L’exèrcit mata onze presumptes jihadistes a Egipte
El govern els vincula amb la matança del passat divendres al Sinaí
TunisUna operació antiterrorista es va saldar ahir amb la mort d’onze presumptes militants jihadistes, segons va informar el ministeri de l’Interior egipci en un comunicat. Els “terroristes” haurien mort durant un tiroteig que es va iniciar quan les forces de seguretat es van acostar al seu amagatall. L’operació va tenir lloc a la província d’Ismailia, contigua al nord del Sinaí, l’epicentre de la insurgència contra el règim d’Abdel Fattah al-Sissi. Almenys 305 persones hi van perdre la vida en un atac indiscriminat contra els fidels d’una mesquita sufí, l’atac més sanguinari de la història del país àrab. Fins ara cap grup n’ha reivindicat l’autoria, però la fiscalia apunta a la filial local de l’autoanomenat Estat Islàmic (EI), Wilaya Sina.
Els últims dies l’exèrcit egipci ha intensificat les seves accions a la península del Sinaí i al seu entorn buscant els responsables de la matança de la mesquita d’Al-Rawda. Segons el comunicat del ministeri, les autoritats van rebre informació sobre la localització d’un grup “d’aquests elements i dels amagatalls que estaven fent servir per amagar-se, entrenar-se i emmagatzemar material de suport” que després feien arribar als combatents al Sinaí. En l’operació van ser arrestats sis presumptes milicians i tres persones que els proporcionaven ajuda logística. A més, es van confiscar armes, munició i dispositius de comunicació.
Atès que l’accés al nord del Sinaí, un territori remot i desèrtic, es troba severament restringit a la premsa, sobretot la internacional, és impossible verificar les informacions subministrades per les autoritats egípcies. De fet, de manera periòdica, i sobretot després de cada atemptat, l’exèrcit o el ministeri de l’Interior emeten comunicats en què informen de la “neutralització d’elements terroristes”, sempre com a resultat de tirotejos. Tanmateix, les organitzacions de drets civils sospiten que sovint es tracta d’execucions extrajudicials, una pràctica que han pogut documentar en alguns casos succeïts a la vall del Nil, lluny del forat negre que representa el Sinaí.
“L’atac mostra que la política de repressió ha fallat a la gent del nord del Sinaí, i de tot Egipte. Aquests atemptats continuen provocant la pèrdua de més i més vides innocents”, diu a través de correu electrònic Allison McManus, analista del think tank Timep de Washington. Segons els seus càlculs, entre els mesos de gener i abril del 2017, la zona pròxima a la franja de Gaza va concentrar un 98% dels 135 atemptats registrats al país. La violència política a Egipte es va disparar després del cop d’estat del 2013 contra el president islamista Mohammed Mursi, i la política de mà dura contra qualsevol veu dissident d’Al-Sissi no ha donat els fruits esperats.
Durant els últims mesos, la filial de l’EI, la principal organització terrorista del país, ha canviat d’estratègia, que anteriorment situava en el seu punt de mira els combois de l’exèrcit. Després d’haver-se acarnissat amb la principal minoria religiosa del país, els cristians coptes, ara ho fa amb els sufís, als quals considera “heretges”. Els militants jihadistes ja van amenaçar fa un any els responsables de la mesquita del poble d’Al-Rawda que atacarien el temple si no deixaven de practicar-hi rituals sufís. I si bé havien segrestat i assassinat dos líders religiosos sufís al Sinaí, ningú no s’esperava un atemptat d’aquesta envergadura i crueltat, inèdit a la regió.
Els místics de l’islam
El sufisme és un corrent místic de l’islam, adscrit a la branca majoritària sunnita, que ofereix als fidels una espiritualitat absent en les interpretacions més legalistes de l’islam. Entre les seves creences hi ha la veneració “d’homes sants” ungits per Déu d’unes qualitats excepcionals. El salafisme no tolera els sufistes, i els seus adeptes més combatius, sobretot després de la Primavera Àrab, han destruït temples sufís en diversos països. Si bé el sufisme ja no té la popularitat que tenia a l’Edat Mitjana, continua formant part de l’islam normatiu, com explica l’analista Hisham A. Hellyer: “Les figures conegudes pel seu compromís amb el sufisme no han sigut considerades una minoria”.