal, com ho va ser a Egipte. Els països àrabs i Israel contemplen l’islam polític com una amenaça existencial, perquè és una alternativa als règims autoritaris de la regió. El president Donald Trump encara no s’ha manifestat amb claredat davant d’aquest fenomen, però és molt probable que estableixi una aliança amb Israel i els seus aliats.

A Damasc i altres ciutats sirianes, la lliura turca ha esdevingut moneda de referència, i es fa servir en les transaccions ordinàries, una indicació de la força d’Ankara. Però ara estem només a l'inici d’un procés que no sabem on conduirà. Israel ja ha fet els primers passos a dintre de Síria enviant el seu exèrcit, i juntament amb els països sunnites jugarà les seves cartes contràries a l’establiment de l’islam polític. El seu objectiu és una Síria que, dividida o no, reconegui expressament o tàcitament la presència israeliana al Golan ocupat a la guerra de 1967.

Per què Turquia és la gran guanyadora de la Síria post Al-Assad