L’OTAN en un camí de no retorn

BarcelonaL’Europa del 2025, després que la UE ha posat damunt la taula 800.000 milions d’euros per articular la defensa, sembla que s’allunya amb rapidesa de l’ombra de l’Europa del 1939 que es rendia a Hitler de la mà de Chamberlain i Daladier. Keir Starmer i Emmanuel Macron representen un límit tant davant Trump com davant Putin, més enllà de fragilitats i miopies. I l’OTAN? Què se’n farà, de l’Aliança entre els EUA i Europa, cada cop més lluny? Diria que l’OTAN està transitant gradualment d’un impuls ansiós a un altre d’agònic, tot i la insistència del seu secretari general, Mark Rutte, per convèncer Donald Trump de l’esforç de la UE “per posar 800.000 milions d’euros al servei de l’OTAN”. Això mentre Rutte li reia al president nord-americà les insinuacions d’annexionar-se Groenlàndia. ¿Però de debò està convençut Mark Rutte que els 800.000 milions aniran a parar a una OTAN controlada tant logísticament com tècnicament pels EUA de Trump?

Fan pensar, i molt, les expressives imatges d’Ursula von der Leyen celebrant la gran milionada. Es tracta de seqüències en cap moment acompanyades d’una exposició geoestratègica detallada que ajudi a situar aquesta gran inversió en defensa de la UE. Aniran tots aquests milions a l’OTAN, o bé en prefiguren l’alternativa? Von der Leyen no ho aclareix. Evita parlar-ne. ¿Algú a Brussel·les té al cap ressuscitar alguna cosa semblant a la Unió Europea Occidental, nascuda el 1954 i dissolta el 2011, sense haver estat mai omplerta d’estructures defensives? ¿I què passa amb l’Agència Europea de Defensa –de la qual ni se’n parla– i que continua sent un cos buit on treballen 180 funcionaris? ¿Mutarà l’OTAN en una cosa diferent de la que hem conegut, quan ja no tingui cap vincle amb els EUA, com han deixat anar tant Donald Trump com Elon Musk?

Si l’OTAN està en risc com a plataforma defensiva sorgida de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, és una qüestió que comencen a analitzar els think tanks europeus. L’espanyol Real Instituto Elcano, de titularitat estatal, fa valoracions que cal no perdre de vista: l’investigador Félix Arteaga diu que en la pròxima cimera de l’OTAN, al juny a la Haia, els EUA no poden tancar els ulls davant l’extraordinari esforç econòmic europeu. I avisa que si els homes de Trump es posessin d’esquena a l’Aliança, la UE ja hauria transmès el missatge d’estar disposada a defensar Europa. Amb tot, pesa molt i molt durament en la UE la qüestió de com rearmar-se al marge de la indústria bèl·lica nord-americana.

Els silencis i les ambigüitats calculades les ha esquerdat el Financial Times difonent que ara com ara diversos països europeus –el Regne Unit, França, Alemanya i els escandinaus– estarien estudiant un pla de cinc a deu a anys per a la sortida dels EUA de l’OTAN. Formalment, seria una proposta de futur de l’Aliança per convèncer Washington de com de bé li aniria centrar-se en Àsia i altres espais geoestratègics.

La primícia del Financial Times sintonitza amb la Coalició de Voluntaris, formulada amb quatre punts pel primer ministre britànic Keir Starmer: l’objectiu és la defensa d’Ucraïna; cal intensificar les pressions a Rússia i supervisar un acord de pau que eviti futures invasions i, finalment, desenvolupar la “coalició de voluntaris” integrada per tots els països que s’hi comprometin. Una plataforma de divuit països –no hi falten Austràlia i Nova Zelanda— davant la qual és inevitable la temptació de fer analogies amb la gestació, en plena guerra, del que després serien coneguts com “els aliats”, nucli dur d’una OTAN que sembla haver-se endinsat per un camí de no retorn. 

Mark Rutte, el adulador de Trump que comanda la OTAN