¿L’OTAN pot sobreviure a un Trump 2.0?
Mark Rutte no té por de Donald Trump. El nou secretari general de l'OTAN ha afirmat aquesta setmana que confia poder treballar tant amb Trump com amb la vicepresidenta i candidata demòcrata Kamala Harris davant les pròximes eleccions als Estats Units. Amb Harris, pot esperar una continuïtat amb les polítiques de Joe Biden, però amb Trump la situació és molt més imprevisible. Aquest optimisme envers el candidat republicà sembla una estratègia calculada per assegurar un diàleg amb un mandatari conegut per la seva retòrica agressiva contra l’Aliança Atlàntica.
Rutte, com molts líders europeus, sap que per mantenir una relació favorable amb Trump és essencial alimentar el seu ego. Com a primer ministre dels Països Baixos, va ser batejat com a Trump Whisperer [Encantador de Trump] per la seva capacitat de guanyar-se l'expresident estatunidenc. Malgrat les tàctiques diplomàtiques que pugui aplicar, molts experts en defensa veuen amb pessimisme la possibilitat d'un segon mandat de Trump.
Trump ha deixat clar que és escèptic amb el compromís dels Estats Units amb l'OTAN, fins al punt d'animar Rússia a fer "el que vulgui" amb els països de l'Aliança que no compleixin l'objectiu del 2% del PIB en despesa militar. Més enllà de la seva retòrica, el veritable risc no és una sortida formal dels EUA de l'Aliança —ja que el Congrés ha imposat límits per evitar una retirada unilateral— sinó la incertesa sobre si un govern Trump actuaria al costat dels seus aliats en cas d'atac, com en una hipotètica agressió russa contra Letònia. La Constitució estatunidenca no obliga un president a desplegar forces militars i, per tant, podria bloquejar una resposta militar col·lectiva. Aquesta situació deixaria Europa més exposada a amenaces externes i erosionaria la confiança en l'OTAN.
D’altra banda, una idea que ha guanyat força entre els cercles de Trump és la d’una “OTAN adormida”. Aquesta proposta suggereix congelar l'entrada de nous membres com Ucraïna o Geòrgia i redistribuir la càrrega de defensa als aliats europeus. El paper dels Estats Units es reduiria a un suport logístic limitat, només com a última instància. Aquesta visió s'alinea amb el pensament aïllacionista de Trump, que en un segon mandat, a diferència del primer, no estaria moderat per la influència dels republicans internacionalistes.
La guerra a Ucraïna seria el primer test d’aquest canvi de postura. Trump ja ha donat indicis de voler arribar a un acord ràpid amb Rússia, fins i tot si això implica concessions a costa d’Ucraïna. Si això es produís, Europa hauria d'augmentar significativament la seva contribució militar i financera a la defensa del continent, però no podria igualar l’assistència militar dels EUA a curt termini, fet que inclinaria el conflicte a favor de Rússia.
L'OTAN pot sobreviure a un segon mandat de Trump, però això exigirà canvis significatius. Els líders europeus podrien buscar la diplomàcia per evitar un trencament, però les tensions internes seguiran presents. Si Trump torna a la presidència, Europa haurà d'assumir un paper més actiu en la seva defensa. Però tampoc poden caure en la complaença si guanya Harris; és fonamental que els estats europeus iniciïn un debat sobre com reduir la seva dependència dels Estats Units en matèria de seguretat.