Lenin i la democràcia a mig fer

BarcelonaQuan el 30 d’agost de 1918 l’activista anarquista d’origen jueu Fanni Kaplan dispara contra Vladímir Uliànov (Lenin) i el deixa malferit, comença l’agonia de sis anys del líder i ideòleg i també un llarg procés de mutacions del poder bolxevic. De fet, la primera esquerda l’havia provocat Lenin mateix quan el gener de 1918 dissol l’Assemblea Constituent –just després de la primera sessió– en adonar-se que no la controla.

A les eleccions, el partit social-revolucionari arribava al 41% dels vots, mentre els bolxevics superaven de poc el 23%. I és sota la fallida del parlamentarisme i del cop d’estat que es pot entendre per què Fanni Kaplan no és jutjada amb garanties, sinó assassinada per Pàvel Malkov, cap del cos guàrdia del Kremlin, poques hores després de l’atemptat. En la mesura que Lenin s’endinsa en la davallada física i emocional que li provoca Fanni Kaplan, van apareixent les seves contradiccions com a ideòleg que, en alguns moments, va voler presentar-se com a revolucionari i alhora demòcrata.

Va ser prou lúcid per fer cas als que clamaven pel final de la guerra civil i, després, per modular un règim en què la propietat estatal no fos incompatible amb esferes de petita propietat i de lliure comerç. La NEP, la Nova Política Econòmica, va entusiasmar el seu promotor Bukharin tant com va contrariar Stalin, sempre pendent de la salut de Lenin, perquè sabia que la mort del líder representava arribar a tenir ell tot el poder. Per això, mentre s’apagava, Stalin no s’estava de crear-li al líder malviure amb visites i inquietants trucades a deshores, com les que feia a Nadejda Krúspskaia, la dona de Lenin.

Alguns d'aquests episodis els explica Nikita Khrusxov el 1956 en el seu famós informe secret. Però entre els comunistes que havien deixat de ser-ho n’hi ha que veuen en Lenin l’origen de tots els mals. El 2004, en complir-se vuitanta anys de la mort del líder, el poeta Ievgueni Ievtuixenko escriu: “Va ser la dictadura de la burocràcia, no pas del proletariat que, tot i que es va consolidar en temps de Stalin, ja havia començat en l’època de Lenin”.

La simbologia revolucionària

I aquí escau recordar l’acusació que li va llançar Gueorgui Plekhànov –considerat el pare del marxisme rus– en què li diu a Lenin: “Sembla que vostè, camarada, confon la lluita de classes amb les guerres de religió”. Ja a punt de morir, sembla que Lenin enyora els temps dels debats oberts en companyia del líder menxevic Martov, alhora que cada cop més es penedeix d’haver apostat per Stalin com a successor. Un cop mort, Stalin regala a Lenin la simbologia revolucionària de Petrograd, que passa a dir-se Leningrad, i ell es queda amb el cos embalsamat del líder present al mausoleu de la plaça Roja.

Un cos que, un cop extingida l’URSS, cap dirigent rus ha gosat tocar. Ni Putin es va atrevir a desmantellar el mausoleu i es va decantar per no parlar-ne. Ni del cos ni de Lenin. Fins que el 22 de febrer de 2022, dos dies abans de l’atac a Ucraïna, l’amo del Kremlin parla i diu que Lenin havia estat l’arquitecte de l’Ucraïna-nació en haver imposat el federalisme. Per a Putin, el principi de plurinacionalitat i el dret d’autodeterminació dels pobles, defensats per Lenin, són contraris a la unitat imperial de Rússia. Ves per on, Lenin va defensar el principi d’autodeterminació durant la Primera Guerra Mundial, els mateixos dies que el president Woodrow Wilson dels EUA promovia el dret de les nacions sense estat.

Sembla com si Lenin hagués intentat fer compatible la revolució proletària –i autoritària– amb la democràcia sense qualificatius. Lenin, un dictador? No pas sempre. Un demòcrata frustrat, doncs? Potser un demòcrata a mig fer que no pas a mig acabar.