El laborista milionari que dirigirà Noruega

Malmö (Suècia)“Estimats, hem esperat, hem tingut esperança, i hem treballat molt intensament. I ara, finalment, podem dir-ho: ho hem aconseguit”. Amb un somriure contingut, emocionat i probablement alleugerit, el líder del Partit Laborista noruec, Jonas Gahr Støre, s’adreçava dilluns a uns militants eufòrics per la victòria a les eleccions parlamentàries del país escandinau del cap de setmana passat.

Amb una alegria evident però mantenint el seu habitual posat serè, Støre iniciava així el seu camí cap a l’oficina de primer ministre de Noruega, que els últims vuit anys ha ocupat la conservadora Erna Solberg. Støre, que dirigeix el Partit Laborista (Arbeiderpartiet) des del 2014, ja es va enfrontar a Solberg a les eleccions del 2017, i malgrat que llavors també va ser el més votat, el poc pes dels altres partits del bloc de l’esquerra va impedir-li governar.

Bastió històric de la socialdemocràcia, Escandinàvia ha vist com els partits de dretes han crescut i han governat en diversos períodes les últimes dècades. Una vegada Støre hagi aconseguit un acord i sigui investit –es preveu que passi a mitjans d’octubre com a molt aviat--, els tres països escandinaus (Noruega, Suècia i Dinamarca) tornaran a ser dirigits per un primer ministre socialdemòcrata després de dues dècades. 

Mirant el conjunt de països nòrdics (els escandinaus més Finlàndia i Islàndia), cal retrocedir fins al 1959 per trobar cinc governs de centreesquerra. Caldrà veure, però, què passa a les eleccions islandeses de dissabte que ve per saber si Katrín Jakobsdóttir (Moviment d’Esquerra Verda) pot repetir com a primera ministra.

“L’hora de la gent normal”

A la campanya electoral, els laboristes noruecs han fet èmfasi en les desigualtats socials i la necessitat d’enfortir el tan preuat estat del benestar. “Ara és l’hora de la gent normal”, prometia l’eslògan del partit. El futur primer ministre, però, difícilment pot incloure’s en aquesta categoria.

Nascut en una família acomodada, Støre, de 61 anys, és el polític més ric de Noruega, fruit d’una herència familiar. Va créixer en un barri benestant d’Oslo, va estudiar ciències polítiques a l’elitista Institut d’Estudis Polítics de París (Sciences Po) i després va passar dos anys com a investigador a Harvard. Alguns diaris suecs l’han comparat aquests dies amb Olof Palme –ex primer ministre suec, considerat un dels pares de la socialdemocràcia moderna, assassinat el 1986 a Estocolm— pel seu perfil acadèmic, la seva habilitat retòrica i els seus orígens de classe alta.

El Partit Conservador noruec va intentar captar-lo, però ell va reafirmar-se en les idees socialdemòcrates que havia abraçat durant la seva estada a la capital francesa, i el 1989 va començar la seva trajectòria al Partit Laborista com a assessor personal de la primera ministra Gro Harlem Brundtland.

Entre el 2005 i el 2013, Støre va ocupar càrrecs destacats als dos governs de Jens Stoltenberg –el seu mentor i predecessor abans de ser nomenat secretari general de l’OTAN el 2014–, entre els quals el de ministre d’Exteriors. Va ser durant aquesta època que va sobreviure a un atemptat a Kabul, quan l’hotel on s’estava va ser atacat pels talibans, que van matar sis persones, entre les quals un periodista noruec.

La seva riquesa, provinent de la venda d’una empresa que el seu avi va salvar de la fallida, ha aixecat diverses polèmiques i ha fet que alguns dirigents laboristes n’hagin recelat perquè no el consideren un dels seus. L’última declaració pública de les seves finances, feta el 2019, mostrava una fortuna de 68 milions de corones (uns 6,8 milions d’euros), però segons el diari noruec Kapital el seu patrimoni s’acosta als 140 milions (14 milions d’euros). L’any passat va rebre crítiques perquè tenia els diners en fons d’inversió, cosa que es va interpretar com una possible font de conflictes d’interessos, i que va resoldre dipositant 75 milions de corones al banc per deixar de rebre beneficis.

Malgrat no semblar un socialdemòcrata “normal”, Støre defensa la seva militància al Partit Laborista com “la clara alternativa a l’individualisme de dretes i la creença cega en les forces de mercat” –com declara a la pàgina web del partit— i es presenta com un paladí de la lluita contra les desigualtats socials. "Les meves finances no són normals, però moltes altres coses de mi sí que ho són", va declarar a l’agència AFP.